Per alguna classe de mecanisme inconscient i per tant, profund i aliè a la meua voluntat, hi ha, habitualment, un equilibri entre els meus dies i les meues nits. Quan dic això, tinc tendència a imaginar una balança d’aquelles de plats que eren tan comunes en la meua infantesa. Plats polsegosos de pesar faves, creïlles, cebes. Però una pols de terra, fèrtil, marró o humida. L’altre plat, el que solia acollir els pesos de quart, de mig quilo o de quilo, s’anava rovellant a poc a poc, per aquell contacte de ferro amb ferro. Aquells plats, que devien haver estat daurats en un principi, agafaven la tonalitat de la terra, i per a la xiqueta que jo era, sempre s’esdevenia un miracle quan les tomates o les peres o les bresquilles igualaven o vencien la peça de ferro amb l’argolla que la botiguera col·locava en l’altre plat. És així que, quan els dies esdevenen pesats i m’enfonsen amb la seua consistència de plom, de mercuri que corre per les venes, de males notícies, de visites a hospitals, d’extraccions dentals i futur emboirat; dies d’aquells que s’engoleixen la teua capacitat creativa i només són memorables pel dolor, físic o moral, els somnis em compensen i equilibren. Són somnis d’aquells que no voldries abandonar i tinc la sort de recordar‑los vivament. La sensació de reconciliació amb la vida que em provoquen, sol durar tot el dia, perquè són somnis amables. Els malsons, per contra, solen visitar‑me quan el dia ha estat lleuger, quan la vida s’ha presentat sense grans entrebancs, quan fins i tot hi ha hagut, diríem, una dosi extraordinària de benaurança. En aquest cas, els malsons no m’amarguen el dia. Els visc com una constatació, com la certesa que la vida és feta de contrasts, com un avís de que, gairebé cada cosa de la qual jo gaudisc sense un esforç personal per construir‑la o fer‑la, ha estat fruit de l’esforç d’algú altre, potser del patiment d’algú altre. La part del món en què m’ha tocat de viure, és la part de les bresquilles, de les tomates i les faves, dels ordinadors i els mòbils a dojo. La part del ferro, la del coltan, la del mercuri en sang, aquella part del món que viu amb armes en mans de criatures, amb guerres per la riquesa de la terra que alimenta els nostres aparells electrònics, és una terra llunyana, necessària per a la meua comoditat. I jo em demane com deuen ser els dies i les nits d’aquelles persones. I si em pose a pensar‑ho, a imaginar‑ho, el mercuri m’enfonsa, i el plom, i el ferro.
