No fa gaire que vaig fer una reconfortant escapada a Madrid aprofitant el pont de desembre. Vaig parar a la plaça del mític barri de Chueca, una àrea de Madrid que de forma progressiva passà de ser caldo de cultiu del narcotràfic a esdevindre abanderada a Europa de la diversitat i la tolerància. L’arc de Sant Martí presideix cada racó del barri per recordar al transeünt el valor de l’autenticitat i la de desempallegar-se de tota inútil faixa convencional. La tolerància, no barallada amb el respecte, suposa ací una glopada d’aire fresc capaç d’oxigenar tota ànima resclosida.
En la terrassa d’un bar, assegut en amical companyia, ensumava la sentor de pau que en Chueca semblava haver-se adherit a l’aire amb superba perennitat. En la taula del costat, una dona d’una edat que començava a ser solemne berenava amb la mateixa beatífica serenor. Fins que un parell de transeünts s’hi acostaren i engegaren amb una conversa que pujà d’intensitat fins que s’enrojolà el rostre de la venerable senyora i, amb un accent andalús diluït en els anys viscuts a Madrid, esclatà:
¡Os alejáis ya de esta mesa porque lo digo yo y aquí lo único que quiero es merendar tranquila sin que nadie tenga por qué venir a molestarme!
Aquells crits espaventaren els artífexs de l’enrenou com si fora oli al cresol. El nostre rostre estupefacte provocat pel desori d’aquella escena quasi almodovariana no passà desapercebuda i, recuperant l’oremus, ens aclarí que darrere aquell brogit de ràbia s’amagava la història per una lluita encetada en els foscos anys del franquisme, quan dia sí i dia també la policia s’acarnissava amb ella per dur-la a la garjola per veure en ella un home vestit de dona; aquells durs anys d’incomprensió, en què trobar un espai on poder manifestar-se com ella s’identificava, era una reivindicació ofegada per una llei que la incloïa dins del col·lectiu de vagues i maleants; d’uns anys d’intolerància on moltes vegades s’havia d’enfrontar a una autoritat a cara descoberta mentre que els altres restaven silenciosos a redòs d’un armari tancat amb tres voltes de clau. Arribar fins aqueixa pau de Chueca havia costat moltes batusses no escrites en cap full però gravades a ferro roent en la memòria d’aquelles heroïnes sense medalla.
Aquells mots concentraven la història recent d’un barri que passà de ser un espai marginal de drogoaddictes i prostitució a convertir-se en un oasi de pau i tolerància. I la nostra amiga no estava disposada que ningú corrompera ni una engruna d’aquella placidesa social defenent-la tan aferrissadament amb el mateix ardor que li serví d’arma. Els seus crits reverberaven per tota la plaça de Chueca però també en la memòria que li ha aportat la justa fama al barri. I també fins a les cèl·lules més recòndites del nostre cervell.
Tanmateix, una tristor m’envaí quan em vaig adonar que una victòria tan àrdua, que costà tantes llàgrimes, sudors i pancartes estripades per les forces de seguretat, podria esvanir-se amb una facilitat humiliant.
Amb tan sols un tomb electoral, per exemple.
