Som milions les persones adoctrinades en el dogma de la indissoluble unitat d’Espanya. La política educativa estatal sostinguda durant segles ha conformat una gran majoria ciutadana amb un alt grau de sentiment nacionalista centrípet. Per tant, els devots creients que integren la massa irreflexiva difícilment s’esforçaran a entendre diàspores que, atònits i enfurismats, veuen florir des de la trona de la supèrbia: és una qüestió de fe i no de raó; de fam de sotmetre el díscol i no d’entendre’l; d’ànsia de subjugar i no de sentir la germanor imprescindible. Quantes obstruccions i maniobres brutes per tal d’entrebancar l’accés a les fonts genuïnes! Tanmateix, quant de valor a descobrir i exhumar per si mateixos les cartes de navegació sepultades amb el propòsit d’ocultar-los l’entitat pròpia. Així i tot, i malgrat les coaccions explícites i contundents que exigeix la unitat esmentada, s’ha produït una considerable apostasia. De manera que, moguts per l’impuls sagrat de sobreviure, unes gents formidables han iniciat la travessia de l’èxode. El fet no ha quallat de la nit al matí, de manera sobtada. Els greuges i les hostilitats que han fet possible una determinació solemne vénen de lluny. Sí, parle de Catalunya, o d’una considerable part de Catalunya que desitja abandonar la Gran Idea perquè aquest artefacte tracta, primer d’ignorar-los i després d’eliminar-los.
Un conegut filòsof de l’Escola de Patraix digué en una conferència:
«Espanya podria ser un projecte atractiu si complira sis requisits irrenunciables. 1r. Reconeixement legal i pragmàtic de les diverses cultures que la integren. 2. Institució d’una tetrarquia en què els dirigents assumiren els mateixos drets i deures: l’acatament d’aquest epígraf induiria al cessament de facto i de iure del predomini polític, cultural i econòmic actualment en vigor i que provoca el rebuig d’una part de la població. 3. Aquest requisit, que ha de significar la prescripció d’una injustícia basada en l’imperi de la força, permetrà a la ciutadania de qualsevol territori històric moure’s per tot l’Estat com els castellans ho han fet al llarg dels segles. 4. La demografia no pot ser mai la raó última a l’hora de dirimir les decisions que adopte el nou Estat, puix que cadascun dels elegits democràticament com a màxims dirigents dels governs respectius tindrà una sobirania equivalent 5. Les cultures i les llengües nacionals conviuran en igualtat absoluta i cap d’elles no s’imposarà a les altres. També hauran de ser conegudes i protegides per la totalitat del conjunt, tant en l’aspecte material –pressupostos–, com en la consideració social i acadèmica. 6. Els relats que expressen la història de les nacions implicades s’adequaran a la metodologia científica i s’ha de fer constar el caràcter de mites i de llegendes de certs episodis transmesos com a fets reals. 7. Les polítiques exteriors i interior han de reflectir la pluralitat de l’Estat amb totes les conseqüències i servituds».
Quan el professor Brown acabà d’exposar els set punts fundacionals, algú del públic demanà la paraula.
«Si es compliren els requisits que acaba de proposar, en què canviaria la vida de les persones? –inquirí.
«En primer lloc, Espanya guanyaria en credibilitat i no hauria d’arrossegar-se per les ambaixades pregonant ser una democràcia quan, precisament, els ardits rocambolescos que practica li resten prestigi. En segon terme, i no menys important que el primer, aconseguiria una pau interior ètica que hui està lluny d’haure. El punt referit a les cultures i els idiomes eliminaria les prepotències i les humiliacions que pateix un sector de l’Estat actual. En una democràcia no pot haver-hi privilegis atorgats i heretats per fets d’armes i dominis, com ja he dit, unilaterals. Si es corregiren les anomalies que els set punts posen sobre la taula, la ciutadania veuria ampliada la seua llibertat i, també, s’assoliria la tranquil·litat social que implica una distribució de la riquesa més justa. La solidaritat interterritorial seria un afer de quatre i no d’un de sol. En realitat, el conjunt de les propostes tracta d’assolir una cosa senzilla i elemental: els set punts de novembre formulen la igualtat entre les persones».
La jove que féu la pregunta es remogué en el seient i, abaixant la veu, comentà: «No ho permetran. Els avantatges no s’abandonen així com així».
