Portes. De nou les portes. Portes aïllades que s’obrin al mig d’un desert que s’estén fins on la vista pot albirar. Fins a un horitzó del qual semblen sorgir i elevar-se les nuvolades amenaçadores que cobreixen el cel. Tot i això, una estranya llum banya el terra groguenc i hi projecta ombres ben definides. Unes ombres que també dibuixen amb força les camises de dormir que vesteixen una mare i el nadó que porta al braç. Una roba bruta i, en el cas de la progenitora, estripada a l’altura del ventre, potser en al·lusió a un part dolorós o no desitjat. Ella, palplantada sobre una catifa, descalça, mostra una expressió de tristesa profunda i la mirada perduda; la criatura, amb cara d’enuig, fita la porta que tenen darrere, una porta a través de la qual tal vegada han entrat en aquest espai desolat. Les hi acompanya un gos pequinès amb un inquietant rostre de nen i uns ulls grans que ens guipen amb insistència. Un pertorbador ésser meitat animal, meitat humà. Enfront, una altra porta emmarca una estranya i blanquinosa figura sense cap i amb pits i úter enormes i bulbosos. En Maternitat (1946-47), Dorothea Tanning presenta una visió d’aquest estat poc convencional, conflictiu.
