Poques vegades València dóna la possibilitat de veure en set dies diferents obres d’un mateix dramaturg jove. Qualificar d’emergent Javier Sahuquillo (València, 1982) seria una gosadia perquè l’apel·latiu obligaria a posar dins del mateix sac molts noms d’autors i companyies valencianes que en pocs anys han aconseguit, com a mínim, aparéixer en les semifinals i finals dels premis Max.
Sahuquillo i Laura Sanchis, dos dels integrants de la companyia Perros Daneses, han aconseguit col·locar-se enguany entre els 21 millors directors de la temporada i entre les 21 millors actrius de 2018, respectivament. Sanchis, junt amb Juan de Vera, durà, de divendres 1 a diumenge 3 de juny, el darrer treball de Sahuquillo, La capilla de los niños, a la sala Off de València. A més, el dramaturg apareixia en la cartellera dimarts, a La Nau, amb La gran final dins d’Escena Erasmus i el mateix dia era un dels autors que lluitava en el Torneig de Dramatúrgia Valenciana.
El dramaturg i director d’Extramurs és una de les veus més crítiques de les arts escèniques valencianes, tant amb el sistema com amb la professió. Assegura que ho fa per higiene, encara que, en un passat recent, algun funcionari de l’administració haja intentat silenciar la seua ploma a les xarxes socials.
Per què un historiador acaba fent-se dramaturg i director?
Vaig exercir d’historiador, com a becari, en el Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València. Vaig arribar a la història per tal d’escriure. M’agraden molt els relats històrics i vaig pensar que si aprenia història em seria més fàcil escriure i fer la tasca de documentació i rigorositat. Vaig fer també un any d’Informàtica, però va ser un absolut fracàs, perquè en realitat volia ser metge forense, però no em va arribar la nota per 0,02 mil·lèsimes. Mon pare em va dir que havia de fer una enginyeria tècnica i vaig fer Informàtica. Als sis mesos, en classes de Física, mirava els companys que ho entenien tot i jo em preguntava en quin idioma parlava aquell senyor.
Compleixes el perfil de fill obligat pels pares a fer una carrera i que acaba en el món de l’espectacle. Això ha marcat la teua dramatúrgia?
Crec que en part sí. Els meus pares i els meus iaios eren de dretes. Van viure la Guerra Civil a Santander i després a València, que eren zones republicanes al principi. Van haver-hi moltes morts i al final tot això et marca perquè una guerra civil és una guerra civil i en la realitat no hi ha massa colors. Després, en les grans ideologies, sí. I sí, crec que m’ha marcat com una contradicció o una lluita amb allò que et diuen que has de ser i allò que vols ser. Eixe és el conflicte, també el conflicte teatral amb les dues forces enfrontades de la tragèdia i una de les dues s’ha d’acabar imposant a l’altra. Tot i això, en el meu cas, jo ho vaig complir tot, vaig fer la meua carrera d’Història, encara que quan em vaig canviar, mon pare va estar un any sense parlar-me. Vaig haver de traure cinc matrícules d’honor perquè es callara. Vaig acabar la carrera i em donaren una beca d’investigació. He hagut d’estar sempre contra la figura paterna, demostrant-li coses i, per tant, alguna cosa freudiana ha quedat en mi. També en la meua família hi havia algun prosaic, d’on em ve la tradició.
Eres un dels pocs dramaturgs que públicament ha manifestat crítiques al sistema que envolta el teatre. Quan vas rebre el premi Leopoldo Alas Mínguez en 2015 vas posar l’accent en la “precarietat” laboral, quan es va estrenar Tic-Tac vas qüestionar si això era teatre públic i durant la presentació del Torneig de Dramatúrgia vas ressaltar el poc cànon que vau cobrar pel text els autors. En canvi, aquesta setmana, hi ha en cartellera tres obres teues en espais privats i públics.
Si estiguera callat, m’aniria millor. I així m’ho van dir. Un dia vaig rebre una telefonada d’un funcionari de l’aleshores CulturArts i em va dir: “Tu pots dir el que vulgues, però tens dues sòcies que voldran menjar”.
Qui va ser eixe funcionari?
Un funcionari de CulturArts que segueix en actiu.
No li vas fer molt de cas a l’amenaça. Per què?
Hi ha una frase d’Ignacio Ellacuría que deia: “L’Església que no és perseguida no és Església”. Jo crec que el teatre que no és perseguit no és teatre. Si algú et persegueix és per alguna cosa. Que potser eres un piròman que vulgues cremar-ho tot, molt bé, però crec que no és el meu cas. També tinc el defecte d’historiador. Un historiador al final és un analista i t’ensenyen les eines d’anàlisi. És perillós analitzar el present? Sí, i de fet són les històries que es fan des del periodisme, que també vaig cursar amb Jordi Sebastià i Salva Enguix, dos perfils de professors molt crítics. Aleshores, crec que m’aniria millor si estiguera callat. Molta gent em diu que sóc un salvatge, però crec que cal més Valle-Inclán o més Federico García Lorca, perquè estem vivint en un període que és exactament igual que els primers anys del segle XX. També m’han dit que sóc un irresponsable per criticar la Transició i és cert que jo en el 75 no estava, però crec que allò irresponsable ha sigut mantindre el sistema. Que haguera costat sang no mantindre el sistema de la Transició? Segurament, sí. Que les revolucions no són boniques? Sense dubte, però no tenim capacitat de sacrifici. L’hem perduda, per això crec que ací s’han de dir les coses com són. A mi em dol criticar un company que per fi té un salari digne o que Alberola haja cobrat 14.000 euros dirigir Tic-Tac perquè fins i tot em semblen pocs, perquè ha escrit, ha dirigit i ha actuat. Però és que Gil-Lazaro, o la senyora, com l’anomene jo en referència a Isabel II, ens ha destrossat tant que no hi ha temps i s’han d’aplicar mesures de reacció i Compromís es va comprometre, valga la redundància, a aplicar mesures d’urgència en el teatre i no les han aplicat. Al final, Roberto [García, director adjunt d’Arts Escèniques] és una cara bona, simpàtica, agradable, de la professió, que t’escolta i sempre està disposat a prendre’s un café amb tu. Això és molt bo, però és insuficient.
Per què és insuficient?
Perquè necessitem mesures d’urgència.
Quines mesures?
Que les subvencions es paguen de bestreta, que [l’Institut Valencià de Cultura (IVC)] es convertisca en un centre de producció no lligat a companyies o falses companyies, que Roberto García tinga un equip de màrqueting i venda perquè els teatres estiguen plens… Però necessita personal i se li ha de donar. Necessita diners per a produir, necessita personal de producció, necessita un cap tècnic perquè no hi ha cap en els teatres públics… Hi ha una persona que ocupa eixe càrrec, però no cobra com a cap tècnic.
Si és una qüestió de personal, dependrà de la taxa de reposició estatal i de la Conselleria d’Hisenda, no?
Hi ha vegades que cal plantar-se i dir: “Fins ací. Vaga”. Una altra cosa és que tal vegada descobrim que si el teatre fa vaga no li importa a ningú. Això seria descoratjador, però podria succeir i hauríem de dir: “Xapem i busquem-nos uns altres oficis i no passa res perquè ho hem intentat”. Però crec que cal una vaga.
Per una altra banda, aquesta setmana hi ha en cartellera tres obres de Javier Sahuquillo. Com ho valores?
Crec que ha sigut una sèrie de catastròfiques desgràcies per a l’espectador (riu). Bé, al remat això el que demostra és que treballe molt. En els últims sis mesos he escrit cinc obres de teatre i hauré guanyat 3.000 euros (silenci). Que baixe Déu i veja el que és açò, no?
Aleshores, quin és actualment el handicap del teatre: el públic, l’administració, els empresaris, els dramaturgs i el seus textos?
La suma de tot, perquè com en la història no hi ha res unicausal. Però hi ha un problema com és la comunicació. Moltes de les coses que es fan a València interessen a la gent, però la gent no sap que existeixen. I, si no saben que existeix, no aniran. Al final, el pes recau en el públic que tinga consolidat el teatre. Quan jo vaig començar vaig guanyar un premi que donava CulturArts i vaig anar al Rialto a fer una lectura junt amb la meua companya Laura Sanchis. Li deia a la gent que anava al Rialto i molts em deien que on estava. Si la gent no sap què és el Rialto tenim un problema. Si la gent no sap què és el Rialto, com ha de saber què és Carme Teatre? També crec que hi va haver un temps que els dramaturgs ens vam posar molt exquisits i vam caure en el joisme postmodern, que va fer que la gent es fera enrere. Al final, has d’oferir alguna cosa que siga diferent a Netflix, perquè contra la plataforma no podem competir. Hem de crear un teatre d’identitat nacional a València perquè ningú ens conta les nostres coses. M’agradaria fer una obra sobre els almogàvers que el franquisme es va apropiar. Uns senyors de Lleida barbuts, pastors d’ovelles i bojos que un dia van decidir baixar de les muntanyes perquè volien conquerir tot el Mediterrani. Per què no es fa una producció sobre Roger de Flor amb 20 actors al Principal? Això és història, recuperar les nostres senyes d’identitat. Arranquem-li al cadàver de Francisco Franco la història dels almogàvers, reivindiquem-la com a nostra i contem-la. Fem un teatre epicopolític com Brecht o de Peter Weiss i juguem-nos-la-hi. Fem una bona campanya de comunicació i aleshores veurem si el teatre està ple o no.
Si el filó d’or sembla clar, què falla?
Jo necessite diners. En La Nau es va fer una cosa molt boja, En defensa de la cultura. 1937-2018, una obra èpica amb 18 actors amateurs sobre el II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes durant la II República a València. I, clar, això com ho fas? A mi m’agradaria fer això al Principal i no Tic-Tac o Happy End. No interessa més el que passa a Morella, no interessa més Vinatea que, per exemple, els templers? Això ens ho explicava Manel Martí, un professor meravellós d’Història contemporània, que ens deia: “Si us fixeu, la premsa el que fa és que ens interesse el que passe a Madrid, perquè així no t’interessa el que passa a València. I a tu, el que t’interessa és el que passa a València i no a Madrid, perquè vius a València”.
Hi ha més oferta que demanda escènica?
El que no hi ha és indústria. És a dir, a València la indústria és Enrique Fayos. Estan els grans productors i després hi ha productores que han sobreviscut al llarg del temps, quasi totes subvencionades, com Albena, La Pavana, Hongaresa, Bramant, Darden i després està Teatres (de la Generalitat, antic ens absorbit per l’IVC), que no genera indústria tampoc. Sí que genera uns diners que cobres, però després eixes produccions no giren. Manel Chaqués va intentar fer un pla de coproduccions, però va ser un fracàs absolut perquè després des de Teatres no van voler vendre les coproduccions. Com és possible que el primer text estrenat d’una dramaturga, Nagg i Nell, de Laura Sanchis, no estiga en la Mostra d’Alcoi? Tot els costa perquè són gent que fa 25 anys que està allí, sense cap idea, i ara ens venen que Abel Guarinos és el canvi. El canvi de què? És impossible i impensable.
Sahuquillo: “El projecte Escalante no pot ni ha de desaparéixer perquè és una cosa que ens ha marcat a tots”
Una de les fites de la legislatura serà la desaparició de l’edifici del Teatre Escalante. Creus que s’hauria de comprar l’immoble?
El projecte Escalante no pot ni ha de desaparéixer perquè és una cosa que ens ha marcat a tots quan érem xiquets. Ara bé, l’edifici és de l’Església i el que no poden fer és que si l’edifici té uns problemes que l’inquilí els repare, perquè el llogater és de titularitat pública i es volen aprofitar d’això. Podrien dir: el reparem, però ens el quedem per un euro. Si són 6 milions d’euros és una bona inversió i tens la seu històrica i la part on pots fer cursos. Però no es poden pagar 6 milions d’euros per a després seguir pagant 5.000 euros de lloguer. Ara cal veure que el projecte tinga una seu fixa perquè quan et criden per a fer una producció l’espai tinga unes garanties que eixirà bé. No es pot assajar a la sala Off i estrenar a la Inestable perquè hi ha unes limitacions tècniques. A més, Escalante és el centre de producció exemplar de València i es veu reflectit en els Max, que s’han endut produccions com L’aneguet lleig d’Albena o la gira que està fent la T. Sawyer de La Teta Calva.
Aprofitant que també estàs darrere del Drac d’Europa, quins inputs teatrals europeus vos van copsar?
Doncs que Espanya està millor del que sembla. Els autors estaven fascinats que es poguera fer aquesta trobada i que haguera obtingut diners públics. Al final, semblava més fàcil guanyar-se la vida amb el teatre a Espanya que a Itàlia o Alemanya. És cert que va vindre Antxon Ordóñez, que treballa des de fa molt de temps a França i clar, França és el paradís perquè té una cultura nacional molt potent perquè la paga. França i Anglaterra, sobretot pel sistema de subvencions angleses i el sistema amb què els dramaturgs controlen els teatres públics menuts, tenen unes línies de programació molt clares per a ajudar les noves dramatúrgies. A València, sense circuit, no podrem fer res.
Però el circuit està ja en marxa.
Sí, però sense diners. No tinc 20.000 euros per a programar. El SARC (el circuit dependent de la Diputació de València) pràcticament no existeix. Jo tenia un projecte després de quedar finalistes en el Festival de Almagro, amb set actors i dos tècnics i costava 4.500 euros més IVA. Telefonava a molts llocs on ens deien que era molt bonic però molt car. Vam entrar en Platea, un sistema que finança fins al 60% del caixet i vam tornar a telefonar i els deia que ja no era car, que ara només costava el 40% i ens deien que Platea era per a Concha Velasco. Aleshores, per a què està Platea? Concha Velasco no necessita Platea. Al final, és un sistema que ajuda els poderosos. La indústria està limitada als Aloberria, Fayos, Focus… i la resta? Són companyies familiars i si no pertanys a la família Albena no treballes. Si no pertanys a la família la Pavana no treballes. Aleshores, els qui arribem de quina família som? Què fem per a sobreviure?
Amb la Capilla de los niños heu aconseguit dues candidatures al Max: millor actriu (Laura Sanchis) i millor direcció (Javier Sahuquillo). Tan difícil és fer-se un lloc a València com a Madrid?
Sí, de fet, eixe és el nostre premi. Que Laura estiga entre les 21 millors actrius de la temporada i jo entre els 21 millors directors és un regal molt gran.
Això serà bo per a la vostra companyia, Perros Daneses.
De moment va servir perquè quan vam estar al Teatro del barrio (a Madrid), a una hora intempestiva, a les 22.30 hores, vinguera Carme Portaceli a veure’ns. Amb això, ens donem per satisfets.
Què vos va dir?
Que li va encantar.
Per què tries els Crims d’Alcàsser com a trama secundària d’una obra que en realitat parla de les dèries creatives d’un escriptor? És en certa manera autobiogràfica?
Volia escriure sobre el Cas d’Alcàsser, però no sabia com perquè encara hi ha un dolor i unes famílies vives. Recorde més el judici que el crim o el descobriment dels cadàvers. Vaig començar a investigar fins que un dia em va arribar un correu electrònic, sense remitent, amb unes converses entre el tinent coronel del CSIC i un alt càrrec de la Guàrdia Civil. Aleshores vaig deixar d’investigar.
Era una amenaça?
No, crec que era per a ajudar-me. Però vaig pensar que si qui va tractar d’ajudar-me sabia que estava investigant també ho sabria qui no volia que eixiren les coses. Per a l’obra em vaig fer amb el llibre de Juan Ignacio Blanco que es va prohibir quan es limita a narrar el sumari. No hi ha cap conspiració. Quan llegeixes el sumari comences a fer-te preguntes que no entens per què el jutge no va fer. De fet, el cas Alcàsser no està tancat perquè hi ha un sumari A, on es culpa Anglés i Ricart, i un sumari B, on diu que en companyia d’altres feren això. Aleshores, és un cas sense tancar perquè hi ha huit pèls púbics de huit homes diferents que no saben de qui són.
D’alguna manera, en La capilla de los niños fas com en allò que explicaves sobre una producció dels almogàvers, recórrer a històries locals.
És, d’alguna manera, com aplicar la Memòria Històrica, és a dir, recordar el que va passar l’any 1992, recordar que això s’ha volgut ocultar i tapar fins al punt que hem oblidat que va existir. Hem oblidat que Alejandro Font de Mora era el director de l’Institut Anatòmic Forense i qui va practicar les primeres necròpsies junt amb altres cinc metges forenses a les xiquetes d’Alcàsser. Ens hem oblidat d’eixos noms. Ens hem oblidat d’eixes xiques, que un crim aterrador si no ha quedat sense resoldre, ha generat molts dubtes i, per tant, ha posat en entredit la Justícia. Hem d’apropar-nos al passat més proper i ser crítics amb ell i recordar-lo, no des del morbo, que és el que va passar amb el programa De tu a tu amb les famílies i el poble en el pati de butaques i contant allò que s’anava sabent dels cadàvers; això és brutal.
Malgrat tot, l’obra se centra en un escriptor, que eres tu.
Sí, té allò de l’autoficció que anomenem i que es pot emmarcar dins d’allò que anomenem transmodernitat. Al final, això, el que genera, no és parlar de mi, sinó, a partir d’un individu, buscar la identitat d’una societat. Estem orfes d’identitat perquè el postmodernisme ha eliminat els grans relats sobre com interpretar el món i ara no sabem qui som. Estem buscant la identitat, com fa aquest personatge, que va cap a un camí inexorable com és la mort, que apareix amb diferents definicions. Ens fa falta un teatre que ens conte a través de les històries la realitat de hui. Això és el que ens diferenciarà de la televisió. La novel·la també ho fa, però és un acte individual; el teatre ha de ser un acte més col·lectiu. Cal contar coses incòmodes, que fins i tot t’incomoden a tu com a autor.
