Un exèrcit de policies ha acudit a València per a intentar que el 9 d’Octubre es desenvolupe amb normalitat. Només el fet que calga una presència massiva de la força pública per a evitar que els violents es facen els amos dels carrers el dia de la festa nacional allunya la celebració de qualsevol vestigi de normalitat.
Hui aspirem, com a màxim, a estalviar-nos les agressions que l’any passat van marcar la diada. Encara que els escamots ultres recullen les porres i tornen al cau, les imatges d’una processó cívica i d’una marxa vespertina encerclada de policies no s’assemblen ni molt ni poc al que hauria de ser la commemoració festiva del naixement d’un país.
L’anormalitat, però, no és nova. Des que el trasllat de la senyera municipal es va convertir en monopoli processional de les diverses dretes i ultradretes, el vessant institucional del 9 d’Octubre va deixar de ser de tots i per a tots.
L’esquerra va renunciar a aquest suposat espai cívic, expulsada no només per la violència ultra sinó per un discurs oficial que separava els valencians entre bons i dolents. Durant tres dècades, la resistència es va traslladar a la vesprada, el moment de la reivindicació cultural i política d’un país diferent.
Fa una dècada, Compromís va decidir que calia ocupar un espai a la processó del matí. El nombre de policies necessaris per a protegir els pocs valents dels primers anys tampoc no van afavorir que la normalitat s’instaurara.
Han calgut anys i molts esforços i el canvi polític a l’Ajuntament de València perquè ja no només Compromís sinó tota l’esquerra comence a acudir amb naturalitat al suposat espai de la pluralitat social i política.
El trasllat de part de la mobilització de la vesprada al matí va fer que la manifestació que cada any convocava la Comissió 9 d’Octubre entrara en crisi. Des del tomb electoral de 2015 hi ha un debat seriós al voltant de la pertinença de continuar celebrant-la.
L’any passat, el feixisme va rebentar-la. Enguany, malgrat que la majoria de membres de la Comissió era partidària de la supressió, es va imposar l’opinió que no es podia donar a entendre que els violents havien guanyat l’espai vespertí per la força.
És així habitualment, però, en moments com aquest, l’equidistància és més encara sinònim de complicitat. Són còmplices els qui posen al mateix nivell una manifestació pacífica i una convocatòria que només vol donar pàtina legal a una contramanifestació violenta.
Són els mateixos que condemnen la violència “vinga d’on vinga” tot obviant que en aquest país el garrot està sempre en les mateixes mans i acaba colpejant les mateixes costelles.
S’enganyen els qui pensen que la normalitat hi arribarà sola. La democràcia sempre ha necessitat defensors i, ara, més que mai. “De vegades, la pau no és més que por”, cantava Raimon no fa tants anys. L’aparent pau d’un trasllat de la senyera envoltat d’àguiles i esvàstiques va arribar a resultar normal durant èpoques recents.
La millor manera d’expulsar el feixisme del dia a dia dels valencians és fer veure els seus seguidors, que en són pocs. Això passa per invisibilitzar-los amb una presència massiva de ciutadans disposats a afirmar que viuen en una societat plural i que estan disposats a conviure en la diferència. Aquesta és l’única normalitat acceptable; una diada i un país de tots i per a tots.
