Després de la seua primera exposició de tapissos a Guadalajara (Jalisco) el 1972, Marta Palau -que s’havia format amb Josep Grau-Garriga a Catalunya i coneixia les innovadores concepcions de Sheila Hicks– va continuar experimentant amb nous materials i amb l’espai. El seu treball ja no es limitava a les parets, sinó que sovint penjava del sostre o s’alçava com una escultura tova. A Mèxic, el resultat es va poder veure durant els anys següents al Palacio de Bellas Artes (Del tapiz a la escultura, 1974), a la galeria Pecanins (Marta Palau. Tapiz y escultura, 1976) i al Museo Alvar y Carmen Carrillo Gil (Bienal del Tapiz, Instituto Nacional de Bellas Artes, 1978). En la primera d’aquestes mostres, hi va presentar les sèries Aubesa (tapissos teixits fora del teler) i Ilerda (tapissos teixits amb teler), un conjunt, aquest últim, que posava el focus sobre les dones i els immigrants. En Ilerda V, per exemple, una gran peça triangular de jute amb una obertura central en forma de vagina, hi trobem un vincle amb la naturalesa i amb allò que és primigeni i ancestral mitjançant l’ús d’aquesta fibra i, alhora, una reivindicació del cos femení i de la seua identitat i poder. Dues qüestions de gran actualitat llavors que l’artista ha plantejat fins ara mateix.
