En Guillem acabava de bufar les quatre espelmes que la mare li va plantar al bell mig del pastís de xocolata. Tota la família va cantar-li la cançoneta corresponent de festa d’aniversari i, tot seguit, es va passar a obrir els regals. N’hi havia per triar i remenar –un impressionant tren elèctric (el pare sempre havia estat un gran enamorat d’aquest mitjà de transport), una petita moto de trial (el tiet havia practicat aquest esport durant molts anys), un gran joc de construcció (la mare era una eficient arquitecta), una bicicleta més moderna (l’avi era un ciclista empedreït), un futbolí enorme (l’àvia era una culer incondicional), una disfressa de lleó (la tieta era una amant dels safaris)– però el nen es va fixar en unes tisores que corrien per damunt la taula.
Tots els adults estaven emocionats amb aquell assortit d’obsequis, amb aquella tria fantàstica que havien ofert al petit Guillem. Els donava un plaer indescriptible. Sorprenentment van començar a jugar, i tan concentrats estaven amb els “seus” respectius jocs, que ni es van adonar que el nen les campava pel seu dormitori fent destrosses amb les tisores. Aquella petita joguina sí que era divertida: davant el mirall que un dia li regalà la presumida de la tieta va començar a tallar-se els cabells sense contemplacions. Després es despatxà amb les cortines de pingüins que li confeccionà l’àvia, deixant-los tots inhabilitats.
Les pàgines d’en Pinotxo (el conte preferit del pare) es van salvar de miracle: la mare, que ja s’havia cansat de fer tota mena de combinacions amb les construccions, acabava d’entrar a l’habitació del seu fill.
–Però… què representa tot això? Que no saps jugar com Déu mana? Quines ocurrències et passen pel cap! Ja veig que no tindràs mai dos dits de front–, l’escridassà.
En Guillem corrugà les celles i, sota la desconcertant mirada de tota la família, allí present, digué:
–Estic enfadat perquè jo volia un gosset que em fes companyia.
Aquella gosadia incomprensible li sortiria cara.
Mercè Bellfort
