VALÈNCIA (EFE). La fiscal valenciana contra els delictes d’odi, Susana Gisbert, proposa que el negacionisme de la violència de gènere puga ser considerat delicte d’odi, de la mateixa manera que ho és el negacionisme de l’holocaust. Si el segon nega el genocidi, el primer pretén fer invisible la mort de més de mil dones en els últims anys a l’estat espanyol.
“No estic dient que eixe negacionisme de la violència de gènere siga ara delicte, perquè no ho és actualment, però sí que estic dient que s’estudie aquesta possibilitat, perquè hi ha línies frontereres molt perilloses entre eixe negacionisme i un altre que sí que és delicte, com el de l’holocaust, amb el qual comparteix el fonament de trivialitzar crims molt greus”, ha declarat Gisbert a EFE.
La fiscal, que està especialitzada en violència de gènere i ha sigut portaveu de la Fiscalia Provincial de València, afegeix que “encara que en el cas de les morts de dones no estiguem parlant d’un crim contra la humanitat, com succeeix amb l’holocaust, el nombre de dones assassinades comença a ser de tal magnitud que podria arribar a considerar-se com a tal”. En tot cas, Gisbert matisa que, en matèria de violència de gènere, no s’ha de posar l’accent únicament en el dret penal, i proposa treballar més en la prevenció.
“Quan intervenim amb el dret penal el que fem és gestionar el fracàs. Encara que ens obstinem a donar més funcions als jutjats, nosaltres només actuem quan ha ocorregut un delicte. Fins i tot encara que no hi haja condemna, nosaltres només podrem posar mesures cautelars enfront d’un fet amb aparença de delicte. Sense això, la justícia penal no pot fer res més que redirigir la dona als serveis socials”, explica la fiscal.
Gisbert també assevera que “el dret penal és el més barat”. I argumenta: “Jo publique en el BOE que a determinats delinqüents els pujaré les penes, i sembla que resolc el problema, sense fer cap inversió. És una solució immediata que es veu i que es ven a determinat públic”. Per contra, sí que cal invertir per a “convéncer la societat, o en jutjats de violència, perquè és molt més car”.
En aquest sentit, i ja com a fiscal de delictes d’odi, Gisbert està posant en pràctica mesures alternatives a les que comporten presó, com per exemple la prohibició d’actuar en xarxes socials per a condemnats per perseguir en les seues publicacions determinats col·lectius per raons de pertinença a una religió, ètnia o orientació sexual.
En relació amb les penes de presó imposades per delictes relacionats amb la llibertat d’expressió, Gisbert recorda que “amb els delictes d’odi disposem d’un ventall de penes que permet que l’ingrés siga suspés pel tribunal. Sempre hem de buscar la proporcionalitat de la pena en relació amb factors com la gravetat i la culpabilitat. No em sentiria còmoda si el ventall de penes no permetera les suspensions de l’ingrés en determinats casos”, explica.
No obstant això, també destaca que s’estan produint algunes tipologies de delictes d’odi que la sorprenen per la seua inesperada freqüència i que no són d’expressió, sinó d’acció, com per exemple les pallisses a persones per la seua orientació sexual o per ser immigrants, delictes que “sí que poden revestir gravetat”.
