Sovint somia colles de gitanos barallant-se per amor sota la lluna que els mira, reflectida en l’aigua mansa d’un riu. I creu sentir el so d’un cavall que galopa sobre els camps de Granada, o el d’un grill que posa música a les nits furtives d’amor. Uns grills canten, sota el sol d’Andalusia, i el desperten algunes nits, suat i confós, mentre guarda viva a la retina la imatge d’una guitarra i, quan tanca els ulls, l’horitzó es banya amb verd d’olivera. No comprèn aquesta mena de somnis que el visiten nit rere nit, i que no gosa explicar a ningú. Els viu com una experiència íntima i solitària, que el lliga de forma estreta, mitjançant els sentiments, a un passat que no sap comprendre encara.
Les pitjors nits l’ataquen, prohibint-lo dormir, insectes d’acer, cels de foc, morts que caminen amb passes metàl·liques i gotes de sang que es suspenen com aranyes de gratacels gelats. De matinada desperta sota un plor que sense mesura i l’acompanya al llarg del dia l’home d’una ombra. Al principi la seva companyia l’angoixava, però s’hi ha acostumant, i nota com creix un sentiment d’afecte primer i de tendresa després. En moments de màxima intensitat emotiva, li sembla escoltar la seva veu cantant-li a cau d’orella versos de passió. Però llavors sent el so d’un tret indigne, que deixa, rere el pas d’una bala, òrfena d’amor la terra.
Jesús M. Tibau
Inclòs al llibre ‘Tens un racó dalt del món’ (Editorial Montflorit, 2001)
