I això, ens afecta? Evidentment sí. Ningú és aliè al fet que la mala relació entre Puig i Sánchez ve precedida per la negativa del líder del PSOE a una candidatura conjunta del PSPV amb Compromís i Podemos per al Senat. Ara, a més, el president de la Generalitat Valenciana i secretari general del PSPV és un dels 17 dimissionaris de l’Executiva Federal del PSOE, fet que, entre d’altres, ha empentat Sánchez a la ja esmentada dimissió. Aquesta posició de Puig, tot i que és evident que la renúncia és a un càrrec orgànic i no institucional, té necessàries conseqüències, com gairebé tot en política. Aquest esgarrat de què parlàvem, per exemple, deixa en bàndols oposats Puig i el líder socialista de la demarcació de València, José Luis Ábalos. En aquest cas, parlem de qüestions internes de partit, però no en el cas de la consellera de Sanitat, Carme Montón o de l’alcalde d’Alacant Gabriel Echávarri, amb càrrecs institucionals i més afins a les posicions de Pedro Sánchez.
A tot aquest enrenou cal sumar les declaracions de Montiel i, sobretot les de Pablo Iglesias, advertint que la posició de Puig, si acaba Mariano Rajoy com a president espanyol, podria fer variar l’essència del Pacte del Botànic, i amb això, el suport de Podem al Govern valencià. No han tardat gens tampoc les manifestacions de Mónica Oltra defensant el Pacte més enllà de la vida de cadascú dins dels seus propis partits, molt expressiva, com sempre, mentre parla d’un pacte “a prova de bombes”.
Estarem d’acord que no és moment d’analitzar una realitat d’un partit com el PSOE, ni molt menys valorar com ens afecta al País Valencià la dimissió de Sánchez, un personatge aferrat a no pactar amb partits que democràticament demanen el seu dret a decidir com a pobles, com són ERC i PDEcat. Sí que ens cal valorar, però, quina és la situació actual d’un Govern valencià que necessàriament ha de posar en el centre de les seues reclamacions i prioritats el País Valencià, i deixar el desgavell de Madrid en segon pla. Clar que ens interessa un govern de progrés a Madrid, és més, es fa evident que un govern de progrés a Madrid també ha d’incloure els partits independentistes catalans d’esquerra i de centre-dreta i pactar un referèndum a l’estil britànic, perquè el poble català opine sobre la seua independència. Però en primer lloc, com a prioritat exclusiva, cal reforçar el Govern del Botànic, i l’única manera ha de ser posant al més alt de la llista temes com l’infrafinançament, el Corredor Mediterrani o la defensa dels nostres trets culturals propis.
Definitivament, la crisi del PSOE ha posat, malauradament, el president valencià a la portada de molts diaris. Puig, com a president valencià escollit democràticament, ha de posar els interessos de la ciutadania valenciana o del País Valencià per davant de qualsevol afer relacionat amb el seu partit. Aquesta és la responsabilitat que li ha donat el poble valencià i els fonaments del Pacte del Botànic, al qual hem de dir un sí rotund, amb tots els ets i els uts, i un no a Ferraz si finalment facilita al PP el govern. Puig ha de dedicar gairebé tots els esforços a la política i la gestió del Govern valencià, perquè és absolutament vital per al nostre poble acabar amb l’espoli fiscal que patim i recuperar un finançament just i d’acord a les necessitats del nostre país. A partir d’ací, podem començar a parlar…
