Jordi Puig, reconegut militant independentista als anys huitanta, va iniciar ara fa un mes i un parell de dies una acció per a “dibuixar els Països Catalans, passa a passa, dia a dia. Fins a la República de tots els catalans”. Així la descriu al seu compte de Twitter, @Cami_ Republica, des d’on es pot seguir la ruta que fa en cadira de rodes. Així, Puig piula cada dia l’itinerari, les parades que fa o l’acollida que rep en cada població. En aquest espai, també reclama la llibertat de les persones empresonades pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017.
Aquest diumenge, 20 de gener, Puig va mamprendre la 28a etapa, la que el duria de Torrent a València. Conversem amb ell aprofitant que s’ha agafat aquest dilluns com a dia de descans en la capital valenciana. Ho fem ben a prop de les Torres de Quart, on ahir va ser rebut amb pancartes de solidaritat amb Catalunya i les notes de la muixeranga.
Per què va decidir emprendre aquest ‘camí per la República’?
El detonant va ser que els presos polítics es posessin en vaga de fam a començaments desembre. En un moment de desconcert, en què sembla que els partits polítics i els dirigents cívics i socials no ens donen pautes de què hem de fer o per on hem d’anar, em vaig preguntar què podia fer jo i no pas esperar que algú ens ho digués. Simplement és això, intentar aportar el meu granet de sorra i fer alguna cosa.
Què busca amb aquesta acció o, si més no, què creu que aconseguirà?
Bàsicament, el que pretenc és donar un exemple perquè cadascú faci el que bonament pugui però que no es quedi a casa.
A grans trets, quina és la ruta que està seguint?
Vaig començar el 19 de desembre a Cas Concos des Cavaller, a Felanitx, que és casa meva, és on visc. Vaig fer set dies de ruta per Mallorca; després, en vaig fer dos per Mallorca; dos per Eivissa, i el 2 de gener vaig arribar a Dénia, com el general Basset, m’agrada dir-ho. Des de Dénia vaig baixar en diverses etapes fins a Crevillent. Des de Crevillent vaig començar a pujar per l’interior cap a Castalla i Alcoi fins a Xàtiva. De Xàtiva, passant per Llutxent, vaig anar a Gandia i, a partir d’aquí, anar pujant per la costa fins a arribar a Vinaròs. Després vull recórrer el Principat i la intenció és arribar fins a Salses.
Quant de temps preveu que necessitarà per a completar el camí marcat?
Crec que en total seran uns tres mesos, fins a mitjans de març.
I com ha fet la tria d’aquestes poblacions? Tenen algun simbolisme especial per a vosté?
Bàsicament, he seguit dos paràmetres. Un és que pels meus anys de militància conec molta gent arreu del país i he fet la ruta d’aquesta manera. L’altre ha sigut la meua capacitat física. És a dir, puc fer etapes d’entre quinze i trenta quilòmetres cada dia; més curtes si hi ha costeres, més llargues si és tot pla. I, també, mirant que siga una cosa raonable, no passar-me tres anys de camí.
En aquest aspecte, el de l’accessibilitat, ha trobat cap imprevist?
Entrebancs que no tingués previst, cap. Però n’hi ha. Per exemple, jo tècnicament sóc un vianant; això vol dir que no puc circular per autovies ni per autopistes. Intento buscar camins on hi hagi poc de trànsit i carreteres que tinguin una voravia ampla per a poder circular per aquí i no envair l’espai dels cotxes.
No es limita a fer aquest camí, sinó que també el va contant per Twitter. Per què és important relatar-lo en aquesta xarxa social?
Simplement, perquè molta gent pugui saber què és el que estic fent i, més encara, que se sàpiga que es poden fer coses, que cadascú pot triar allò que pot fer. Cadascú se sap les seves circumstàncies, però quedar-se a casa en aquests moments no és una opció vàlida.
Com valora l’acollida o la resposta que està rebent tant als municipis com en la xarxa social que comentàvem?
A les xarxes, com que em passo els dies a la carretera, simplement em limito a explicar què estic fent. Rebo molts missatges que no tinc temps material de contestar, ni tan sols de llegir-los, i em sap molt greu. Als pobles sí que em vaig trobant amb gent i la rebuda és absolutament extraordinària, però no només dels que són independentistes. Hi ha molta gent que, simplement per democràcia, s’està movent, ve a les xarrades, organitza coses, m’acull a casa seva… La situació d’injustícia que estem patint és tan flagrant que hi ha gent que, fins i tot tenint objectius diferents dels nostres, està disposada a moure’s per una causa justa.
En aquestos moments hi ha polítics i líders del sobiranisme empresonats i a l’exili pel procés independentista català. S’imaginava fa uns anys que en 2019 seria aquesta la situació?
Suposo que tots plegats érem molt optimistes i pensàvem que en aquests moments en compte de tenir presos polítics tindríem una república catalana independent. Això és el que pensàvem i és el que jo continuo pensant; potser no serà imminent però és irreversible i arribarà. Arribarà perquè la gent està determinada. Podem passar per un moment de desconcert però en el fons és també un moment d’acumulació de forces. Hem fet una batalla que ha quedat en taules, més o menys, però que ha fet que l’estat espanyol quedi molt debilitat. Ha quedat molt debilitat per una raó: perquè per a aguantar el primer embat que va significar el primer d’octubre s’han hagut de treure la careta i mostrar al món quina és la seva veritable essència. Tot el món sap que l’estat espanyol en aquests moments ha de combatre la democràcia a cops de porra i això els ha afeblit molt. Jo estic convençut que, si persistim, pacíficament i a cops de democràcia els acabarem desbordant.
Confia en la justícia espanyola o apel·la més bé a una justícia internacional?
Ni en l’una ni en l’altra. Jo confio en la força del poble. La justícia espanyola és una contradicció en els termes, no existeix. No cal que això ho digui jo, ja ho ha dit la justícia internacional quan han denegat l’extradició dels exiliats; ja ha dit que això de la rebel·lió no s’aguanta per enlloc. Pel que fa a la justícia internacional, arribarà a donar la raó als presos i als exiliats, però quan hagin passat anys. Això ja no serà justícia, és a dir, els represaliats no rebran justícia. Per tant, no puc confiar ni en l’una ni en l’altra. Ara, en la força del poble hi confio cegament.
