Cofundador d’Albena Teatre, Carles Alberola porta quasi dos dècades dalt de l’escenari, ja siga dirigint, actuant o simplement escrivint una història. Este amant del teatre, nascut a Alzira, defén el teatre en valencià perquè, com ell mateix assegura, ʺés la llengua que parleʺ i que parlar en valencià ʺés com respirar, és una cosa innataʺ.
Rodejat de llibres, pel·lícules i històries, ens rep a sa casa disposat a parlar d’allò que més li agrada… precisament, contar històries. Ara, la del seu últim espectacle, Midsummer.
-Qui és Carles Alberola, un actor amb ganes de dirigir o un director amb ganes d’actuar?
-(Es queda pensatiu…) Jo crec que sóc més un autor amb ganes de contar històries i de dirigir-les, en la majoria de les ocasions. I ganes d’actuar en tinc, si trobe algun paper que me resulte adient per un costat i atractiu per un altre. Perquè el treball actoral és molt exigent, probablement és el que més et posa en perill.
Els altres dos papers els pots fer, els pots refer, però el treball actoral succeeix en un instant i cal ser precís, potent i contundent. S’ha d’estar molt ben preparat físicament i mentalment per poder fer-ho realment bé o com jo crec que s’ha de fer.
-Què va dur a Carles Alberola i a Toni Benavent a crear Albena?
-Van confluir unes visions semblants del teatre i al mateix temps complementàries. Nosaltres ens vam conéixer a través d’uns amics que teníem en comú i que feien teatre a Alzira. Jo vaig entrar a la ʹColla de Teatreʹ de l’Alcúdia i ell em va conéixer perquè jo portava també el Cineclub d’Alzira. Teníem un tipus de relació cultural i quan em vaig incorporar a la Colla començàrem a trenar alguna cosa més, no únicament una gran estima pel teatre, sinó una gran amistat i complementarietat.
Toni sempre s’ha encarregat més de la producció, la visió general de l’espectacle i jo de les qüestions més artístiques, però sempre l’un de la mà de l’altre. I crec que eixa complementarietat és el que va fer que després, al 94, decidírem que era el nostre moment, que havíem d’intentar crear una plataforma que ens permetera fer les coses com nosaltres volíem, amb la gent que volíem i equivocar-nos per nosaltres mateixos. I ací estem. Portem vora 20 anys i ja es veurà fins on arribarem.
-Han passat ja alguns anys des d’aleshores i supose que moltes anècdotes, molts bons moments i, tal volta, altres no tan bons. Amb quins es queda vosté?
-Em quede amb tots, tot allò que ha hagut de bo i de dolent. Ara, fins i tot, que hi som en un moment complicat, caldrà veure si tenim la capacitat de tirar endavant, de créixer, de refer-nos o de reconvertir l’empresa. Hem tingut moments difícils, però també és cert que quan pensàvem -que malament estem!-, de sobte, ens passava alguna cosa, bona, és clar.
-Parla d’algun fet en concret?
-Recorde quan férem 10 anys, era un moment delicat, estàvem de celebració per un costat, però per l’altre, els últims espectacles no havien acabat de funcionar massa bé, almenys el que nosaltres desitjàvem. Estàvem en un moment de crisi i, de sobte, ens va eixir la possibilitat de treballar a la televisió, i durant cinc anys ens vam veure abocats a una activitat frenètica en un altre mitjà.
Jo crec que s’ha de conviure amb les coses bones i amb les dolentes. No porta res de bo martiritzar-te amb les coses dolentes, com tampoc viure del record, del passat. Toni i jo quan mirem enrere ens sentim orgullosos de tot el que hem fet, però sobretot tenim esperança, no sé si les millors coses, però, sí les més interessants, encara estan per vindre. Jo sempre crec que el millor espectacle, el millor text està per vindre i amb aquesta actitud, pense que està l’encert.
-Ha fet referència a l’època d’Albena a la televisió. És molt diferent treballar davant la càmera a fer-ho davant d’un escenari de teatre?
-En essència no, però després tots els elements varien. El treball televisiu és una feina més industrial i comporta el treball de moltíssima gent. No és tan artesanal com el teatre. Cal més temps de preparació perquè afecta a més sectors. Quan nosaltres fèiem tira diària d’humor, hi havia molt de material a produir. Calia escriure molt més, necessitàvem molt de material perquè es gravava diàriament, s’havia d’editar, sonoritzar… era una feina que comportava molt de temps i a més, era molt intensa.
Al teatre tot es concentra en un període de temps reduït. No té res a veure, però el més ideal seria que puguera ser complementari, poder fer teatre, cine, televisió. El fet és contar històries i després acomodar-te al mitjà per a poder-les contar.
-Al llarg de la vida d’Albena, els amants del teatre hem pogut gaudir de moltes i molt bones obres. Però sempre es relaciona Besos amb Albena Teatre. Per què açò?
-Sempre s’ha dit que eres tan bo com allò millor que has fet o que la gent més recorda. I supose que ens vinculen a Besos, lògicament, perquè ha sigut l’espectacle més premiat de la companyia. Tant crítica com públic van coincidir en un espectacle i això és molt complicat. És, a més, l’obra més representada de la companyia i crec que té alguna cosa a l’ADN que no es transportable, perquè si ho fóra intentaríem inseminar altres històries (riu…) de la mateixa substància perquè pogueren funcionar. Però no és tan fàcil.
-Aleshores, què té Besos?
-Supose que connecta amb l’espectador a partir de l’experiència compartida, a través de les cançons, de les lletres de les cançons tantes vegades escoltades i que es filtren a la nostra memòria. Que formen part de l’ADN de cadascun dels espectadors i que, en escoltar-les, a través dels conflictes que viuen els personatges, doncs, no sols pots compartir-ho i entendre-ho, sinó divertir-te amb el dolor dels personatges. Pots viure o reviure eixes situacions, que poden ser les teues, però com que no les pateixes, et fa riure que les patisquen uns altres. Això ho té l’espectacle i crec que és un dels elements.
Després, la contundència de les històries, la velocitat, el ritme, l’espai escènic creat per Carles Alfaro, el vestuari essencial de Rocío Cabedo, les coreografies de la nostra Rosa Ribes… no ho sé, són tantíssimes coses!
És un espectacle que férem fa ja 14 anys i que continuem representant. I bé. Està bé que la gent recorde este espectacle per damunt d’altres, al cap i a la fi, forma una part de nosaltres.
-Carles Alberola també es queda amb Besos?
-No et pots quedar amb una obra. Jo crec que Besos té molts elements, però em quedaria amb fragments d’altres obres i com et deia, em quedaré amb la que està per escriure.
-A mi, personalment, Per què moren els pares em va impactar molt.
-Per a mi, durant molt de temps, Per què moren el pares era la que més m’agradava, però després vaig aplegar a la conclusió que ho deia perquè era la que menys havia vist la gent, perquè va ser una obra que no va tindre bona distribució. No ho sé, perquè és una obra més negra, més fosca, amb humor però també amb molt de dolor. Evidentment hi ha coses en Perquè moren els pares que després no has fet o no has pogut fer. Estèticament era un espectacle meravellós, perquè comptava amb una gran escenografia, amb la música de Perico Sambeat i el mateix Perico Sambeat a l’escenari. El que passa és que l’espectador i els programadors escullen un determinat tipus d’espectacle i, a tu, com a creador, vulgues o no, t’allunyen.
A mi, eixa línia m’agradava, però sé que si faig eixe tipus d’espectacle en veuré condemnat a no treballar massa i per tant no puc fer fallides en les produccions, perquè sinó repercuteix en la continuïtat de la companyia.
-Com està en estos moments el teatre en valencià?
-En valencià? Fatal. És molt complicat fer teatre en valencià, encara que semble ridícul que ara estem parlant d’açò. No acaba de quallar i no és pels professionals, perquè a la professió hi ha molta gent que pot fer teatre en valencià, però tal volta no ho fa perquè no té eixa resposta desitjada per part del públic. Als pobles sí que ho notem, sí que hi ha teatre en valencià, tot i que ha baixat l’assistència. En canvi, a les capitals o en altres ciutats, és una altra cosa, una altra realitat i per tant, és fa complicat. Més que complicat té a veure en la formació de les persones.
-I per què continuen fent teatre en valencià?
-Molta gent m’ho pregunta, però és que no té volta de fulla, ho fem perquè és la nostra forma d’expressar-nos, és la nostra llengua, en la que ens hem criat, que no format, però sí criat, educats sentimentalment i ideològicament i, aleshores, és la teua manera d’enfrontar-te a les coses. Després faràs la versió castellana perquè, lògicament, hi ha un altre mercat que és el nacional.
-Està afectant la crisi al teatre? Com?
-(Pensa una estona) A qui no està afectant la crisi? Ens afecta a tots, i a l’àmbit cultural, per descomptat. En totes les arts escèniques, les activitats d’oci, les editorials, els llibres… els està afectant moltíssim perquè és una de les coses que primer prescindim com a espectadors o com a ciutadans. Estem vivint un anys molt complicats i em fa la sensació, que tot plegat, encara tenim per una mica més. Caldrà veure com ens en sortirem d’açò, si serem capaços, perquè és una darrere de l’altra, retallades i més retallades i l’IVA ha sigut l’últim punt. Açò ho complica molt més a la gent que paga les entrades, als empresaris que produeixen i a les companyies que tiren endavant com poden els seus projectes.
-Parle’ns de la seua última obra, Midsummer.
-És una obra d’un autor escocés, David Greig, una comèdia de cançons que parla de la possibilitat de canvi. A mi, personalment, de l’obra, em va interessar aquesta mirada un tant esperançadora, no idealitzada. Una esperança de què les coses poden succeir, que tot està al nostre abast. L’espectacle parla sobre les coses que poden passar, d’aquelles que moltes vegades oblidem pel pas dels anys.
Es traca d’un projecte de tri-producció, és a dir, són tres empreses les que intervenen, una catalana, Teatre Tantarantana, Tanttaka Teatroa, de San Sebastián i la nostra, Albena Teatre. Això fa que l’obra puga tindre un desenvolupament per tot arreu. Al País Basc s’ha estrenat en euskera amb altres actors i la versió catalana i valenciana és la mateixa, i actue jo i Elena Fortuny. És una nova manera de fer que ens ajuda a abaratir costos de producció i que t’assegura, com a mínim, la distribució i exhibició en aquets territoris.
-Com està sent la resposta del públic?
-De moment molt bona. Ací a València estrenàrem al Teatre Flumen i va anar prou bé. Estiguérem tres setmanes i després començàrem a fer ʹbolosʹ. El que queda de gener i febrer estarem a Barcelona al Tantarantana -la companyia té una sala allí- i exhibirem l’espectacle.
És una obra que demana un espectador actiu perquè ha d’anar completant la narració, ja que és una història que va avant i arrere i que, a més, repeteix determinades escenes. El fet és que quan recordem un esdeveniment no solem fer-ho exactament com ha passat realment i quan el tornem a contar l’edulcorem. Doncs l’obra juga amb això, per tant, demana a l’espectador que la complete i, això, quan succeeix, crec que és un plaer per a l’espectador i per a nosaltres.
-Podem dir que a Albena Teatre li queda una llarga vida?
-Podem dir-ho. No sé si és cert, però… (pensa) no ho sé. Quan ets jove penses que tens molt de temps, però quan comences a fer anys crec que la teua perspectiva canvia, et fas més realista. Quan em vaig assabentar de la mort de Fernando Guillén, un actor que sempre he admirat profundament, vaig tindre la sensació de què realment les coses passen i passen massa de presa i, encara que sone molt tòpic, cal aprofitar cada segon que tenim. Però poques vegades som capaços de fer-ho.
Per tant, no sé el que la companyia podrà donar de si. Un voldria estar fent sempre el que fa, el que li agrada, però no saps si de vegades té massa sentit fer-ho, sobretot si no pots treballar en les condicions idònies. No ho sé. Durant un temps m’ha preocupat molt pensar que es podria acabar, però en altres moments, dic no, que siga el que haja de ser. Intentarem que dure, perquè ens permet treballar i fer el que ens agrada, però crec que hem de trobar la manera de ser feliços i de viure el millor possible tot el temps que estem ací.
