La memòria és la facultat de tindre a la ment fets i esdeveniments passats. Les persones podem doncs, individualment o col·lectivament, recordar aquelles coses que ens han afectat o que hem viscut. El contrari –oblidar, silenciar– implica renunciar a treure lliçons o experiències per afrontar el present. Aquesta qüestió tan simple està d’actualitat. L’escriptor Günter Grass va insistir a no oblidar el passat totalitari dels ciutadans alemanys i ho feu amb la voluntat d’evitar “ la revenja de la ultradreta”.
Doncs, i per què nosaltres volem recuperar la memòria? Per moltes i variades raons: allò que la veritat, la realitat dels fets, es puga manifestar, es tracte de fer justícia, reparant greuges, injustícies i oblits; igualment, cal considerar com, malgrat els canvis, recuperar la memòria pot ajudar a corregir i no repetir errades de temps passats.
Venim observant com, no sols durant el franquisme sinó ja durant la democràcia, recuperar la memòria és conflictiu, la qual cosa s’ha traduït en el silenci, tan gràficament denunciat a la pel·lícula El silenci dels altres. Per inèrcia, o també per temor, ha continuat havent-hi silenci, un silenci que, com deia Fuster, implica complicitat. Afortunadament, darrerament les coses estan canviant, almenys en part.
Positiu que films, obres literàries, escrits i estudis desvetllen esdeveniments tan importants com son l’experiència de la Segona República, el colp militar de 1936, la posterior guerra i la repressió del franquisme. Resten, però, per recuperar prou episodis que durant la segona part el segle XX succeirien a l’Estat Espanyol, i en ocasions hi ha sols es mostra una part o versió de la realitat. Intencionadament se silencien accions i protagonistes. Hi ha, doncs, una certa interpretació dels fets que és la majoritària o correcta, i tal és el cas de la transició, on hi ha una versió consensuada que és la que la mostra com a exemplar i la sola possible, i als mateixos protagonistes.
Partint de la legitimitat de la II República, hi ha episodis, experiències que cal aclarir i tindre present. Així, la qüestió territorial i com les solucions que es van donar des de dalt, des del centre, tenen quelcom de comú amb els esdeveniments del 10 d’Octubre a Catalunya, abordant la coerció de l’aparell de l’estat en resoldre el problema per la força. Tanmateix, tindríem els errors de càlcul de l’indepenntisme per resoldre el conflicte.
Seguint aquest plantejament, trobaríem exemples passats d’alguns errors de l’esquerra, la casa comuna, allò del sorpasso, com resoldre els conflictes interns… Cap opció és immune als efectes del liderisme o del sectarisme. Al nostre cas, el valencianisme o el nacionalisme també necessiten fer memòria: anar a les eleccions per veure quants hi som, ignorar el paper de les aliances…
Per acabar, què dir de la dreta? Ja caurà del burro, en tant que no fa més que alimentar els sentiments més reaccionaris afavorint el renaixement del totalitarisme, com feu la CEDA de Gil Robles al 1936.
