Els assenyats pares de la pàtria, els de Déu, Pàtria i Rei, prediquen pels arreus, com s’estila ara, que l’extrema dreta cavernícola incrustada a les institucions democràtiques, no són partits antisistema, com ho són els dels comunistes, separatistes, agnòstics, ateus… Una autèntica fal·làcia emblanquidora de làpides sepulcrals a l’estil de les de “El Valle de los Caídos”, la qual ha aplegat fins a l’extrem que, ells mateixos s’ho creuen. Sense filar massa prim potser s’ho creuen, perquè Espanya és i ha de ser d’ells.
Són enllà on calgués, amb gest i fets de vegades escarnidors, amb el vistiplau de tots els poders fàctics hereus de l’estat franquista, arrecerats a la Sacrosanta Constitució, a la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977, al Concordat amb la Santa Seu del 3 de gener de 1979. Els del “sistema” són admesos com l’única acusació particular al judici del procés. Retre’n homenatge, ajocant el cap davant de Déu, davant de la Pàtria, davant del Rei. Enalteixen Franco, José Antonio Primo de Rivera i tutti quanti. Els de Vox beneits d’Aznar demostren les inherències de la dreta pàtria: Se’n riuen, quan no l’escarneixen, de la memòria històrica, de la violència de gènere, dels migrats, dels estrangers residents o no.
Absents de misericòrdia, exigeixen d’una vegada per totes, fer-los fora i barrar fronteres, tot plegat perquè els resulten refractaris, assegurant que són inassimilables pels espanyols. Els fan nosa, perquè asseveren gaudeixen de més drets que el mateix poble espanyol, repetint la cantarella que generen inseguretat i problemes de convivència, sense mirar-se el melic brut ple d’odi i discòrdia. Se’n riuen de la plurinacionalitat, de l’estat de les autonomies, les quals volen abolir, també les llengües cooficials. Subvencionen amb diners dels espanyols, nosaltres inclosos, entitats i persones que es consideren discriminats per la immersió lingüística de la llengua cooficial, d’enllà on la hi ha, paradoxalment, fallits, nosaltres també. Se’n riuen de la igualtat de les llengües.
Per refermar el seu ideari només caldria que, les dones de l’estat, talment com fan els talibans amb les seues, s’adoctrinaren per engendrar, gestar, parir i criar xiquets i xiquetes espanyols pels quatre costats. Futurs “pelaiets i pelaietes”. Fan burla i es vengen a bombo i platerets, té tot allò que entrebanca la seua manera de pensar i d’obrar, com ara la penúltima mostra, doncs han substituït un quadre al despatx de l’Assemblea de Madrid, la qual governarà el “trifachito”, que venia usant Podemos, amb la llegenda “Todos somos iguales ante la ley”, per un altre quadre del rei Felip VI. Un escarni encauat fent festa a les xarxes socials. No solament es mofen de Podemos, sinó de tothom que creu amb la llegenda, ja que és ben clar i patent que, el Rei, davant la llei, és immune, per la qual cosa no tots som iguals davant d’ella.
Totes aquestes coses no són innovacions, la història està farcida d’escarnis protagonitzats pels seus ancestres polítics, ja que segons assegura el reputat historiador Angel Viñas, la dreta monàrquica, quan es proclama la república el 14 d’abril de 1931, havent-se exiliat Alfons XIII, “Està sorpresa, aixafada, no sap com reaccionar, però es reuneixen… diuen que cal que fer alguna cosa”, “és una impressió immediata, però significativa, perquè no s’atura, és una conspiració que continua fins al 17 de juliol de 1936. És una conspiració que es va elaborant i adaptant pas a pas”. No fou una resposta a l’assassinat del monàrquic Calvo Sotelo, ni tampoc neix com a contestació a una aleshores inexistent revolució comunista, com s’assegurava.
Al 18 de juliol de 1936, la conspiració és enllestida, la venjança l’escarni està muntat. Es posa en marxa una operació minuciosament planificada, finançada pels monàrquics, assortida profusament de bagatges i armes pels feixistes de Mussolini. Amb paraules del director de la rebel·lió, el general Emilio Mola, una vegada produït l’alçament, la rebel·lió militar, hi havia que “eliminar sense escrúpols ni vacil·lació tots aquells que no pensen com nosaltres”, clar i ras. Quins eren llavors els enemics?, ben clar i ras així mateix, els contraris als principis recollits al lema de CEDA “Patria, orden, religión, familia, propiedad, jerarquia”. Lema el qual es fa servir abillat d’un munt de qualificatius injuriosos vers l’enemic.
Correlaciona, abunda, il·lustren paraules del General Vicente Rojo Lluc, valencià que naix a la Font de la Figuera, militar fidel a la República, les quals hi recull el seu net José Andrés Rojo a la biografia de “Vicent Rojo. Retrato de un general republicano”. El general reflexiona què fer al moment de l’inici del cop d’estat el 1936. Decideix no sumar-se: “El dubte, terrible dubte, era plantejat amb tota la seua cruesa, com mai ens ha estat plantejat… i ho vaig resoldre mantenint-me fidel a d’allò únic que en aquells moments em dictava el meu estricte concepte de l’honor: L’acompliment del jurament que havia prestat de defendre la pàtria, defenent la llei i les autoritats legítimament constituïdes, amb estricte sotmetiment a l’autoritat dels meus superiors naturals” “Res podria torçar aquesta resolució… Tenia, naturalment les meues conviccions i creences, la més ferma de totes, aquella que ha governat i governa inflexiblement la meua vida, la del deure militar, en el que em vaig educar des dels vuit anys. Havia jurat acomplir-lo i l’acompliria, encara que em vera immers en un caos”.
“Aquest concepte del deure”, segueix el general Rojo a les seues memòries, “no concorda amb el manifest del cabdill de la rebel·lió (Francisco Franco), finats els cabdills ideòlegs naturals designats per l’alçament “al seu discurs del 19-IV-38, en el qual va dir: “Cal substituir el vell concepte de l’“obligació”, fredament dut a les institucions demoliberals, pel més exacte i rigorós del “deure” que és servici, abnegació i heroisme, no imposat per l’imperi coercitiu de la llei…, sinó acatat amb l’adhesió lliure i voluntària de la consciència, quan els nostres sentiments són impregnats de les més pures essències espirituals”.
Segueix el Generalíssim: “Imposaven les Constitucions l’obligació de defendre la pàtria amb les armes. De res ens hauria servit el concepte formalista en aquesta magna ocasió…, si la nostra joventut, coincident amb mi de l’amplària de l’empresa… no s’hagués entregat a ella amb l’ànima unflada d’esperit de sacrifici i amb l’ímpetu que no es posa en l’acompliment dels reglaments, sinó en les obres col·lectives que passen a la història amb l’estigma sagrat de la virtut… “Eixe sentit del deure ha de ser professat d’un mode singular per les classes altes que són depositàries de la tradició, i amb els intel·lectuals amb ànima i pensament espanyols, sense els quals el moviment es veuria mancat de rumbs doctrinals, i pels bracers, als qui el proteccionisme de l’Estat imposa compensacions de disciplina i servici”. Algun dubte, amigues i amics?
El General Vicent Rojo Lluch, fill pòstum del militar, l’últim de sis, retirat a la Font de la Figuera per les seues malalties, Isaac RojoGonzàlez i Dolores Lluch Domènech (natural d’enllà). Orfe des dels 13 anys, d’un impecable full de serveis, nomenat pel govern legítim de la República, Cap de l’Estat Major Central de l’Exèrcit Republicà durant la guerra. D’ell va dir en Juan Negrin cap del Govern de la República a febrer de 1938, quan l’ofensiva franquista sobre Terol va posar a la República a l’extrem de la desfeta “No albire ningun valor que pogués acostar-se a vostè per la seua perícia professional, serenitat, clara visió, exempta d’optimismes fàcils i de pessimismes més fàcils encara”.
El general valencià, en Vicente Rojo Lluch, es va exiliar el 1939 i va romandre fins a 1957 quan Franco va autoritzar el seu retorn, sol·licitat perquè patia una malaltia pulmonar greu i volia morir a Espanya, insistint en el fet que penara les seues culpes. Fou sotmès a judici militar i condemnat a reclusió perpetua, pel delicte d’auxili a la rebel·lió. Indultat quedà reduït a la mort civil, vigilat en tots els seus actes. El general Rojo va morir per ara, el 15 de juny de 1966, essent soterrat al cementeri madrileny de Sant Just. Al soterrar hi assistiren unes tres-cents-persones. Com recorda a la biografia el seu net, el general “fou un militar lleial a la República, catòlic i demòcrata. Tot un símbol i un model que el franquisme i Franco no podien tolerar ni perdonar”.
Heus ací amigues i amics, un autèntic escarni dels molts perpetrats pels cavernícoles, d’abans, d’ara, i després si no es remeia parant-los els peus, sobre persones dignes, honorables, de caire humil i ignorades a propòsit, tan dignes com les que més, pels seus fets importants. Esperen a acomplir la memòria històrica, a les autoritats civils emanades del poble, a retre’ls públic homenatge, perquè escarnides, ho són doblement, per la relegació injusta vers l’anonimat, i ser model del ben fer, del bon servir.
