Fa un grapat d’anys vaig tindre la sort que em publicaren un article en què posava en dubte la viabilitat de l’actual estat espanyol, per diverses i específiques causes. Tractaré de no repetir-les perquè aquest text intentarà emfasitzar no pas els orígens d’un calvari inacabable, sinó les conseqüències materialitzades en proclames i accions concretes.
En primer lloc, caldria destacar la tendència general de tots els mitjans d’informació públics i privats editats a Espanya, incloent-hi el Grupo Zeta, sobre un assumpte nuclear. Perquè una cosa és la preferència humanament inevitable de cada editor, i una altra el partidisme arter i malintencionat lliurat al servei d’una idea irrealitzable: un propòsit eternament inconclús llevat que la majoria inalterable de la ciutadania espanyola secularment vencedora en nombre i en armes impose a les minories tècniques de dissolució. Ho pot fer… si els qui tenim raons per a resistir claudiquem.
Els successos de la darrera dècada demostren que el desenllaç del problema territorial –motor central i neuràlgic de la qüestió– no es podrà aconseguir a través de la força ni de les lleis: és imprescindible el joc net entre iguals que només la bona voluntat serà capaç de resoldre. I és aquesta matèria, incògnita per als filocastellans juntament amb l’absència de respecte, la que resoldria l’encaix de les diverses cultures. De manera que sense la volició fraterna, tota acció o omissió generada des del poder ampliarà la fossa que sempre ha existit, malgrat ser atribuïda en exclusiva al sentiment catalanista manifestat d’uns quants anys ençà. Durant el temps (segles) que Catalunya ha dormit amb el seu enemic sense objecció, ningú detectava fractura. Per això l’abisme s’ha fet visible quan la meitat (?) dels ciutadans catalans han gosat dir prou. Ha sigut, doncs, aquesta peremptòria decisió la que ompli pantalles, micròfons radiofònics i planes de rotatius, còmplices i adversos al desig de llibertat. Una xarxa absorbent, sense competència ni contrast, idònia per a crear una atmosfera nacionalista d’abast impredictible: un ambient, en suma, d’on naixen animadversions unànimes productores d’odis que desemboquen, invariablement, en el fracàs de la idea que pretenen arrodonir. Hi ha mitjans que passen per demòcrates que no volen evitar situar-se en la trinxera cavada pels enemics de la llibertat: les reaccions i els comentaris dels programes de més audiència delaten un anticatalanisme de similar profunditat al de les cadenes francament xenòfobes.
D’altra banda, sóc dels qui creuen en la conveniència de l’aflorament, a cara descoberta, d’una formació política d’ultradreta perquè retrata, amb exactitud hiperrealista, la lúgubre espanyolitat oculta en les cavernes de la FAES. Ho celebre, doncs, no perquè siga més o menys homologable amb els moviments afins de la resta d’Europa, sinó perquè els elements impulsors configuren el noümen singular de l’espanyolitat des del matrimoni del rei d’Aragó i la reina de Castella. D’aquesta manera torna a plantejar-se la forma i l’estructura institucional de l’Estat. Si no ho saben veure, l’Espanya somiada mai no s’encarnarà sense ferides internes. Tot i creure en la independència com l’única possibilitat de sobreviure, pense que es perdé una oportunitat quan es refusà el pla Ibarretxe, pla que podria haver sigut una bona solució desestimada pel Congrés. En cas d’haver-n’hi cap altra que no fos la genuflexió davant les majories filocastellanes, que ho propose qui corresponga.
En fi, no ens hem d’enganyar: el nexe que uneix les tres dretes oficials no consisteix a preferir un sistema econòmic, social o polític determinat. Això és secundari. L’autèntic discurs que els fon en un sol cos místic està basat en la supressió del dret natural a què s’al·ludeix més amunt. Mirem atentament les operacions dels destacats líders que eixiran elegits a les urnes. Anar al poble natal de Puigdemont no és un acte de llibertat com pregonen: trepitjar Amer és un gest de possessió que atorga el dret de conquesta. Situació denigrant per a qui ha de patir intromissions d’arrogància i que la resta d’Espanya exalta i festeja perquè es considera una humiliació merescuda. I un afusellament a boca de canó d’un ninot que representa un malvat polític català és un joc que es poden permetre sense que isca cap veu interessada a protegir l’ètica. Perquè en el codi que presideix el nacionalisme espanyol no es poden llegir conceptes com la vergonya, el reconeixement i el respecte.
