…és l’acció de decidir per si mateix. El significat, que alguns diccionaris obvien, és precís, contundent i exacte.
És clar que, en la història del món, el concepte és “descobert” com un dret que afecta les agrupacions humanes. És a dir, no es teoritza en funció de l’individu, sinó del grup integrat pels individus. La materialització legal i explícita de l’autodeterminació substanciarà el document de la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776. Serà, però, ja al segle XIX quan florirà i es difondrà al caliu de les tesis romàntiques. I aquests postulats dibuixaran un mapa nou d’Europa, tot i que la Santa Aliança tractarà d’impedir-ho. Recordem la difusió pel vell continent de les idees impulsades per Manzzini i per Mancini que aconseguiren la unificació d’Itàlia i coadjuvaren al reagrupament germànic. Els pobles de l’Amèrica llatina assoliren la llibertat durant el mateix període i per iguals arguments. Però, d’aleshores ençà, aquest dret no fa sinó créixer i posar en qüestió un ordre establit o un statu quo indiscutible… fins ara.
Ja al segle XX, (1903) el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia aprovà la incorporació del dret a l’autodeterminació, acceptat per Lenin i Stalin (1914). Va ser Woodrow Wilson qui introduí aquesta figura jurídica en el desé dels catorze punts que presentà al Tractat de Versalles (1919). I l’any següent (1920) fou incorporat a la Societat de Nacions que, així, institucionalitzava el dret. La progressió in crescendo de la idea provocà la divisió de l’Assemblea del 1951, quan es proposà la inclusió de l’esmentat dret en la Declaració Universal dels Drets Humans. El resultat de la votació és eloqüent: 36 a favor, 11 en contra i 12 abstencions. Cal remarcar alguns dels estats que s’hi oposaren, com ara França, Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya, car, tots ells, tenen dins el territori que dominen pobles diferents de la nació l’aglutinant: Anglaterra, Valònia, París i Castella.
No obstant això, el reconeixement anava més enllà del context postbèl·lic en què fou aplicat sobre les nacions òrfenes de tutela quan es l’imperi austrohongarès es desintegrà en la Gran Guerra (1914-1918).
Segons crec, l’autodeterminació és inherent a l’ésser racional pel simple fet d’existir. Per tant, és un dret natural com el respirar. I, en conseqüència, cap altre ésser no té potestat per a concedir-lo ni tampoc per a conculcar-lo.
Dit açò, podem preguntar-nos per què la majoria de les persones no l’han assumit, com és evident. Bé, com altres qüestions que suscita la convivència en comú, el subjecte admet allò que la quotidianitat li mostra. És clar que, en el millor dels casos, l’individu sent parlar de llibertats i aquesta condició serà més o menys ansiejada depenent del lloc on ha tingut la sort de nàixer. L’autodeterminació, doncs, si és veritat aquesta exposició, és una altra de les llibertats inconcretes amb que se sol enunciar. Però ens interessa saber com, sent una capacitat innata, no ha estat esgrimida fins als darrers alés de la història. Cal fer avinent que la majoria de les persones interioritza actituds mimètiques en la societat que configura, i que sols els líders són conscients d’exercir el domini sobre els altres. Per aquesta raó, la dona i l’home que formen, com ja hem dit, les majories determinants, de manera inconscient deleguen la pròpia voluntat que permetrà als conductors gestionar la cosa pública. Estic descrivint, doncs, el dret al sufragi que és, ni més ni menys, que el dret a decidir. Sabem que han sigut necessaris lluites socials i sacrificis personals abans que els poders acceptaren aquest dret, extremament limitat al començament dels sistemes parlamentaris. Açò seria el dret a escollir els representants a les cambres de l’Estat. Però qui decideix l’estat o el model d’estat on ha de viure i desenvolupar les seues capacitats?
És en aquest punt on s’inscriuen els arguments d’aquest text. És veritat que la democràcia consisteix a aplicar les regles que vota la majoria. Ara bé, eixa majoria ¿pot sotmetre una minoria, culturalment definida, a uns preceptes i coercions que li impedeixen desplegar les pròpies capacitats? Al capdavall, ¿no seria una dilució programada, deliberada o casual? En altres paraules: pot la minoria triar un escenari diferent on siga possible exercir la seua potencialitat sense interferències? Naturalment que sí. Aquest és el dret a l’autodeterminació. Un dret ingènit, un dret indiscutible, un dret absolutament humà.
