Tot ve d’una conversa –segurament apòcrifa, però tremendament suggestiva– entre Émile Zola i Stéphane Mallarmé. El primer, fidel al seu credo naturalista, li hauria etzibat al segon: “En el fons, entre un diamant i una merda no hi ha tanta diferència”. A la qual cosa el segon, versat en subtilitats poètiques d’un broc més fi, hauria respost: “Potser, però el diamant és més difícil de trobar”.
Sempre m’ha semblat, aquest diàleg potser impossible, d’una força evocativa superior. No són dues idiosincràsies incompatibles estèticament el que s’hi manifesta; hi ha també surant, com una energia magmàtica, dues concepcions de la vida radicalment enfrontades.
En realitat, sempre he pensat que, en les meues professions –l’escriptura, la docència, el periodisme–, aquest breu intercanvi dialògic ha estat present com un manament sagrat. Crec que sempre he intentat, amb Mallarmé, ajudar a trobar els diamants entre tota mena de destil·lacions també tel·lúriques, però d’una qualitat matèrica i vital ostensiblement inferior.
Passa que la majoria de la gent, volent o sense voler, són partidaris de Zola. Això és un fet irrebatible. Per això n’hi ha tants que lligen merda, que mengen merda, que escolten merda, que només trauen merda per la boca quan es posen a parlar (o a escriure un tuit…). Els naturalistes són legió i els mallarmeans, per contra, no donem abast contra l’imperi de la defecació.
Si hi ha un projecte digne en aquest món, si hi ha un propòsit al qual es pot ben bé dedicar la vida, aquest és sense dubte la recerca de pedres precioses. Et titlaran de tarat, es burlaran en la teua cara, et posaran tots els entrebancs possibles. Però tu sabràs que estàs fent allò correcte i la satisfacció d’això s’endinsarà en el teu sistema nerviós i t’arribarà al plexe solar convertit en una suau onada d’harmonia còsmica.
Prompte serem set mil milions d’habitants en aquest planeta. Desgraciadament, no hi ha diamants per a tanta gent. Les bonyigues, en canvi, són abundoses i fàcils de trobar –i de produir. Sé que això pot induir la falsa idea que és millor una bona cagarulla en mà que una maragda hipotètica, que ningú no ha vist, que potser no existeix realment, que ens pot consumir una vida sencera sense garanties de trobar-la. Però alguns, irrevocablement, ja hem decidit. I això ja és irreversible.
