VALÈNCIA. Ahmed Ali és d’Egipte, té 27 anys i és periodista. Activista en distintes ONG i entitats socials, es va veure obligat a fugir del seu país després que el condemnaren a una pena de 25 anys de presó per crims que no havia comés. A l’octubre del 2016, va demanar l’asil i encara segueix esperant: la targeta roja que li van a expedir mentre es resol la seua situació li impedeix eixir del país. Tampoc ho té fàcil a l’hora d’obrir-se un compte bancari o fer tràmits burocràtics. “És estar en una segona presó, només que més petita”, admet després de la presentació de l’informe anual de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat a València, amb motiu del Dia Mundial del Refugiat.
Ahmed també critica que les persones interventores que han de regular la seua sol·licitud d’asil ni tan sols es troben personalment amb ell. El procediment és molt llarg: després d’entrevistar-se amb un policia, és un interventor qui ha d’expedir la resolució de la sol·licitud d’asil. Tot això pot produir-se a l’altra banda de l’Estat, sense tan sols escoltar la seua història de la seua boca: “Ningú pot explicar millor que jo com em sent o quina és la meua situació”.
Yahya Diallo, de 39 anys, va arribar a les costes espanyoles de Màlaga el passat agost amb una embarcació Zodiac amb la qual va creuar el Mediterrani. Al seu país d’origen, Mauritània, vivia en una situació d’esclavitud i de persecució ètnica. CEAR li va proporcionar acollida en un dels centres que gestiona; en aquest cas, a Cullera. Allí ara aprén idiomes i està fent un curs d’electricitat i fontaneria.
Delfin Mocache, de 36 anys, en canvi, va aconseguir l’asil fa uns pocs mesos. La seua activitat política i periodística a Guinea Equatorial el va portar a migrar a Espanya el 2004, on va poder estudiar i va aconseguir continuar la seua trajectòria als mitjans de comunicació. Deu anys després, va demanar l’asil i, després de complicacions administratives, per fi, el passat mes de maig el va aconseguir; un procés complex, ja que les autoritats no consideraven que el seu país de procedència fora conflictiu.
Com ells, cada any milers de persones demanen la sol·licitud d’asil a terres valencianes, no sense entrebancs: els terminis per a aconseguir-ho cada vegada són més llargs. Jaume Durà, coordinador territorial de CEAR al País Valencià, explica que, ara per ara, les persones que demanen asil no tenen cita en l’Administració fins a maig del 2020.
A més, durant aquest termini, aquestes persones no tenen dret a estar incloses en un sistema d’acollida que, en el cas valencià, gestiona la Creu Roja. A més, ha assenyalat que aquestes persones poden derivar-se als centres d’acollida dels ajuntaments; el problema recau en el fet que no s’ofereixen les places suficients i que gran part dels albergs es troben col·lapsats.
Les xifres
El 2018, al País Valencià es van demanar 4.330 peticions d’asil, quasi el doble del que passava el 2017. D’aquesta manera, es convertia en la quarta autonomia de l’estat espanyol en nombre de sol·licituds. De fet, en el primer semestre del present any ja s’han dut a terme 3.063 demandes d’asil al territori valencià. Segons les previsions de CEAR, en el conjunt de l’Estat s’espera que per a finals del 2019 s’arribe a més de 80.000 sol·licituds.
Jaume Durà assenyala les diferències entre la percepció sobre aquestes dades i la realitat: es considera que la major part de persones migrants que van arribar a l’Estat procedien de països africans. La situació, però, és una altra: dels més de 50.000 sol·licitants d’asil, més de 19.000 procedien de Veneçuela i, més de 8.000, de Colòmbia.
Així mateix, al territori espanyol es van denegar un 76% de les sol·licituds del 2019 i queden encara pendents més de 78.000. Durà ha criticat el fet que aquestes persones es troben en una situació de desprotecció i que el retorn als seus països d’origen suposaria enfrontar-se a un perillositat crítica. Ocorre, per exemple, amb l’amenaça dels ‘maras’ en molts països llatinoamericans: és el cas la dona hondurenya a la qual se li va obrir un expedient de deportació quan va denunciar una agressió a Xirivella.
Des de CEAR també han denunciat la percepció errònia de l'”allau migratori” que al·leguen que està produint-se a l’estat espanyol i l’augment de l’alarmisme. De fet, el nombre de persones que van entrar per la frontera sud del territori espanyol ascendeix a 65.383; una xifra que, afegeix, és molt inferior a allò que poden rebre durant un dia d’estiu els aeroports amb constant moviment de turistes com Alacant i València.
Què ha marcat el 2018?
L’informe de CEAR destaca que el 2018 va estar marcat per l’arribada de l’Aquarius a València. Ara bé, mentre es va facilitar l’entrada de l’embarcació, no es van consolidar polítiques de protecció. Durà denuncia que les institucions espanyoles estan seguint unes mesures “pendulars”: les bones intencions de les quals es va fer gala amb l’Aquarius no es van reproduir en el desembarcament del Nuestra Madre Loreto a Santa Pola.
A més, el 2018 es va consolidar la tendència de polítiques migratòries restrictives arreu del continent europeu: cada vegada menys persones entren per la frontera des de Turquia. El tancament de les fronteres d’Itàlia amb les imposicions proposades pel Matteo Salvini també ha fet que canvie la forma en què es produeixen els desplaçaments.
Una altra de les qüestions que preocupa Durà és la situació dels Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Només 70 han aconseguit una situació de protecció internacional, mentre encara al voltant de 13.000 es troben en centres d’acollida al voltant del territori espanyol; tots ells, gestionats per les autonomies.
Davant això, el coordinador de CEAR ha denunciat l’externalització de les fronteres i ha reclamat a les institucions la garantia d’unes mesures de protecció. L’organisme tampoc s’oblida dels mitjans: en referència a l’informe de l’Observatori Sense Tòpics, Durà també recorda que cal evitar la instrumentalització i que s’ha d’apostar no només per contar les xifres, sinó per contar les històries personals i, sobretot, les bones notícies.
