L’escopeta ja estava prenyada de bales durant molt de temps, però calia esperar el moment de trobar l’ocasió de disparar sense miraments. L’animadversió cap a la nostra llengua es trobava larvada sota el camuflatge d’un constitucionalisme que en teoria respectava la diversitat lingüística de l’Estat mentre no deslluïra la supremacia de la llengua que (des)uneix tots els espanyols. Sovint aquests gurús del model polític (pre)gestionat glossen Llach o Serrat de manera formulària (no coneixen ningú més) com a mesura profilàctica davant probables sospites d’odi cap al català. Però el seu coneixement cap a la llengua d’Ausiàs March acaba allí i la rancúnia continguda perquè la llengua puga desenvolupar-se en tots els àmbits socials i culturals no tarda a aflorar. Per això el “procés” ha constituït el pretext perfecte per carregar tot el ressentiment tant de temps acumulat sota un somriure de “no tengo nada en contra del catalán (o del gallego, del euskera) pero…”.
De resultes, ara discorre amb desimboltura la brama que a les escoles catalanes el castellà està prohibit i s’adoctrinen els xiquets en la fe separatista. I que ara, a sobre, amaguen un complot de caire judeomasònic per contagiar el País Valencià i les Illes Balears. No importa que realment l’independentisme siga un fenomen recent i ja no vaja associat a una llengua o ideologia política concretes (hi ha devots del procés que parlen castellà i que parlen català, d’esquerres i de dretes, i fins i tot gent de Ciutadans partidaris de l’autodeterminació). No importa que la immersió lingüística a Catalunya siga un sistema present d’ençà el 1983, des de molt abans de l’esclat de l’independentisme, la qual cosa fa que lligar una cosa amb l’altra no és més que un exercici rebuscat. Encara importa menys que el castellà és la llengua majoritària a totes les terres del nostre domini lingüístic i que continua reculant-ne l’ús. No importa que al País Valencià siguen els pares qui estan escollint voluntàriament una educació en valencià majoritària. Són detalls menuts per als quals hi ha barra lliure a l’hora d’elidir i tergiversar. L’important per a ells és crivellar amb trets de ploma a tort i dret a redòs d’un conflicte polític que pensen que empara els seus arguments.
Comptat i debatut, el moll de l’os és poder carregar la malvolença reconcentrada contra tot allò que destorbe l’axioma culturalment tan supremacista de España=Castilla. Ara que travessem una crisi política en relació amb l’encaix del Principat a Espanya, els ha arribat l’hora gloriosa d’alliberar tot l’odi que albergaven cap a tot el que put a Catalunya. Abominen dels seus costums, llengua, història… I no es tracta d’un esdeveniment social recent, sinó que preexistia a la desclosa tant del soberanisme com d’això que anomenen democràcia a l’Estat Espanyol. Però el procés dels c*** ha sigut l’excusa dissenyada a mesura per obrir la veda i poder vomitar sense complexos tota aqueixa bilis amb aroma a reclosit. A hores d’ara, els casos de violència lingüística s’han desfermat arreu de Catalunya i, de retruc, al País Valencià tal com malauradament aquest diari denuncia bastant sovint.
Sense anar més lluny, fa cosa d’un mes vaig acudir a una famosa discoteca valenciana precisament popular per ser un cant a la diversitat i, en la sala de dalt, un amic demanà al discjòquei la cançó Millionaire de Rosalía. La resposta d’aquell punxadiscos de pa i peixet semblà trobar la força en tot aquest clima polític amb què se justifica qualsevol tipus de violència lingüística:
¿EN CATALÁN? ¡NI DE COÑA!
