Travesse el riu Garigliano, m’ature al bell mig del pont i, mentre observe sota meu les aigües lentes i fosques s’apodera de mi una sensació de desassossec. Segur que Rodoreda, mirant-les, hauria descrit de manera perfecta açò que ara sent i que soc incapaç d’expressar. Octubre continua regalant-nos bellíssimes jornades que aprofite per conèixer el territori sense cap meta assenyada, deixant que l’atzar i el temps em guien cap a una banda o l’altra.
Quan arribe al final de la carretera gire a mà esquerra en direcció San Lorenzo i, a la primera carretera a mà dreta, veig un senyal que m’indica el museu de la Segona Guerra Mundial, a Santi Cosma e Damiano. Deixe aquesta visita per a una altra ocasió i continue recte per la carretera, en direcció Minturno, un poblet al capdamunt d’un turó des d’on domina tot el golf de Gaeta. Arribat a la cruïlla decidisc que no, que no tinc ganes de pujades i tombe a l’esquerra i davalle cap a la mar.
Passe mig matí al Parc Natural de Gianola recorrent la costa i sorprenent-me en veure tots els vestigis romans: un port, la Vila de Mamurra, amb el seu passatge fins a vora mar… Des d’ací, mirant cap a Gaeta, pense en Goethe i el seu Viatge a Itàlia quan, des del que abans era Mola de Gaeta dirigia la seua mirada cap al lloc exacte en què em trobe.
Reprenc el camí de tornada però, en compte de pujar cap a Minturno, continue per la carretera que m’ha de dur fins a la Domiziana. Estic quasi segur que va ser el mateix recorregut que va fer Goethe quan, veig, davant meu, el que resta d’un aqüeducte romà. Vénen ara camps de conreu, tancats amb àloes. També hem vist un aqüeducte, que des de les muntanyes s’allarga cap a ruïnes imprecises, incognoscibles, diu el montre de Weimar, com crec que l’anomenava Fuster.
Sí, ara les ruïnes són precises i poden visitar-se, però el que crida la meua atenció és el cementeri anglés que hi ha a la vora. Una esplanada de gespa verda flanquejada per pins altíssims em porta fins a un altar. Allà, a banda i banda, les làpides blanques que acullen els més de dos mil morts de soldats britànics, australians, sud-africans i canadencs. Em fa com por apropar-m’hi, que les meues passes sobre la gespa puguen interrompre aquesta calma. Devien ser joves, molt joves, als més grans els dec treure deu o quinze anys.
Jo devia tenir uns divuit anys quan vaig llegir Diccionari per a ociosos i, ara, en aquest lloc, no puc no recordar com definia la guerra Fuster: La guerra, quan comença, sembla una gloriosa vacança, durant la qual tot serà permès —i tot pagat. Si després això queda desmentit per la realitat, i si l’aspecte macabre de la conflagració s’hi sobreposa, l’entusiasme i el seu rastre sentimental no queden esborrats. Els soldats canten, quan se’n van al front. De vegades serà, la seva, una cançó forçada; sovint és una cançó sincera. La lletra parlarà de la pàtria, de l’enemic, de la victòria. La música, subterràniament, «parla» d’altres il·lusions: de l’estupre, de la depredació, de la matança, de l’oci. Ací, dret, quan les ombres comencen a allargar-se, enmig d’aquest silenci solemne, imagine rostres i cançons.
