La pràctica muixeranguera desperta simpaties i reticències, segons l’espectador, i sembla que ningú no sàpiga ben bé el que és realment aquesta activitat o el perill que comporta per als seus participants. Sovint s’escolten entre el públic (o es llegeixen en les xarxes socials) tants comentaris que van en detriment d’aquesta activitat com comentaris que l’associen amb els millors valors socials i tradicionals.
Però, darrere de tot això, què hi ha en la pràctica muixeranguera? Quantes veritats i quantes mentides hi ha en aquests comentaris? A continuació es presentaran les afirmacions que més s’escolten i s’explicarà la realitat que hi ha darrere de cadascuna d’elles.
1. Això són castells i és gent catalanista, perquè això ací no s’havia fet mai
Les associacions tenen com a característica fonamental que les formen persones que comparteixen una societat. Dins d’aquesta societat, com és natural, hi ha gent de moltes ideologies diverses que entra a formar part d’aquestes associacions, i cadascuna d’elles enarborarà una ideologia concreta i personal. En el cas de les muixerangues, hi ha hagut ocasions en què s’han vist complements que defensen postures socials i polítiques molt distintes. Això no obstant, no hauria de ser una raó suficient per titllar el moviment muixeranguer d’una cosa o d’una altra, ja que aquestes associacions formen part de la societat i, com ella, inclouen gent diversa que mereixerà respecte.
Pel que fa a la similitud entre castells i muixerangues, no es pot negar que ambdues tradicions pertanyen a la família de les torres humanes, tot i que presenten característiques ben diferents. Els primers busquen la verticalitat amb una estructura més sòlida (amb el mateix nombre de persones a cada pis), mentre que les segones presenten una forma més piramidal (amb un nombre de persones cada vegada més reduït a mesura que pugen) i moltes vegades inclouen un moviment que no es troba en els castells.
Font: Muixeranga d’Algemesí
Això sí, els castells i les muixerangues comparteixen l’origen: el Ball de Valencians. Es tractava d’un ball que acabava amb una construcció humana. Avui dia queden reminiscències vives d’aquesta tradició i encara trobem balls que acaben amb una torre, com ara el Ball de Varetes del Forcall, el ball dels Dansants de Peníscola o el de la Mojiganga de Titaguas.
A més d’aquestes proves vivents, però, hi ha referències escrites que demostren que a Algemesí, per exemple, s’hi feien muixerangues ja al 1724 (tal com explica Josep Antoni Domingo en una publicació del 1983). D’una altra banda, una notícia del 1875, a Gandia, parla del «Bayle de la moixiganga de veinte individuos y un niño».
A més, en una publicació del Heraldo de Castelló de l’any 1912, s’explica que en Nules també es va representar el Ball de Torrent, i Vicent Felip (cronista de Nules) va explicar el 1985 que els alcides «muntaven una torre, posant-se uns damunt d’altres en rogles cada cop més menuts ―8-4-2-1―, coronant-lo un de sol». Aquesta és una de les figures muixerangueres, el Pilotó, en què millor s’aprecia la forma piramidal d’aquestes construccions.
Així doncs, tot i ser veritat que en els últims anys han aparegut moltes colles muixerangueres, aquestes no són una invenció nova. La documentació demostra que, des de fa vora 300 anys, s’han fet muixerangues arreu del nostre territori, encara que per motius socials o històrics aquestes hagueren entrat en letargia durant una bona temporada.
2. Les muixerangues són perilloses; cauen molt i els seus participants es fan molt de mal perquè els colps són forts
A l’hora d’avaluar la perillositat de l’activitat muixeranguera, es tenen en compte dues variables: quin percentatge de caigudes hi ha i quina és la severitat de les lesions que se’n deriven (si és que n’hi ha). La severitat de les lesions es mesura segons els dies de recuperació necessaris: mínima (3 dies o menys), lleu (4-7 dies), moderada (8-28 dies) i greu (més de 28 dies).
Si bé és cert que, de vegades, les muixerangues cauen, l’índex de caiguda és molt inferior al que una persona es puga imaginar en un principi. En el cas de la Conlloga Muixeranga de Castelló, en la temporada passada (del setembre del 2018 al juliol del 2019) la colla va tirar a plaça un total de 110 figures, de les quals només en van caure una (que responen a un 0,91 % en l’índex de caigudes) sense cap tipus de lesió en cap muixeranguer. En el cas dels assajos setmanals (no les actuacions al carrer), aquest índex de sinistralitat és encara més baix. Per exemple, en la darrera temporada va estar del 0,35 %, dins del qual només incloem una lesió moderada de sobrecàrrega muscular.
Per tal de tindre una idea un poc més precisa de la perillositat de les muixerangues, es pot comparar aquest índex amb el d’altres activitats. El nombre de lesions per cada 1000 hores d’activitat de la Conlloga és d’unes 10 (si comptem tant les hores d’assaig com les d’actuacions). A l’escola, per exemple, aquesta mateixa variable té un valor aproximat a 650, una xifra molt superior a la de la de la Muixeranga de Castelló, i el bàsquet presenta 300 lesions per les mateixes hores de pràctica.
A més, el fet que el nombre de lesions siga tan baix es deu a la mateixa naturalesa i funcionament de la muixeranga, a més d’algunes mesures de seguretat que les colles tenen sempre ben presents. D’una banda, la pinya (la base, totes les persones que estan baix) actua de «coixí» per als de dalt en cas que caiguen. Tant és així que aquesta pot arribar absorbir el 60 % de l’energia d’impacte. D’una altra banda, les caigudes no són lliures, sinó que els components del tronc perden acceleració perquè tenen gent baix d’ells que ja amortitzen part de la seua caiguda.
Pel que fa a les mesures de prevenció, tots els participants es lleven sempre els complements que puguen ocasionar esgarrapades, com ara rellotges, ulleres, arracades, collars, braçalets, etc., i també guarden silenci per tal de permetre als companys del tronc escoltar les indicacions que se’ls donen. També mantenen el cap avall sense mirar la figura per a evitar lesions al coll i posen els braços per damunt dels muscles del de davant per tal de protegir-li’ls. A més, en la nostra activitat comptem amb elements addicionals de seguretat com el casc per als xiquets, la faixa, les camises reforçades, el terra atenuant en els assajos…
Per tant, tot i que és cert que hi ha caigudes, aquestes no en són de cap manera moltes, ni els muixeranguers pateixen nombroses lesions, ni els colps són tan forts com un es puga imaginar. Les caigudes potser causen impressió, però la pràctica muixeranguera no es pot considerar en cap cas perillosa.
Aloma Pons i Garcia (Conlloga Muixeranga de Castelló)
