En un moment com aquest, en què moltes de nosaltres voldríem deixar de parlar de gèneres com a símptoma de bona salut social i focalitzar l’energia a rescatar, ja des de terra ferma, la memòria i obra de totes aquelles dones oblidades pel simple fet d’haver nascut dones, i fer justícia al passat omplint –amb caràcter permanent i no anecdòtic– biblioteques, escoles, museus, teatres, cinemes i carrers de noms femenins rellevants d’una forma natural, resulta que no podem perquè la lluita continua.
A més de bregar amb aquesta tasca de documentació, de Cultura per a tots i totes, al capdavall, amb l’altra mà encara estem tractant d’agafar el salvavides per a no ofegar-nos; perquè si l’oblit i la invisibilització sota les urpes del masclisme són temes preocupants, no en perdem de vista l’efecte més extrem, que al 2015 es va traduir en una xifra esborronadora: 64 dones assassinades només a l’Estat espanyol.
Actualment, se sent parlar de neomasclisme: masclisme “políticament correcte”, menys evident, que impregna l’educació, el llenguatge, les xarxes socials, la televisió o la publicitat amb total normalitat. Masclistes que diuen no ser-ho, però boten amb la mínima reivindicació feminista, parlen de denuncies falses per maltractament, cosifiquen les dones, les classifiquen per l’aspecte físic, no els atorguen el dret de la lliure sexualitat, els assenyalen com s’han de comportar segons la seua naturalesa. El neomasclisme és el cadell ensinistrat d’un sistema patriarcal que es resisteix a desaparèixer i està present en tot allò que és influent per al nostre creixement com a societat. És el fill integrat del masclisme clàssic, eixe que mata. En definitiva, és masclisme i està viu.
Ara com ara, és impossible prendre el 8 de març com una mera data simbòlica, commemorativa, perquè queda molt (o quasi tot) per fer en qüestió d’igualtat real entre sexes, començant per una dada bàsica, una simple definició que gran part de la població sembla no tindre gens clara: què és el feminisme.
Afán de plan / València
Per a desgranar aquestes qüestions, hem volgut parlar amb l’escriptora i traductora valenciana Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna, 1959), qui fa just una setmana va rebre la Lletra Lila de l’Associació d’Escriptor(e)s en Llengua Catalana (AELC) i que ens acull a sa casa. Autora de l’antologia “Eròtiques i despentinades” –un recull de 129 poemes eròtics escrits per 69 dones, amb il·lustracions de Maria Montes, els drets d’autoria de la qual van cedir a l’Associació Tamaia de Dones contra la Violència Familiar–, ha publicat quatre llibres de poesia i cinc de narrativa, el més recent la novel·la “Milonga de Tardor” (2014), i també ha traduït o cotraduït obres d’altres autors i autores, com ara les poetes daneses Anne Marie Dinesen i Tove Ditlevsen, entre d’altres.
– Encarna, què ha significat per a tu rebre la Lletra Lila de l’AELC?
Molta alegria, en constatar una vegada més que el català i el Lila poden viure en harmonia: que l’AELC haja resolt crear aquest guardó enguany així ho certifica. I també molta esperança, i al meu costat –compartint-la– totes les dones i homes que, des de l’avantguarda o la rereguarda, cada dia, armats amb “cossi, cubell i picamatalassos, // esponja, pala de plegar escombraries, // gibrell i cendra, salfumant, capçanes // [ surten] vers el camp de batalla” a lluitar contra les desigualtats entre dones i homes. Quant et trobem a faltar, Maria-Mercè Marçal!
– I parlant de feminisme, per què el terme sol utilitzar-se com a antònim de masclisme i sovint s’entén com una revenja?
Perquè estem avesats, per la religió que mamem des d’infants, que tot siga blanc o negre, bo o dolent, xic o xica… No hi ha lloc per a mitges tintes. Tant és així, que hi ha gent que no es para a pensar que ‘masclisme’ ve de ‘mascle’ i ‘feminisme’, de ‘fèmina’. El femení de ‘mascle’ és ‘femella’; per tant, l’antònim de ‘masclisme’, en tot cas, seria ‘femellisme’.
“El llenguatge no és sexista,
són sexistes les persones que l’utilitzen”
Pel que es veu, es pensen que, si ara hi ha un patriarcat, abans ha hagut d’haver-n’hi el contrari, un matriarcat. I no és així. Mai no s’ha demostrat –i sé del que parle, vaig estudiar Arqueologia i Prehistòria– que abans de l’omnipresent patriarcat que ens anul·la com a persones, existira l’oposat. Un prepatriarcat, sí, matrilineal. Però no una època en què les dones fèiem als homes el que des de fa milers d’anys els homes ens fan a les dones.
Afirmar que el feminisme és una reacció venjativa al masclisme és reduccionista i també masclista. No es tracta de cap acció-reacció: ara manes tu, ara mane jo. No estem parlant de física, sinó d’ideologia. I és ben fàcil concloure a qui afavoreix aquesta confusió.
– Diries que, des de certs col·lectius de dones, basats més en la misàndria que en la igualtat, s’ha pogut contribuir a la confusió de què estem parlant?
No sóc una experta en el tema; tanmateix, i tot i saber que m’estic clavant en camisa d’onze vares, et diré que, al meu parer, el concepte de ‘misàndria’ és un invent masclista per a justificar la misogínia; la misàndria no pot existir si no canvia abans el paradigma. M’explique: una dona pot odiar un o més homes, individus concrets, però no pot odiar ‘els homes’, perquè l’home és tot: “Espècie humana, considerada de manera general; humanitat”, DLC. Si el món sencer és masculí, ¿com puc odiar-lo?, ¿com puc odiar la literatura, la pintura, el cinema, la tecnologia, l’economia, la política…, la humanitat? Com a molt, estaríem parlant de ‘misantropia’: “Aversió als homes i en general a la societat”, DLC. Odiar algú implica odiar també tot allò que hi té relació i, com diu James Tiptree Jr., odiar els homes “seria tan estúpid com, no sé…, odiar l’oratge”.
“Hem de dir la cosa pel seu nom:les víctimes de la violència masclista no moren,
són assassinades”
Per contra, crec que qualsevol home sí que pot ser misogin, perquè ser dona és quelcom concret: “Persona del sexe femení”, DLC. És fàcil, per tant, assimilar una dona concreta –la mare, la filla, l’esposa, la sogra…– i els seus defectes i virtuts, a totes les dones, perquè ‘no m’afecta, en tant que sóc home –l’home– i ella, no’. Vaig llegir, fa poc, un llibre força interessant (“XY. La identidad masculina”) en què Elisabeth Badinter parla de la negativitat de la qual parteix la definició de ‘masculí’ que aprèn, des del moment de nàixer, qualsevol xiquet: el que no ha de ser, en lloc d’aprendre el que pot ser; és a dir, no ser dona, no ser criatura, no ser homosexual. En resum, les prohibicions de sempre: “no plores, que sembles una dona, un crio, una marieta…”. Ser home s’aprèn per grat o per força; per collons, ras i clar. Tinc per cert que el desenvolupament de les potencialitats de l’ésser humà en nàixer no depèn del sexe ni del color de la pell.
Neomasclisme, postmasclisme, micromasclisme? És que el masclisme havia mort sense que ens n’assabentàrem i ara, després d’uns quants anys als llimbs, ha ressuscitat renovat? Ho sent, però no m’agraden aquestes parauletes, trobe que són inexactes i, a més, tenen un regust indulgent o benèvol que em fa posar els pèls de punta; com si ser ‘neomasclista’ no fos tan dolent, com si en minimitzara el significat i les conseqüències.
“El masclisme és arreu i ho impregna tot”
Comprovem-ho fent una senzilla prova. Triem un altre adjectiu pejoratiu i posem-li el ‘neo’ al davant a veure què passa. ¿Realment hi ha algú que pense que ser ‘neoxenòfob’ és ser menys racista que ser ‘xenòfob’? No sé, em fa l’efecte que aqueixa pretesa gradació només és un ham perquè entrem en polèmiques estèrils i perdem de vista el que realment importa: que el masclisme és una creació del patriarcat i que el patriarcat existeix des que déu suplantà la dea. Fixa’t, sinó, en la definició de ‘masclisme’ del DLC: “Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”. Ni ‘micro’ ni ‘neo’ ni ‘post’. MASCLISME NO, GRÀCIES!
– Per què creus que hi ha dones masclistes?
Pel mateix motiu que hi ha proletaris que voten la dreta. Tot poder necessita adeptes, sicaris, que facen el treball brut –debades, en bescanvi d’un sou o sota els efectes de la síndrome d’Estocolm que es tracte. Tot poder anhela l’harem més desitjat –el volitiu– o ‘criades’ per a netejar olis vessats damunt d’altars sacres i altres escorrialles. I tornem al ball de noms i a les interpretacions esbiaixades. Sí, és de veres, hi ha dones masclistes i, per sort, també homes feministes, i molts; així com dones que són més feministes que aquelles que diuen que ho són: criptofeministes.
“S’hauria de tornar on érem fa vint anys,
almenys al País Valencià,
i continuar des d’allí: coeducació, gestió de la diversitat…”
Tant com ho són les dones que els integren; ni més ni menys que com la de la resta de moviments. I, sí, també hi ha bronquines i picades de cresta… Ho sent, però sóc una simple activista amb ulleres lila que viu el feminisme en el dia a dia i en les lletres que conrea i també eixint de tant en tant al carrer, sopant a Ca la Dona o anant a Madrid un 7N, i tremolar veient-nos corejar el mateix clam, tan unides i decidides com sempre.
– Què s’està fent per a implicar els homes en aquestes tasques d’equitat?
Ho hauries de preguntar a qui ho estiga investigant. Quant als homes amb què tinc relació (amics, companys de feina, coneguts…), faig tant com puc. Per a començar, no deixar-ne passar ni una i no arronsar-te ni cremar-te quan et diuen que ja estàs amb el “temeta de sempre” o que les teues queixes i denúncies semblen la cançó de l’enfadós. I, quant als desconeguts –per exemple, al carrer o al metro–, procurar mantindre íntegre el teu espai personal: que aprenguen a cedir el pas, a arrimar-se, a tancar les cames…
“Sóc una simple activista amb ulleres lilaque viu el feminisme
en el dia a dia”
És molt feixuc i treballós implicar-los-hi perquè, tristament, per a molts homes, totes les obres que han fet i que fan les dones (pintores, escriptores, científiques, escultores, actrius, directores, xefs, fotògrafes…) són sols això, coses de dones i, per tant, no els interessen; és com si d’una manera conscient o inconscient, les consideraren de segona categoria, inferiors. I això s’ha d’acabar, s’ha de girar l’oració per passiva, i també per activa. Aquest és en definitiva el repte, reinicialitzar d’alguna manera els arquetips a fi que els homes es puguen reconèixer en nosaltres com nosaltres ens reconeixem en ells, que ens vegen com a iguals, humanes.
– Canviem de matèria. “Eròtiques i despentinades”, la primera antologia eròtica amb veu de dona, és un crit de rebel·lia, una demanda de normalització o un recull de poemes sense pretensió reivindicativa?
És totes tres coses i més, com ja diu el subtítol, un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona. En tres paraules: reivindicar, visibilitzar, gaudir, tot complint dues funcions, la de recull temàtic –eròtic– i la de recull de gènere –de dones.
– L’obra de Gustave Courbet, “L’origen del món” (1866), et va servir d’inspiració en un dels capítols de “Milonga de tardor”, un quadre que continua ruboritzant homes i dones… Impacta més una vagina a l’oli que un cos destrossat per la metralla?
Bé, en primer lloc no és una vagina el que està pintat en el quadre, sinó un cony espatarrat, obert,”la pubescent terra incògnita d’on tothom ha eixit i que el desig empeny a escorcollar”, un “fosc i espès triangle que impossibilita qualsevol intent de negar allò que s’està contemplant”.
I, quant a la pregunta, crec que són dues sensacions complementàries. D’una banda, un cony impacta més perquè no se’n solen veure gaires en públic, ni en la vida ni en la pantalla, i menys així de peluts, mentre que, de cossos desmembrats i disseccionats, tant l’una com l’altra en van plenes. D’altra banda, fa pujar els colors de la cara, perquè “L’origen del món” mostra sense vergonya –i en un museu, per a més inri, a la vista de tothom!– el que moltes i molts pensen i no s’atreveixen a dir: la dona reduïda a un forat sense rostre ni identitat prest a ser penetrat pel membre viril; les fembres, pel temor de ser-ho efectivament per a la parella respectiva, i els varons, per la constatació que ho és. A més a més, hi ha la falsa moral i la gatmoixeria cristiana, vinga dimonitzar o sacralitzar el nostre sexe segons li convinga. I, per a compensar, hi ha la mirada còmplice lesbiana o no lesbiana; cosa que em fa vindre a la memòria un altre vers de Maria-Mercè: “el meu sexe i la teua boca: sexes // al mig del rostre i a l’entrecuix, boques.”
– Com influeix en la desigualtat la sexualitat vista com a tabú?
Jo li pegaria la volta a la pregunta: Com influeix en la igualtat la sexualitat vista sense tabús?. I et diria que els ho demanares als bonobos; uns mamífers (Pan paniscus) que, contràriament als seus congèneres, els ximpanzés (Pan troglodytes), emprenen el sexe com a mecanisme per a evitar la violència i l’estructura social dels quals és matrilineal i igualitària.
– S’ha de ser més explícit a les escoles per a evitar futurs prejudicis?
Més aviat, s’hauria de tornar on érem fa vint anys, almenys al País Valencià, i continuar des d’allí: coeducació, gestió de la diversitat… Però si, paral·lelament, no es despatriarcalitza la societat, ho tenim ben fotut, perquè és com intentar omplir d’aigua una conca foradada: de tant en tant, sembla que la cosa va bé, però, a la que et descuides, la conca s’ha quedat sense aigua, i torna a començar. S’ha d’aturar aquesta inèrcia.
I quant a açò, m’agradaria parlar d’un llibre, “Muñecas vivientes, el regreso del sexisme”, de Natascha Walter, de 2009; una feminista anglesa que, al cap de poc d’haver sigut mare, es va haver de retractar del que creia a ulls clucs uns quant anys abans: que la igualtat de sexes ja s’havia assolit.
Vestidets de color rosa, barbies i nancys, cinematografia principesca, lectures melindroses, dimorfisme estètic i postural extrem, talles úniques i règims, confusió entre control i amor… Sí, ben mirat, el que estranya, així que et pares a analitzar el constant bombardeig sexista que patim les dones des del moment que naixem, és que no siguem totes unes figues molles i unes esclaves sexuals o domèstiques perfectes. Ausades que sí! Veritablement és un miracle que hi haja dones lliures, rebels, intrèpides, per totes bandes; dones apoderades, models a imitar, a seguir, a redescobrir i visibilitzar!
Foto: Nati Calleja.
A casa, a l’escola, a la premsa escrita, al cinema, a la televisió (des de la publicitat als dibuixos animats), la societat sencera ha de deixar de covar el patriarcat, s’ha d’implicar en el canvi, perquè el masclisme és arreu i ho impregna tot. Ara bé, no ens enganyem, el masclisme no està gravat en l’ADN ni el porta incrustat el cromosoma Y; el masclisme no és instintiu, s’aprèn, com el sexisme, des què obrim els ulls, i de la mateixa manera que s’aprèn, es pot desaprendre, col·lectivament i individualment. Si les teories deterministes foren certes: bona nit, cresol, que la llum s’apaga!
Als poders fàctics, començant per l’església catòlica, els interessa que les diferències entre homes i dones continuen, que no es qüestionen; a nosaltres, no: ens hi va la vida. I l’esport que més practiquen per aconseguir-ho és el botxinisme (convertir en botxí la víctima), i també minimitzar segons quines atrocitats.
Hem de dir la cosa pel seu nom: les víctimes de la violència masclista no moren, són assassinades. Hem de pegar la volta a les estadístiques: si el 30% de les dones occidentals és víctima de la violència masclista, vol dir que el 30% dels homes occidentals són maltractadors. Una xifra aterridora! I sols és la punta de l’iceberg!
És imprescindible la revalorització de la dona i del que fa, igualar-la en drets i deures amb el baró. Rehumanitzar-nos tots i totes.
– I, per acabar, què penses com a lingüista de l’ús dels desdoblaments i altres solucions per a evitar el llenguatge sexista?
Bé, en primer lloc cal aclarir que el llenguatge no és sexista, són sexistes les persones que l’utilitzen; la llengua és un instrument, un vehicle que ens permet comunicar-nos i que adaptem a les nostres necessitats des de sempre, si no, en comptes de parlar, grunyiríem. És a dir, que deixar de ser sexista lingüístic no es contradiu en absolut amb el desig d’escriure un català correcte, i es pot aconseguir de moltes formes, com ara fent servir genèrics no marcats (alumnat, professorat, claustre, campus, ciutadania…), feminitzant oficis i càrrecs (àrbitra, ogra, gènia, dimònia, notària, ministra…), deixant invariables els acabats en -a (profeta, poeta, druida…) o recuperant femenins en desús recollits pels diccionaris (soror, sororitat, dea, donatge, testimònia…, són al DCVB). Quant a l’ús dels desdoblaments, al meu parer són un mal menor i és ben fàcil estalviar-se’n uns quants; per exemple, posant el femení al davant i concretant només amb el masculí.
I aprofite la pregunta per a gastar una mica de saliva denunciant les enfadoses onades que sovintegen les xarxes amb desaforats exabruptes contra el llenguatge inclusiu, el punt àlgid de les quals sol ser els dies previs al 8 de març –quina casualitat, veritat?–, i que estan protagonitzades per il·lustres filòlegs i practicants d’altres oficis, també insignes, que maregen i escaroten les i els que cometem la gosadia d’estar a favor de la igualtat entre els gèneres, a l’hora d’escriure o parlar. Doncs bé, a aqueixos senyors –genèric– m’agradaria dir-los que, en lloc de limitar-se a prohibir i a imposar, hora seria que aportaren solucions satisfactòries que no foragitaren perquè sí les dones. El geni de la llengua no té por de Virginia Woolf, però sí de la botella.
