La llegenda diu que, en un misteriós lloc de la selva, vivia una poderosa, forta i gran lleona anomenada Amèlia.
Era el primer dia de l’estiu i, en clarejar, els primers rajos de sol il·luminaren els seus preciosos i grans ulls, abrasant el seu esplèndid i bonic cos.
Era hora d’alçar-se i anar a caçar per poder menjar i alimentar-se durant el dia, però va ocórrer una cosa molt estranya que ella fins aquell dia desconeixia i no podia controlar i és que, quan va intentar alçar-se, va notar un gran pes en les seues fortes i atlètiques potes, un dolor en el pit i, malgrat que va intentar incorporar-se, el dolor era superior a la seua força.
Finalment, va aconseguir alçar-se i es posà a caminar per un xicotet sender de la selva sense massa equilibri i amb molt de compte.
Després d’uns instants, es trobà amb una vella i sàvia tortuga que li va dir;
– Filla meua, el teu poder i agilitat sé l’ha endut el vent.
I, de sobte, abans que Amèlia pogués reaccionar, va desaparèixer.
Amèlia va continuar caminant i pensant en el que li havia dit la tortuga:
– Per què m’ha dit això? Quin vent m’ha de llevar la meua força? Si hui no bufa el vent! Com ha desaparegut tan de pressa?
Però totes aquestes preguntes que no tenien resposta.
En un ampli i solejat clar de la selva, Amèlia es va xitar per a descansar i, al moment, es va adormir.
Quan es va despertar, però, va notar una lleugera brisa en tot el seu cos. Ja era el capvespre. En alçar-se, es va adonar que no tenia cap dolor i va respirar profundament. Aleshores va notar una cosa inexplicable en tot el seu cos i comprengué el que la tortuga li havia dit i tornà a la seua casa.
El vent la portà.
