Temps era temps, a Dénia i l’ara sud valencià regnava Mujāhid, que estenia el seu poder cap a les Pitiüses, les Balears i fins i tot pretengué plantar els seus estendards a Sardenya. La història de hui la dedicaré a ell, un rei que tenia una gran afecció a la literatura, fins al punt de ser un expert en l’ús correcte de l’àrab clàssic, i a una anècdota que li succeí amb un literat. A la cort de Mujāhid aterrà un poeta eivissenc a la recerca de fama i fortuna. Vet ací el que s’esdevingué.
Eivissa, ﻳﺎﺒﺳﺔ (Yābisa, en àrab clàssic), l’illa alegre on abunden les vinyes i el raïm. Així la descriu Ibn ‘Abd al-Mun‘im al-Himyarī al seu Kitāb ar-rawd al-mi‘tār fī khabar al-aqtār, un repertori geogràfic del segle XIV que ens subministra de notícies precioses del passat andalusí. Però, més que per les vinyes i el raïm, Eivissa era coneguda per les savines que hi creixien; vet ací el per què del malnom dels seus habitants, els xibinīyīn («saviners») i que el seu poeta més reconegut Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī fos motejat ax-Xibinī, o el que és el mateix al-Yābisī («l’Eivissenc»). No debades, quan el poeta pitiüs dedicà una qāsida a Mujāhid de Dénia, senyor de les Balears i príncep d’una cort de filòlegs i literats, aquest –ensopit per l’estil rebuscat de la composició– li engegà «el teu poema fa olor a savina». L’anècdota no passà inadvertida en aquell món de bards ambulants que eren els regnes de taifes de l’Alandalús al segle XI i, vet ací que, passat el temps, ens descobreix una veu poètica pitiüsa, l’única que ha sobreviscut al pas del temps d’aquella Eivissa del passat que parlava algaravia.
No era, però, Ibn al-Yamānī eivissenc de naixement, que nasqué lluny de les Pitiüses, a l’aldea –qarya– de Qastal·la Darrāj, a l’actual Algarve portuguès i dependent hui dia del municipi fronterer de Vila Real de Santo António. Era Qastal·la Darrāj la pàtria del poeta àulic Abū ‘Amr Ahmad ibn Muhammad ibn Darrāj al-Qastal·lī (958-1030), que serví a la cort d’Abū ‘Amīr Muhammad ibn ‘Abī ‘Amīr al-Mansur, el totpoderós hajib o camarlenc califal –dictador en la pràctica– Almansor (940-1002). Precisament, per ser el lloc de naixença d’Ibn Darrāj, «l’al-Mutanabbī andalusí», li ve el nom, com assenyala al-Himyarī al Kitāb ar-rawd al-mi‘tār fī khabar al-aqtār. Així, Ibn al-Yamānī es crià en un entorn molt propici, bressol de literats, abans de partir cap a l’orient andalusí quan esclatà la guerra civil –fitna– (1009-1031) que ensorrà el califat. No ens estranye, doncs, la seua nisba (cognom que indica origen) «al-Yamānī» («el iemenita»), per ser l’Algarve lloc d’establiment de les tribus sud-aràbigues que envaïren la península Ibèrica al segle VIII.
