“CIMAC és un espai de llibertat per a les dones”. Així defineix Lucía Lagunes Huerta (Naolinco, Veracruz, 1965) l’organització mexicana Comunicación e Información de la Mujer (CIMAC). Ella és la directora d’aquest col·lectiu civil periodístic especialitzat en la perspectiva de gènere i els drets humans. Aquest dijous Lagunes va estar a La Nau de la Universitat de València per a recollir el Premi Llibertat d’Expressió 2018 d’àmbit internacional atorgat per la Unió de Periodistes Valencians.
Quina va ser l’espurna per a la fundació de CIMAC en 1988?
En aquell moment es dóna una conjuntura molt important a Mèxic, que és el naixement d’un suplement del periòdic La Jornada [el 8 de març de 1987], el suplement Doble Jornada, que tenia una línia editorial feminista. Les col·laboradores d’aquest suplement es van preguntar: “Per què ens quedem només en un suplement mensual i no som notícia tots els dies?”. CIMAC sorgeix arran d’aquesta necessitat de construir les notícies que normalment s’ometen en la premsa dels diaris de Mèxic i de tot el món.
Quins són els àmbits d’actuació d’aquesta entitat?
CIMAC té diverses línies. Una d’elles és l’agència Cimacnoticias, que fa continguts com qualsevol altra agència de notícies però des d’una perspectiva de gènere. Al llarg d’aquestos anys hem desenvolupat aliances amb diferents mitjans tradicionals i digitals. Una altra línia té a veure amb la construcció de xarxes de periodistes. Des de 2005, precisament per la violència, vam obrir el Programa de llibertat d’expressió i de gènere. Aquest programa registra, documenta i acompanya dones periodistes que són agredides pel seu treball professional. Ens sembla molt important deixar documentat tot el que ocorre amb les dones perquè és molt fàcil que ens esborren de la història, quan realment estem ahí, vivint tots els dies una violència que és molt important anomenar, traure-la de l’ombra i posar-la a la llum per a poder-la eradicar. Si no en parlem, res canvia. Des de CIMAC també construïm estratègies de comunicació per a impulsar iniciatives de defensa dels drets humans de les dones.
Què implica aplicar la perspectiva de gènere en el periodisme?
Implica no discriminar les dones, implica no estereotipar-les ni estigmatitzar-les. Vostés tenen ara tot un tema ací amb ‘La Manada’. No es pot justificar la violència contra les dones, disminuir-la ni naturalitzar-la. S’ha d’entendre que no li passa a una, sinó que és producte d’una estructura que ha fet de la violència contra les dones una forma de sotmetiment que hem de trencar. A banda, no s’ha de parlar només de les dones en relació amb la violència, sinó parlar de les dones en general i col·locar-les en tots els àmbits, perquè estem a tot arreu. Així, incorporar la perspectiva de gènere en el periodisme és aprendre a mirar el món d’una altra manera, amb les ulleres morades i entenent que existim les dones i que estem a totes bandes en una condició de desavantatge, i que això no és natural ni és normal.
Lagunes explica que “la finalitat última de CIMAC és impulsar la llibertat d’expressió de les dones”. A més, en declaracions als mitjans durant la roda de premsa prèvia a l’entrega del guardó, lamenta que “les periodistes mexicanes patim una doble condició de vulnerabilitat”. Doble per ser dones i per exercir el periodisme. Així, conta el cas de María Fernanda Mora, reportera de Fox Sports México, que va ser assetjada sexualment davant de tothom per part d’uns aficionats del Guadalajara. “La resposta, tant de la cadena com de la Federació Mexicana de Futbol, va ser molt tèbia”.
La directora de CIMAC descriu Mèxic com una de les nacions més perilloses del món. “Hi ha 23.000 persones desaparegudes, tot i no estar en guerra”, afegeix. De fet, segons l’Institut Internacional de Premsa, en 2017 van assassinar 13 periodistes a Mèxic, per davant de l’Iraq i Síria. Entre ells, Miroslava Breach, periodista de la capçalera La Jornada, a la capital de Chihuahua. Lagunes també parla d’aquest assassinat “amb una doble càrrega simbòlica, perquè és un feminicidi i perquè era periodista”. Un any després de la seua mort, no es coneixen els responsables. “Per tant, no només ens assassinen, sinó que la justícia brilla per la seua absència”, lamenta Lagunes. I afegeix: “Hi ha una impunitat del 99%”. A més, denuncia que “a Mèxic hi ha una violència estructural que deixa al descobert la debilitat de la democràcia mexicana; ens toca escollir entre la vida o la notícia”.
Els assassinats són la punta de l’iceberg de la violència, però què s’hi amaga baix?
Tenim tot tipus de violència. Tenim la violència psicològica a través de les amenaces, les intimidacions i la desqualificació del treball principalment en xarxes socials. Però també hi ha la violència física, la violència sexual, la violència patrimonial… Per exemple, que et furten, trenquen o decomissen el telèfon, que ara és el teu instrument de treball, o que et roben l’ordinador. D’això estem parlant. També parlem de colps per part de diputats, que peguen una manotada a la reportera perquè la pregunta que ha fet no els ha agradat i se senten amb tota la llibertat de fer-ho. Això segurament no li ho farien a un reporter. A més, s’excusen dient que “és molt delicada la reportera”. No, demanar respecte pel teu treball no és ser delicada. A sobre, les periodistes tenim una condició salarial diferent dels periodistes, i això també és violència, i condicions de precarietat molt fortes, que també són violència. La violència està dintre del nostre exercici professional, tant dins com fora de les nostres redaccions.
Lagunes reconeix que el periodisme, a Mèxic, “estava molt caracteritzat per l’individualisme, sense sindicats ni organitzacions com els que teniu ací”. Però quan va arribar la violència es van adonar que aquesta era la pitjor manera de fer-li front. “La millor manera de resistir és teixir xarxes i col·lectius”, afirma Lagunes, i celebra que “hem aprés a cuidar-nos els uns dels altres”.
Malgrat que la narrativa que s’ha projectat cap a l’exterior de Mèxic atribueix la violència al crim organitzat, en el 60% dels casos ve de la banda dels funcionaris de l’Estat, segons explica Lagunes. A més, la directora de CIMAC especifica que “la majoria dels agressors dels i les periodistes són agents de l’Estat, funcionaris públics i representants polítics” i afegeix que “el crim no és alié a les estructures de l’Estat, sinó que s’ha anat formant sota el seu paraigua”.
Lagunes conta que, des del 2006, Mèxic està militaritzat: “Quan els periodistes van a cobrir un fet violent, es troben amb les forces de l’Estat, que decideixen quin és el resguard de l’escena del crim; per contra, els agents haurien de defensar l’exercici de la llibertat d’expressió”. Preguntada pel govern d’Enrique Peña Nieto, Lagunes respon que “hi ha canvis, però a pitjor”. “És un mal sexenni per a la llibertat, amb assassinats i atemptats a periodistes i a defensors dels drets humans”, relata.
Des de 2012 existeix el Mecanisme de Protecció per a Persones Defensores de Drets Humans i Periodistes, que actualment té vora 600 persones acollides. No obstant això, abans de complir el primer aniversari, ja no hi havia pressupost per a aquest mecanisme. A més, Lagunes remarca que “no calen només diners, sinó també voluntat política per a impedir que la violència es repetisca, ja que no hi ha ningú sancionat ni investigat per les agressions”. “La impunitat perdura”, sentencia Lagunes.
