Incitat per l’article de Félix Ovejero (Professor d’ètica i Economia de la Universitat de Barcelona), titulat “Menos es mejor” editat el proppassat 12 de setembre per l’ignominiós “El Mundo”, el podeu llegir ací si voleu, escric el present perquè, si no ho fas, rebente com una cigala. El rotatiu i els seus col·laboradors, com sabem, tenen eixa virtut, irritar amb fal·làcies suprematistes primigènies, tots els perifèrics que no pensen com ells defensant de restringir drets i competències establertes. Per eixa raó l’autor rebutja el “mantra”, diu, de preservar les llengües cooficials, ja per se minoritzades, no només les estatals, sinó els dels arreus de l’esfera terrestre i celeste, doncs autor i editor es consideren sense raó, autèntics ciutadans membres d’un món mundial.
Consegüentment remarca Ovejero, des de la seua perspectiva “democràtica, d’igualtat, de l’enteniment i econòmicament “allò millor i desitjable, que dins de cada estat, tothom hauria d’usar, sense fer-li ombra a la preponderant, una mateixa llengua, en el nostre cas, el castellà, tot sense considerar que les llengües, en aquest estat, són protegides per la Constitució la qual tant sacralitzen llançant-nos-la al rostre, els estatuts d’autonomia, les seues lleis i reglamentacions per tal de protegir-les, atès que són un dret civil no tan sols d’ací, sinó dels arreus de l’esfera terrestre i celeste. Al meu parer, l’autor, usa “democràcia” a la lleugera, només proveïda de concepte, desproveïda de substància, infamement. L’autor s’acomiada a l’article amb aquestes paraules, recalçant les línies bàsiques esmentades adés: “Les llengües no sofreixen, ni es moren… la utilització de requisits associats a llengües pròpies, en l’accés a posicions socials o laborals, amb independència de mèrit o talent, per tal d’assegurar la conservació, viola elementals consideracions d’igualtat… d’una bona assignació de recursos públics”.
Hom li preguntaria a l’autor si el tingués davant ¿què passaria si la llengua minoritzada ací a l’estat, fos el castellà?, atès que el castellà, com el valencià i la resta de llengües són, com he dit adés i sabem, un dret civil i són els drets civils els que hi ha de protegir-se i preservar-se. Com veureu hi ha per amollar a córrer. Servidor, lògicament, no ho farà, en lloc d’això escric seguidament una filera ben demostrativa de greuges perpetrats pels governants, sobre els quals s’asseuen les idees del senyor Ovejero i l’editor de l’article, i que pareix, deliberadament, no tenen en compte. Greuges i idees plegades, un servidor si ho té en compte, han estat marcides, farcides, del mateix nacionalisme espanyol sustentat pels corcons autòcrates, suprematistes i xenòfobs, dels nostres feridors ancestrals, reis, elits i l’església, doncs tothom sap que, al cel i a l’infern, només parlen castellà, no hi disposant de traductors, per tant no els cal requisit lingüístic que l’autor, com aquells, lògicament no defensa.
Les formes usades pel senyor Ovejero són, diguem-ne, més modernes, més fines, eufemístiques, però,d’un rerefons considerablement falsari, d’autèntic adoctrinament, dominat i convençut de la història oficial d’Espanya de qualsevulla època. Res d’estrany, l’autor emula la monarquia borbònica, hereua del “Rei Sol” doncs el major beneficiari de la Constitució del 78,ja que és ella,la preservadora de la seua corona i la immunitat, ocupant-se’n sistemàticament de les restriccions de les nostres mans plenes, com veiem.
La penúltima relativament i històricament recent, fou per boca de “l’Emèrit” el 2001, amb motiu del lliurament del Premi Cervantes, va dir aquestes lapidàries, falsaries i infamants paraules: “Nunca fue nuestra llengua de imposición, sinó de encuentro… a nadie se le obligó nunca a hablar castellano… fueron los pueblos más diversos quienes hicioron suyo, por voluntat libèrrima, el idioma de Cervantes”. Llavors, els governs català i bascconvidaren la Casa Reial a rectificar, la qual es va negar, al·legant que la Casa del Rei no té per costum rectificar. El 1715 basat en els decrets de nova planta, es prohibeix el valencià a les escoles i al catecisme. El 1716 als jutjats, el 1755 als ordes religiosos, ratificant-se tot plegat 1768. El 1772 es prohibeix als llibres de comptabilitat. El 1780, es prohibeix representar, cantar i ballar peces que no foren en l’idioma castellà; el 1812 Manuel Godoy ho ratifica.
Segueix, el 1828 s’obliga que s’editen només en castellà els llibres parroquials. El 1837 un edicte reial imposa castics als xiquets que parlen valencià a l’escola. El 1838 es prohibeix als epitafis dels cementeris. El 1857 es ratifica la prohibició l’educació. El 1865 es prohibeix a les escriptures notarials, prohibint-se els epitafis als cementeris en valencià. Es ratifica la prohibició de 1838. El 1867 es prohibeix del valencià i qualsevol altre idioma que no siga el castellà a l’escriptura de peces teatrals. El 1870 es prohibeix l’ús al registre de la propietat. 1896 es prohibeix parlar-lo per telèfon. El 1902 per reial decret de Romanones, es ratifica la prohibició del valencià al catecisme. El 1917 i 1923, sengles decrets promulguen sancionar amb trasllat forçós, els mestres que ensenyen.
El 1939 es ratifiquen en un reguitzell, les prohibicions esmentades adés, i se n’afegeixen i actualitzen en una altra tirallonga: Com ara parlar valencià en públic, a la ràdio, als llibres, a tota mena d’escrits i d’impresos, participacions de boda, estampes de comunió, cartells d’anuncis, noms de pila, al cinema, a les fàbriques, esqueles mortuòries, nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, embarcacions, actes culturals, correspondència privada fins a 1940, als funcionaris entre ells, així com entre ells i el públic. Noms de carrer. Es deixa ben pales amb aquesta frase que,”el caràcter de cada regió serà respectat, però, sense perjudici de la unitat nacional, la qual es vol absoluta, amb una sola llengua, el castellà”. El 1945 el Reglament de presons, se’ls obliga als presoners, només, a parlar castellà.El 1961 es prohibeixen les llengües autòctones a Telégrafos.
El 1986, ja en “democràcia” un Reial Decret que aprova el Registre Mercantil, obliga que les inscripcions es facen exclusivament en castellà. El 1995 La Llei d’ordenació i supervisió de les assegurances privades, obliga que les pòlisses estiguin escrites en castellà. A més a més es publiquen al voltant de 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i altres, en castellà.
Us suggereix el meu article del 3 d’agost 2017 que hi roman al meu blog del Diari La Veu, titulat “El valencià un bonsai”, en el qual en parle també sobre assumpte. El podeu llegir, ací, si voleu.
Acceptar el còdols ideològics i greuges esmentats (sols una mostra) dels anihiladors i les seues manipulacions, tal com ens les fans servir a través dels seus escolans, als seus mitjans de comunicació, amb la tàctica antiga d’acoquinar-nos, sense moure un dit de la nostra banda per rebatre-ho, facilitant la desaparició del tret més important de distinció del nostre poble, el seu l’idioma, és d’un masoquisme exasperant, a causa d’un servilisme irremeiable, a la qual cosa em negue rotundament, perquè el masoquisme i servilisme, me’ls destrio jo per allò que em vingués de gust, basant-me amb raons i drets amb els quals emparar-me.
Els de l’altiplà, endemés de manipuladors, freguen la injustícia, perquè la justícia també arreplegà, com la majoria d’institucions vingudes de l’estat franquista, monarquia al capdavant, els beneficis de la tabla rasa, la dispensa per les ignomínies perpetrades contra nosaltres, per les seues elits, la premsa de l’altiplà i sucursalista inclosa, tot plegat arrecerat a la Constitució, també a altres lleis orgàniques, producte de la sacralitzada transició; a la guaita i custòdia els sorollosos sabres, així com la pròpia justícia, carregada de la doctrina del “Tribunal de orden Público”. El celebèrrim TOP, a força d’acoquinar, amb propensió d’aplicar-la llei positiva, la del Talió, sense considerar l’equitat. Una equitat que Félix Ovejero i el Mundo, escolans del poder, es passen pel folre, acusant per a més inri, els defensors del dret civil i l’equitat, de les llegues cooficials, de nacionalistes i adoctrinadors.
De la llei positiva, convé recordar, diu l’AVL que és: “aplicar els rígids preceptes legals d’acord amb l’esquema general de les normes jurídiques”. Es convindrà que, la descripció, ras i curt, és un eufemisme d’allò d’ull per ull, dent per dent; un rigorisme ideològic ancestral el qual interpreten al seu arbitri, havent sigut altres, des de temps immemorials, el rigor del qual li l’assignaren al pobre Déu Pare, sense considerar que, segons el cristianisme, el Déu Pare, el Déu Fill, i l’Esperit Sant, són un sol Déu vertader, doncs la pràctica evidència que no es reparteixen gens ni miqueta la faena. Per tant, allò d’ull per ull, dent per dent, és un invent de les elits de poder per acoquinar el poble. Ho deia Montesquiu: No hi ha tirania més cruel que aquella perpetuada sota l’escut de la llei, fent-la servir en el nom de la justícia.
Aplicada amb justa mesura, per millorar la llei positiva, hi ha l’equitat. L’equitat endret és, segons resa al mateix diccionari: “la justícia natural, tendent a l’adaptació de la llei a les particularitats de cada cas concret”. La paraula, la seua descripció, em fa goig, m’agrada, és alguna cosa així com posar els mitjans necessaris per a assolir la igualtat, per assolir el clar exemple de la llibertat tangible, no etèria, sinó palpable. Em sacsa la meua magra matèria grisa, em corprèn, em convida a pensar, m’esperona a lluitar pels drets civils, per la precarietat, la dignitat, per l’idioma propi, pel pa, pel treball, per l’habitatge, per la igualtat davant el poderós, els abusos de l’estat invisible, dels seus funcionaris. Contra “Le falta esto, eso y aquello. Vuelva usted mañana. No le entiendo, a mi hábleme en cristiano”.
M’acomiade amb un missatge per la xarxa d’un bon amic: “El pare de Ricky Rubio ha felicitat en català el seu fill, per haver guanyat el mundial de basquet. Els espanyolistes de la xarxa han reaccionat ràpidament amb moltíssims insults cap a ell i el seu progenitor. Però, obliden que a la plantilla de la selecció espanyola de basquet, hi ha: 5 jugadors catalans, 2 jugadors de les Illes Balears, 1 jugador valencià i 1 jugador andorrà. Conclusió: d’un total de 12 jugadors, només hi ha de la Castella ancestral TRES. Si tant els molesta el català, per què no renuncien al títol?
