Mentre escrivim aquest editorial, l’equip de redacció ultima el recull amb les notícies més destacades del 2019. Mentre redactem aquestes línies prenem consciència que el 2020 ja no farem un resum dels fets més importants dels darrers 12 mesos. Ens venen al cap les notícies que no contarem. No explicarem si hi ha un nou model de finançament que pose punt final a l’espoli fiscal que pateix el poble valencià, ni tampoc narrarem els avanços del corredor mediterrani que espera anys un impuls decidit del govern espanyol de torn. Tampoc contarem si la lluita contra el despoblament dona resultat o si la declarada emergència climàtica serveix per a aturar la destrucció del nostre patrimoni natural. Malauradament, tampoc podrem explicar si els nostres camps continuen patint l’abandó dels productors que veuen com treballar la terra no és rendible.
No contarem cap d’aquestes històries ni moltes altres perquè tot just quan aquesta nit sone l’última de les 12 campanades, Diari La Veu posarà punt final al seu projecte periodístic. L’adeu, que vam anunciar el passat 18 de desembre, respon només a la impossibilitat de fer viable econòmicament el mitjà. Durant aquests 13 dies hem rebut múltiples mostres de suport que, una vegada més, aprofitem per a agrair. D’una banda, a les persones que tot i saber que era molt complicat reunir els recursos necessaris per a seguir amb el projecte el 2020 han decidit agermanar-se i, de l’altra, i de manera molt especial, a les persones que fa anys col·laboren econòmicament amb Diari La Veu.
Diari La Veu no és alié a la crisi del negoci del periodisme. Sostindre econòmicament un mitjà de comunicació és una activitat de risc que pocs aconsegueixen salvar exercici rere exercici. En el nostre cas, a més, se suma el fet de voler fer periodisme en una llengua minoritzada, que impedeix jugar en la perversa lliga de les visites i els clics. És per això que nosaltres sempre hem reclamat un tracte diferenciat per part d’anunciants i administracions. No privilegiat, però sí diferenciat i que servira per a equilibrar les disfuncions d’un mercat comunicatiu molt poc acostumat a mitjans fets en valencià.
La responsabilitat, però, ni molt menys la traslladem únicament a les administracions. Nosaltres també assumim la nostra part. Som responsables de no haver sabut convéncer les empreses i les marques que anunciar-se en un diari valencià i en valencià no resta al seu compte de resultats. Que el consumidor viu amb molta més naturalitat el fet de parlar en valencià que alguna part de la nostra classe política.
Però, per a no haver de dependre exclusivament dels designis dels anunciants, creiem que el futur dels mitjans necessita en gran part la implicació de la comunitat lectora. En aquest sentit, en els darrers mesos havíem intentat reforçar els lligams amb la nodrida comunitat de persones agermanades a Diari La Veu. Nombrosa, però no tant com per a poder seguir endavant únicament amb aquestes aportacions.
De moment no hem aconseguit fer viable el diari amb els diners dels nostres lectors, però creiem que si Diari La Veu en algun moment pot tornar a editar-se com un periòdic que s’actualitze els 365 dies de l’any, haurà de ser de la mà de la societat valenciana i amb la seua empenta. Nosaltres hem demostrat, amb un equip reduït, el que som capaços de fer. D’alguna manera pensem que hem plantat una llavor. Ara, però, cal veure si la sement creix o no.
