Jaume I, el rei venerat per la pàtria de l’or i els gules, era, en definitiva un rei medieval, que tenia —com tot rei medieval— una concepció molt possessiva de regnes, principats i senyorius. Així, l’estat que bastí, incloent-hi Mallorca i València, se supedità a la voluntat de heretar els fills, que Jaume I en tingué molts, potser quasi una vintena. Tot plegat, volgué heretar a tots, filles incloses, la qual cosa complicà l’herència. Ara bé, finalment, en morir, l’herència reial de Jaume I se la repartiren els dos fills majors tinguts amb l’hongaresa Violant Árpád, Pere i Jaume.
Bé, setmana postnou d’octubre ara quan us escric. Una vegada més, aquelarre blavero pel matí, amb la connivència de les autoritats «botàniques», amb canapès inclosos a la plaça de Manises, i diada reivindicativa vespertina, que el país encara està per fer. La data, ja la sabeu, el dia que el rei Jaume I entrà a València una vegada foragitats els sarraïns que l’habitaven. Festa local que —vegeu— el valencianisme, el de debò, convertí en festa patriòtica, ara pervertida per la degradació del país, el dels valencians, a ridícula i menfòtica Comunitat. El protagonista històric de la jornada, evidentment, el rei Jaume I; si més no, l’heroi remembrat. Jaume I conquerí València, efectivament, i la uní al seu patrimoni. Fins i tot la convertí en capital d’un regne que adoptà el nom de la ciutat. Arribat el moment, eixe regne —el Regne— li podria servir, com si d’un immoble es tractàs, com a part de l’herència a repartir. I, en fi, saltà la possibilitat, en el testament de 1248, de convertir València en un estat separat de Catalunya i Aragó. Ep! Això li passà pel cap al rei i fins i tot fou sancionat. Ara bé, tal pretensió no reeixí perquè molts fills no sobrevisqueren al pare i, finalment, el testament final, únicament escindí de la Corona catalanoaragonesa les Illes, la Catalunya Nord, Montpeller, el Carladès i l’Omelàs.
Jaume I no fou un cas únic a l’Edat Mitjana. Castella i Lleó —la sempiterna Espanya— també se separaren a la mort de Alfons VII en 1157, tot originant dos regnes irreconciliables i rivals, la qual cosa, val a dir-ho, beneficià aleshores navarresos i catalanoaragonesos. Ferran III, que uní, definitivament, en la seua persona, Castella i Lleó (millor seria dir Lleó i Castella) en 1230, en morir (1252) no tornà a separar els regnes. Heretà tots els seus fills dignament (arribà a tindre’n quinze, entre fills i filles), però, la corona passà al primogènit Alfons sense particions. Per això Alfons X, gendre de Jaume I, esdevingué el gran rei castellanolleonès del segle XIII.
