Aquesta nit ha estat plovent copiosament, quasi ho havia oblidat després d’haver passat el matí i part de la vesprada reclòs al despatx. En arribar a l’escola, però, alguns tolls repartits de manera gens aleatòria m’ho han fet recordar. Hui tampoc no hauran eixit al pati, he pensat en el moment que trepitjava un dels bassals.
Malgrat que el sol llueix i el vent agrana les primeres fulles de la tardor, els jocs disseminats pel pati – la rampa, el gronxador, la teranyina, la caseta…- encara retenen una mica d’aigua en les parts més planes i horitzontals. M’adrece directament al balancí i, sense treure’n l’aigua, m’hi assec a cavall en un dels extrems. Des del meu tron, contemple la resta de pares i mares; esperen, pacients, que òbriguen la porta de l’aula perquè la mestra inicie el repartiment de fills. Uns es repengen de la tanca que separa el pati del carrer amb la vista clavada a l’infinit; uns altres creuen els braços sobre el pit, amb el cap cot, i es miren les sabates; uns pocs fiten el cel com cercant els deixants dels avions, i només alguns formen petits rogles on intercanvien opinions sobre la fugida sobtada de l’estiu. Fa poques setmanes que ha començat el curs i molts dels pares primerencs encara no ens hem pres la mesura; és prompte, doncs, per mantenir converses que no orbiten al voltant de l’oratge. I per parlar dels còmics que tothora devore, no diguem. Hauré d’esperar un temps, també, abans de transmetre’ls la passió per l’Escalèxtric. Potser l’any vinent.
Per fi, uns minuts més tard de l’hora habitual, s’obre la porta i mamprén la lenta desfilada: la mestra identifica els pares presents i, tot seguit, deixa eixir l’alumne corresponent. Així un per un fins a vint-i-tants. De primeres, tot rutla amb l’estudiada fluïdesa de sempre: els fills i les filles es llancen als braços dels progenitors amb la careta encesa, xerrant pels colzes i demanant el berenar. Però hui, alguns, en veure’m, m’assenyalen i diuen quelcom sobre el meu Pere. La mestra, cada vegada que escolta el nom del meu fill, aixeca el cap, em fita de lluny amb un esguard que delata certa angoixa i continua la tasca pacient i constant de buidar l’aula.
En saber-me observat i objecte dels comentaris, descavalque a contracor i m’aprope a la porta de l’aula amb el cul dels pantalons mullat. En arribar-hi, la mestra m’adreça un gest inequívoc perquè espere una mica més. El deix de preocupació en el rostre de la senyoreta em desaconsella emetre cap mena de protesta, però no és just, em deixa per al final, i jo no havia arribat dels últims, ni de molt.
Quan per fi no queda cap alumne per recollir, la mestra, a qui se li ha afegit la directora del centre, em fa passar a l’aula. Abans d’entrar-hi, ambdues miren de preparar-me per al que estic a punt de descobrir: “Des que ha començat el curs, hi hem detectat una maduresa precoç, en el seu fill”, “És centre de comentaris, el seu Pere, en l’escola…”, “… Per com n’és, de responsable, d’assenyat…”, “…i de formal”. I tant!, els dic, ja voldria que Pere accedira a jugar a la pilota o a fet i amagar o a enfangar-se quan plou, com tots els seus amics. Però, què hi puc fer jo? “A partir d’ara”, em responen, agafant-me del braç, just abans de travessar el llindar, “temem que no hi podrà fer res”.
En escoltar-nos entrar a l’aula, un home d’uns quaranta anys, complexió atlètica, alçada mitjana, idèntic a mi, se’ns apropa.
-Pere?
-Sí que has tardat, pare! Anem a casa ja?
-Anem-hi.
-Em dónes la mà?
-No sé si hi cal: hui no crec que redoles per l’escala.
-Jo no, però tu…
Estira el braç cap a mi i deixe que, amb només el palmell, m’hi embolcalle la maneta. El mire de baix cap a dalt i m’aborrone en adonar-me de quant estime aquest home. Ple de joia, li faig una brusca estirada: necessite eixir d’allí, un buit enorme a l’estómac em reclama l’entrepà. Baixe amb certa dificultat els quatre graons que ens separen del pati i comprove que l’amic imaginari encara m’espera al balancí. Amb un hàbil moviment, em deslliure de l’aferrada de Pere i m’hi adrece corrent, mirant a cua d’ull els bassals que m’envolten, enormes, encisadors, totalment irresistibles.
Enric Camps
