Tot i el treball i els fills que a poc a poc emprenen el camí de l’adolescència, el meu cunyat Donato es prepara per defensar el treball final de grau. Potser la necessitat d’omplir un buit, de dur a terme, als quasi quaranta-cinc anys, el que hauria volgut fer de jove, l’ha empès a treballar de valent, a retallar hores de son i família. Ens espera al monestir de Santa Chiara, a Nàpols, on hi ha la seu napolitana de la universitat.
Per la carretera ens hem trobat amb tots els tractors possibles, Fiat Panda vells carregats d’olives, alguna que altra Ape mig desballestada. No hi ha cap dubte, arribarem tard, ens repetim mentre accelere per l’autopista. Jan s’adorm quan falten pocs quilòmetres per arribar a Nàpols, no veu com passe pel costat de l’estació, com enfile Corso Umberto amunt, les motos que em passen per la dreta i l’esquerra, la plaça on assassinaren Antonio Ammaturo. Gire per Mezzocannone i tot seguit per Sedile di Porto. Deixe el cotxe en un aparcament i Emanuela ix corrents per mirar d’arribar a temps.
Desperte Jan i enfilem Mezzocannone amunt mentre li explique que en aquesta ciutat, allà a pocs metres, en la Federico II, es van conèixer i enamorar el pare i la mare. Li conte les vegades que vam trepitjar aquest carrers, amb el tiet Isma, sols, imaginant futurs. Que allà dalt, a Spaccanapoli, vaig esperar una vegada Josep Piera i que haurem d’anar un dia a trobar-lo a La Drova, i que passarem un dia magnífic i inoblidable. Ell va dient que sí a tot, tombem per Enrico De Marinis i li ensenye l’Orientale, on vaig treballar uns anys i de nit anàvem a prendre unes cerveses envoltats de la flaire de haixix (això no li ho dic). Amunt per San Giovanni Maggiore Pignatelli fins a Pallonetto Santa Chiara.
Ha estat la primera passejada que he fet amb el meu fill a soles per Nàpols, la rememore de nit, al llit, mentre ell, a la meua vora, li explica al Pinotxo que li ha regalat el tiet Marco la història de Pinotxo. A la tauleta encara hi ha un gruix de llibres que he portat de l’últim viatge, n’agafe un, els contes de Borges, i l’òbric per una pàgina qualsevol. És l’última de El milagro secreto, el moment en què una gota de pluja frega la templa de Hladík just en el moment que sent l’ordre final del sergent. La fantasia è solo una bugia, li canta Jan a Pinotxo, i jo ara mateix li demanaria al Déu que fora que aturara el temps, que em deixara sentir aquesta veueta de Jan que canta, aquesta veu que mudarà molt abans que no em pense.
Em gire i bese Jan, que ha caigut rendit abraçat al seu ninot de fusta. Després assistic a la trobada de l’epítet final de Jaromir Hladík.
