VALÈNCIA. Coincidint amb la celebració de la Cimera Mundial del Clima (coneguda com a COP25), que té lloc a Madrid des d’aquest dilluns fins al 13 de desembre, l’Observatori de la Sostenibilitat ha preparat un informe titulat ‘Emergència climàtica a Espanya’. El treball, que es va presentar al Museu de Ciències Naturals de Madrid divendres passat, s’estructura en tres grans blocs: Evidències del canvi climàtic a Espanya; Emissions de CO2 a Espanya, i Solucions: descarbonització i adaptació.
És especialment interessant la segona part, ja que s’enumeren les bigpolluters, és a dir, les empreses que més contribueixen al canvi climàtic a l’estat espanyol. L’any 2018 van ser Endesa, Repsol, Naturgy, ArcelorMittal, Cepsa, Viesgo, Iberdrola, Cemex, Lafarge-Holcim i Cementos Portland. Només aquestes 10 companyies van llançar el 62% de les emissions fixes i el 25% de les de tot el país. Els sectors de l’energia, del petroli i del ciment són els que més emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van generar a l’estat espanyol l’any passat. Però, amb diferència, l’empresa més bruta és Endesa, just la mateixa que aquest dilluns va comprar la portada de la majoria de diaris espanyols en un clar exemple de greenwashing i que, a més, patrocina la COP25.
L’empresa líder del sector elèctric espanyol expulsa a l’atmosfera el 23% de les emissions industrials i el 9% de les totals, segons recull l’informe; és a dir, un total de 30.237.155 tones de CO2 durant el 2018. La segueixen, però a prou distància, Repsol+Petronor, amb 10.622.256 tones, i Naturgy, amb 9.168.129 tones. Pel que fa al percentatge, aquestes dues empreses són responsables del 8,05% i del 6,95%, respectivament, de les emissions industrials; i del 3,26% i del 2,81% de les emissions totals a l’estat espanyol.
Si s’amplia el llistat fins a les 50 empreses més contaminants de l’estat espanyol, el percentatge ja s’eleva fins al 85% de les emissions del sector i el 34% de les emissions totals. Això “exemplifica l’elevat pes que tenen aquestes companyies en la contribució espanyola al canvi climàtic”, indiquen des de l’Observatori. Del ‘top 50’ de les instal·lacions brutes, n’hi ha sis al País Valencià. I, més concretament, dues a Castelló de la Plana, dues a Sagunt, una a Bunyol i una a Sant Vicent del Raspeig.
A Castelló de la Plana, al Serrallo, hi ha la central d’Iberdola i la refineria de BP. Al polígon del Port de Sagunt estan la cimentera de Lafarge i la central de Gas Natural Fenosa (ara, Naturgy). A Bunyol hi ha una cimentera que l’empresa Cemex va acordar vendre aquest any a la firma turca Çimsa. També de Cemex era la cimentera de Sant Vicent del Raspeig, que va cessar l’activitat el 2009.
Entre els anys 1990 i 2018, el País Valencià ha sigut la sisena autonomia en emissions de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera, amb un total de 752.308.889 tones. Per davant hi ha Andalusia, Catalunya, Castella i Lleó, Galícia i Astúries.
Les xifres de l’escalfament
En el bloc de l’informe dedicat a les evidències del canvi climàtic, no podia faltar un apartat sobre l’augment de les temperatures. Analitzant la variabilitat anual de la temperatura mitjana estacional al territori espanyol des de l’any 1971, els responsables de l’informe destaquen que les temperatures augmenten en totes les estacions, si bé l’ascens és més acusat a la primavera i especialment a l’estiu, una estació que cada vegada és “més llarga i més càlida”. Així, l’estiu s’està allargant vora nou dies de mitjana cada dècada; i actualment abasta vora cinc setmanes més que a principis de la dècada dels 80.
A la ciutat de València, segons dades de l’Aemet, la temperatura ha pujat 1,49 graus en 52 anys, des del 1966 fins al 2018. Per a l’any 2050, “si seguim amb la tendència actual observada d’emissions i sense realitzar actuacions de mitigació”, s’estimen temperatures 2,7 graus superiors a les actuals a València; 2,5, a Castelló, i 2,4, a Alacant.
Espanya, l’estat de la UE on més creixen les emissions
L’informe de l’Observatori de la Sostenibilitat també assenyala que Espanya és l’estat de la Unió Europea on més han crescut les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle des del 1990. Així, sí en 27 anys s’ha reduït un 23,5% en el conjunt europeu, a l’estat espanyol s’han incrementat un 17,9%.
En total, són sis països europeus aquells que no han aconseguit “lluitar efectivament” contra aquestes emissions. Els altres cinc són Àustria, Xipre, Irlanda, Malta i Portugal. En el cas espanyol, s’assenyalen les emissions del transport per carretera, de la producció d’electricitat i calor i de les llars i serveis com a responsables “en bona part” d’aquest increment.
Com assenyalava l’economista José Santamarta –membre de l’Observatori– en un reportatge a El País el passat maig, “les emissions a Espanya fins al 2007 van créixer de manera salvatge, més d’un 50%”. Les causes? “El creixement econòmic experimentat al país unit a la falta de canvis en el mix energètic”. També hi sumava l’increment de les emissions procedents del transport per carretera a causa de l’expansió del parc mòbil.
Per tot plegat, i tal com confirma un informe de l’Agència Europea del Medi Ambient, l’estat espanyol se situa com “un dels membres de la Unió Europea que menys ha aconseguit trencar la relació entre creixement econòmic i gasos d’efecte d’hivernacle”. “De fet, en les darreres tres dècades aquestes emissions només van començar a caure amb força amb la crisi econòmica del 2008”, afegeix l’informe.
Que les declaracions no es queden en paper banyat
L’informe presentat aquest divendres recorda una vegada més que el territori espanyol està en una zona “molt vulnerable” i que les conseqüències del canvi climàtic repercutiran de manera molt més greu que en altres països, amb “greus efectes” sobre l’agricultura, la ramaderia o els boscos. També, en les migracions.
Davant d’aquesta situació, més de 80 organitzacions s’han reunit a l’estat espanyol sota el nom d’Aliança per l’Emergència Climàtica i han exigit a les administracions de diversos nivells que declaren l’emergència climàtica. En aquest sentit, ja ho han fet multitud d’ajuntament d’arreu de l’Estat –molts d’ells, valencians–. També ho ha fet diversos parlaments i governs autonòmics –de nou, també el valencià– i diputacions. El 17 de setembre va ser el ple del Congrés qui va aprovar la declaració de l’estat d’emergència climàtica. I el passat 28 de novembre, el ple de l’Eurocambra.
Però, una vegada declarada l’emergència, què en fem? Des de l’Observatori de la Sostenibilitat proposen una ferramenta informàtica amb 46 variables que permeta verificar si una entitat, ajuntament o autonomia simplement ha declarat l’emergència climàtica o si, per contra, està caminant cap a la descarbonització i l’adaptació. En definitiva, comprovar que tanta declaració no es queda simplement en paper banyat.
Les administracions públiques haurien de “donar exemple”
En resum, per a fer front a aquesta emergència i que el canvi no vaja a més, des de l’Observatori demanen que s’actue per a descarbonitzar l’economia i reduir les emissions un 7% anualment en els sectors de l’energia, el transport, l’ocupació del sòl i l’agricultura. Cal posar “un preu alt al carboni”, assenyalen. I afegeixen que cal “enviar senyals clars als mercats, implicant el sistema financer”, “evitar les polítiques contradictòries” i “eliminar subvencions perjudicials”. Així doncs, les administracions públiques haurien de “donar exemple” i proposar a la ciutadania una societat baixa en carboni i un nom model productiu. També, “abordar una sèrie d’actuacions imprescindibles d’adaptació a les conseqüències de l’emergència climàtica que ja ens està afectant i una nova política basada en la ciència”.
Un dels projectes de què parlen per a “iniciar una gran adaptació al canvi climàtic” és un gran corredor verd del Mediterrani, que consistira en la creació d’una “gran malla ecològica d’enfocament sistèmic” que afegiria a l’actual xarxa d’espais protegits altres territoris d’alta qualitat ecològica, singularitat paisatgística o funcionalitat productiva amb l’objectiu de “restaurar la biodiversitat, la funcionalitat i la connectivitat ecològica” així com d'”endreçar” el cicle hidrològic. Per tant, es tractaria de fer front al canvi climàtic no sols des del punt de vista de la reducció de les emissions, sinó també per la humitat atmosfèrica o per la captura de carboni per part de la vegetació i el sòl.
Els autors principals d’aquest treball multidisciplinari són Carlos Alfonso (geògraf i màster en Avaluació i Correcció d’Impacte Ambiental), Raúl Estévez Estévez (biòleg i màster en Avaluació i Correcció d’Impacte Ambiental), Jorge M. Lobo (professor d’Investigació del Museu Nacional de Ciències Naturals-CSIC), Begoña Lozano Diéguez (llicenciada en Ciències Biològiques), Fernando Prieto (doctor en Ecologia), José Santamarta (llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i en Filosofia i Lletres) i Álvaro Gaertner (enginyer físic).
