Bé mereixeria que li alçassen estàtues, que li dedicassen places i carrers. Ell, Joan-Baptista Basset i Ramos, representa la rauxa valenciana, encarna el patriotisme d’un país que es negava a ser devorat per l’Espanya borbònica, la que encara hui fa bandera de l’anticatalanisme —l’antitot que no siga castellà— com a principal tret d’identitat. Paga la pena que recordem al cabdill dels CDR de 1707, dels patriotes que en compte de lliris, com el jovent del Principat els darrers dies, ensenyaren les dents. Ah! Quan aquest article isca a la llum és el Darrer Diumenge d’Octubre. El camí —ja ho sabeu— és ben sabut: eixiu a la carretera i als carrers, que cal assolir la llibertat.
Joan Baptista Basset i Ramos féu de la milícia el seu modus vivendi; cert, era militar, però no d’eixos estampafaroles de rojigualda, cabra desfilant i caradura carpetovetònica. Serví a la dinastia regnant al seu país i, en conseqüència, es convertí en militar imperial, enrolat als exèrcits dels Habsburg, dels ibèrics i dels austríacs. Al cim de la seua carrera, per les circumstàncies tan especials del conflicte que enfrontà les potències europees a la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Catòlica (això d’Espanya, encara que els pique als de la Carpetovetònia, encara no s’havia implementat), esdevingué patriota, patriota valencià i patriota, val a dir-ho, dels Països Catalans, que ell englobava en la denominació institucional de Corona d’Aragó. Basset fou el capitost dels maulets valencians en la guerra, la darrera, que enfrontà el vell Regne contra la cobdícia castellana (espanyola), el cabdill popular que conquerí tot sol un reialme per al seu rei, malgrat que aquest, tan principesc com babau, mai no li ho sabé reconèixer, ni ganes. I és que el Regne de València es va declarar austriacista —vatua!— malgrat els austriacistes. I, com tothom sap, prou que li costà cara semblant gosadia.
