VALÈNCIA. És temps de memòria. La del Guillem Agulló ja fa anys que es reivindica, des dels carrers i des dels escenaris, i des de fa uns pocs anys, també des de les institucions. Ara la justícia històrica es completa amb l’estrena de dos audiovisuals que narren la història del jove antifeixista valencià, assassinat l’any 1993 a Montanejos.
Fa només uns dies que ha conclòs el rodatge de La mort de Guillem, el film que dirigeix el barceloní Carlos Marqués-Marcet i que forma part de la campanya multidisciplinària ‘La lluita continua‘. A eixe projecte cal sumar-hi l’equip de Ni oblit ni perdó, un curtmetratge de ficció dirigit per Jordi Boquet que narra el procés de dol de Betlem Agulló una dècada després de la mort del seu germà.
Ni oblit ni perdó naix com un Projecte Final de Grau d’un grup d’alumnes de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). El curtmetratge, enregistrat entre Cervera i Burjassot, el protagonitzen Raquel Ferri (Betlem), Isabel Rocatti (Carme), Marina Alegre (Carmina) i Pep Molina (Guillem). Ha comptat amb el finançament per micromecenatge mitjançant la plataforma Verkami.
Aquesta obra fílmica fa una introspecció al si de la família del jove assassinat. Situada a la València de l’any 2006, mostra la desesperació d’una família que veu que les coses no canvien, que no cessen els insults ni les amenaces. Un dol que costa tancar pel constrenyiment de la lluita per la veritat.
La banda sonora d’aquesta cinta és la cançó ‘No tingues por‘ dels Obrint Pas, una peça que va ser dedicada en diversos concerts i homenatges a Guillem Agulló. Als crèdits, una versió acústica inèdita que interpreta la cantant Selma Bruna, amb arranjament de Carlos Montfort.
Jordi Boquet: “Busquem que aquesta història traspasse la pantalla”
El director de Ni oblit ni perdó, Jordi Boquet (Cervera, la Segarra, 1994), va nàixer un any després que assassinaren Guillem Agulló. Però de la mateixa manera que altres joves de la seua generació, ha heretat la memòria de Guillem a partir del seu compromís polític i de la seua relació amb l’activisme, tal cm explica. I afegeix: “Per a mi, i per a molts altres joves, la figura del Guillem sempre ha sigut un referent”. “Jo buscava una història que traspassara la pantalla i que anara més enllà, que tinguera una repercussió en la societat”, sosté. Amb el curt ja acabat, els creadors han iniciat la seua inscripció a diversos festivals d’àmbit estatal i internacional. “Tant de bo ens seleccionen a molts i el veja molta gent”, fixa el director.
“En paral·lel, quan nosaltres vam començar el curt, s’estava cuinant la campanya ‘La Lluita Continua'”, explica Boquet, qui ho defineix com a “una bonica coincidència”. I afegeix: “Si es tractara d’una altra temàtica, potser sí que ens haguera perjudicat l’aparició de la campanya, però en aquest cas, no. El nostre objectiu era aportar un gra de sorra, i dos en fan més que un”. “Com més projectes reivindiquen la memòria del Guillem, millor”, celebra.
Ara, Boquet i el seu equip han entrat a formar part de la campanya ‘La Lluita Continua’. “En l’àmbit personal, he estat com a script en el rodatge de La mort de Guillem. Ha sigut una experiència molt enriquidora”, confirma Boquet.
Aquesta obra fílmica fa una introspecció al si de la família del jove assassinat. Situada a la València de l’any 2006, mostra la desesperació d’una família que veu que les coses no canvien, que no cessen els insults ni les amenaces. / PAU VENTEO
Raquel Ferri: “Betlem i jo tenim un tarannà molt semblant”
Raquel Ferri (Montaverner, la Vall d’Albaida, 1990) va començar la seua carrera als 7 anys al món de la moda, tot i que després d’estudiar Educació Social, als 21 anys, va començar la seua formació en l’art de la interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona. D’aleshores ençà, Ferri ha participat en diverses obres, que han estat molt ben valorades per les crítiques. En el món audiovisual, destaquen el seu treball en el telefilm Èxode, dirigit per Ramón Parrado, i el seu debut en la sèrie Las chicas del cable, que emet la plataforma Netflix.
Ara, fa de Betlem Agulló en Ni oblit ni perdó. Ferri admet que “fer de la Betlem no ha estat fàcil” i confessa: “Jo he seguit la història del Guillem Agulló des que ell va morir, ben bé tenia 3 anys i no me n’assabentava massa, però el meu pare em portava a les manifestacions i des d’aleshores que tinc un vincle amb tot açò”. A més, afegeix que és una història que ella també porta “a dins” –”d’alguna manera també forma part de mi”– i que és “una meravella” poder contar-la.
“Treballar fent de Betlem ha estat una cosa molt increïble, molt dura i molt bonica alhora, perquè quan et claves en la pell d’una persona que pateix tant, supose que com a persona també et purgues. Psicològicament, sense saber-ho, també t’afecta”, reconeix l’actriu. Descriu com a “molt emocionant” el moment en què es van trobar amb tota la família, va ser molt emocionant i conta que Guillem [pare] li va dir: “Et pareixes molt a Betlem, eh? I no només físicament, sinó també en l’actitud”. No només això, sinó que quan va arribar Betlem, es van mirar sorpreses totes dues. “Ambdues tenim un tarannà i una energia molt semblants, i la veritat és que ens vam portar bé des del principi”, conclou Ferri.
Betlem Agulló: “Que representen la teua vida és impactant”
Per a Betlem Agulló (Burjassot, l’Horta Nord, 1978), els sentiments estan a flor de pell en les darreres setmanes. “És una de les coses que més impressiona. Que representen la teua vida i que facen de tu, és el més impactant, i que t’estiguen observant per a veure com eres i com et comportes…”, comenta Agulló amb una riallada. “Quan vaig conéixer Raquel, em va encantar, en el sentit que era una xica que em recordava molt a mi fa uns anys. Si et veus representada, físicament i en la forma de ser, resulta molt més fàcil”, reconeix.
La germana del jove maulet afirma que el cinema “té la gràcia de transmetre els sentiments i posar-te en situacions que amb uns altres mitjans no és tan profunda”. “Jo crec tant la pel·lícula com el curt faran del meu germà i de la nostra vida el realisme que té”, confia. En aquest sentit, Betlem reivindica l’esfera privada del record. La dimensió pública, la memòria-mite, no serveix per a ella, ja que sent que és quelcom fals: “Sovint la figura de Guillem, sobretot per a la gent jove, després de tants anys, s’ha desvirtuat una mica i s’ha mitificat”. I sentencia: “La imaginació és molt lliure i molt àmplia. Per això, el fet de portar-ho a la pantalla li donarà eixe aspecte més real d’una situació quotidiana d’una família normal”.
