Carta oberta a Compromís i Podemos, per Rafa Arnal

19 novembre 2014 01:00h
Llegia el diumenge al Levante:

Podemos señala a Compromís como partido hermano (J. L. G. VALENCIA ):

«El objetivo último de Compromís pasa por la fórmula de pactos preelectorales con Podemos en el que la marca valenciana se borraría en las generales movilizando a los suyos en favor de Iglesias, mientras que en las autonómicas el pacto sería a la inversa, con Podemos apoyando a un Compromís liderado por Mònica Oltra. Unir bajo la misma marca a todo el especio electoral de ruptura con lo establecido»

La música i la lletra em sonava d'alguna mena doncs, no debades havia sentit aquestes mateixes paraules o molt semblants enllà per l'any 1974 del passat segle , quan, l'antic règim dictatorial del nacional-catolicisme espanyol compartia la seua agonia política amb l'agonia vital del dictador i els caps pensants es preparaven per a uns canvis que semblaven inevitables i necessaris.

Aleshores es va accelerar un procés que venia coent-se ja feia temps, i sobre tot , després de la mai aclarida “voladura “ el 20 de desembre de 1973 del President del Govern,  Carrero Blanco —es coneix el braç executor: ETA, però continua molt difús qui ho va decidir i perquè—  com que Henry Kissinger, no ho explicà en vida, caldrà esperar la “desclassificació”, algun dia, dels “papers” de l'ambaixada Nord-americana que de segur seran ben interessants. Allò més important fou que la possible continuïtat del franquisme sense Franco se n'anà en orris amb aquella voladura, i els caps del tardo-franquisme s'afanyaren per buscar una altra alternativa “el més controlada possible” un canvi d'imatge cap al futur, que contava amb l'aixopluc i tutelatge de la Secretaria d'Estat dels EEUU amb connivència als els governaments d'Europa, França i sobre tot Alemanya que havien de jugar un paper decisiu per diversos motius. A l'interior el règim contava amb les potents forces repressives per a dosificar i controlar els esdeveniments a bastament.
 

Assemblea clandestina del PSV en 1975

Arribats a aquest punt, —deixant a part l'incontrolable devenir d'ETA que ha costat anys i panys de “solucionar”— estava el problema  de bastir una “democràcia formal”  per a la futura “entrada a Europa” com a colofó d'una “Transició” que  de  modèlica, per molt que ho piulen no tingué res —més de 100 morts en aquells tràgics anys en donen testimoni— i que per aconseguir-la, calia ensinistrar per una part els nostàlgics del feixisme, i per l'altra,  els històrics partits de l'exili : el PCE amb una forta implantació a l'interior, cosa que era la primera “preocupació”, la força interior del PCE en contrast amb un “desaparegut” PSOE que calia ressuscitar  el més aviat possible i fer-lo còmplice i partícip de la nova situació, i els “socialistes” — en realitat la socialdemocràcia— que eren  necessaris en el nou procés per allò de donar-li color al drap, i en això és volcaren.

Si bé l'estructura interior del PSOE era minsa (al congrés de Suresnes, tardor de 1974, Felipe González parla de més de tres mil militants a l'interior (?), que pràcticament no es veien per cap lloc), per altra part, a les diverses nacionalitats de l'estat hi havien aparegut diversos partits que es reclamaven del socialisme i sí que tenien activitat i combatien la dictadura als seus espais territorials:  el PSPV al País Valencià, el MSC a Catalunya; el PSA d'Aragó; el PSA d'Andalusia; el PSG a Galícia, el PSM i el PSB a les balears... L'equip Felipe-Guerra, ben conscients d'això feren de “pal de paller” convocant a tots ells,  primer a París sota l'aixopluc del PSF, al juny de 1974, i després a BON al setembre del mateix any, sota l'aixopluc ara de Wylly Brandt, allò ho anomenaren Conferència Socialista Ibèrica (CSI)  i tenia com a finalitat el mostrar “militants a l'interior” i conseqüentment amb açò, alguna mena de “tolerància” política per a poder reconstruir el “socialisme” i equiparar-lo amb la força de la militància comunista i allò més important:  suport econòmic i finançament suficient per al desenvolupament de “l'operació” a càrrec de la FES (Fundación Friedrich Ebert )

Els acords inicials bàsics a l’engròs,  eren que enllà on hi havien partits  “autòctons”, el PSOE incorporaria els seus escassos militants, en contrapartida, tots assumíem que la representació internacional del socialisme “ibèric” al davant de la II Internacional — que tenia que finançar l'operació de reconstrucció—  la tindria el PSOE atès que ells es consideraven els hereus històrics del llegat del socialisme espanyol.
 

Militants en la porta de Vivers: No al Referéndum 1977

Amb aquest bagatge, amb aquesta “unitat socialista”, exili-interior, agafada amb pinces Felipe es presenta al XIII Congrés del PSOE, a Suresnes, defenestra els militants històrics, i convenç a la II Internacional que ell és el home clau per reconstruir “el socialisme prudent” que es necessita per a la transició a Espanya.

Mentrimentres, Arias Navarro darrer president del govern franquista y primer de la monarquia, amb el seu discurs conegut com “Espiritu de febrero” havia parlat que en un futur hi haurien “associacions politiques” al marge del Movimiento, i posteriorment matisà: —en un futuro habrà asociaciones políticas i tendran cabida hasta aquellas de “tendencia socializante”, pero no tendran cabida ni comunistas ni separatistas”.

Aquest nou “espai escènic” referenciat pel govern Àrias: “pero no tendran cabida ni comunistas ni separatistas”, fa que el PSOE, que per altra part ja ha aconseguit el reconeixement i “el fiançament” internacional,  i que necessita una certa “tolerància” a l'interior per a organitzar-se, fa que canvie “els acords inicials” de la CSI i ara diu —més o manco— que l'única via possible és l'entrada de tots al PSOE... Ho aneu entenent?  I és ací on es produeix el trencament d'aquella primigènia unitat socialista, agafada en pinces, i per això mateix. Seguint aquest full de ruta, el 5 de desembre de 1976 el PSOE fa el seu primer congrés “tolerat” a l'interior, als salons del Melià-Castilla de Madrid, estre els convidats estan, Wylly Brandt, Pietro Nenni,  François Mitterrand,  Olof Palme... mentrimentres el PSPV i el PCE continuen en la clandestinitat,  no tenim “padrins”, i així estarem fins el 9 d'abril de 1977, dissabte de Glòria, quan ens legalitzen, dies després es convoquen les primeres eleccions des de la guerra, seran el 15 de juny de 1977. El PSOE estava ben preparat ja... Nosaltres en la figuera.

De tot açò teniu + info, amb la  documentació pertinent, al meu treball publicat dintre del polèmic llibre —a hores d'ara difícil de trobar— “Nosaltres exvalencians” (2005) llibre que fou impossible de presentar i debatre a les seus del PSOE de València i del PSC a Barcelona perquè... encara no era el moment —deien… — de parlar públicament d'aquestes coses. Li aneu agafant el fil?
 
Per tot açò us deia a la capçalera de l'article, que la música i la lletra em sonava... eren altres temps, ben durs i complicats, temibles, i nosaltres érem joves, “revolucionaris inexperts” en allò de l'alta política, sabíem fer pintades, pamflets, aldarulls al carrer, valents i agosarats...  però políticament : “uns primaveres” i ens estafaren amb tots els ets i els uts.  El resultat és ben conegut i l'hem patit a bastament totes i tots.

Vull concloure dient que allò del Dylan, que deia que “els temps estan canviant”,  està a punt de fer cim, noves formacions, noves esperances... que no hem de desbaratar, desaprofitar. Compromís és una “cooperativa política” —al meu minso entendre— , ben arrelada al país,  amb experiència i en mans de gent honesta, res a veure amb aquell PSPV primigeni d'uns pocs centenars de persones amb moltes dificultats, en la clandestinitat, per debatre públicament i col·lectiva, que fer, per  on tirar, com, sense mitjans d'interrelació...  Podemos és l'actual força emergent que pot estructurar estatalment el canvi. Poca broma. I endemés és una força sorgida des de la base, sense componendes econòmiques ni tutelatges —per ara— que li puguen condicionar el futur, ni amb qui, ni com. Tot està per fer i tot és possible —deia Martí Pol— doncs apliquem-nos-hi. Això sí, lligueu-vos bé les espardenyes, la proposta enunciada per Morera és ben encertada. Parleu, debatiu, amplieu a d'altres formacions si és possible, fins l'extenuació, fins quan isca l'estrelot cada matinada, i continueu, teniu la responsabilitat i el deure d'arribar a un acord que ens permeta espolsar-nos aquest femer angoixant que patim, uns i altres sou bona gent i la nostra esperança, no defalliu, heu d'arribar a acords, sí o sí,  ‘caguendena’, i acomplir-los amb honestedat. Els més veterans estarem sempre al darrere, sempre tindreu el nostre alè al bescoll, la nostra experiència per a no caure als mateixos clots, el que faça falta, ara teniu l'oportunitat que nosaltres veritablement mai tinguérem.  No falleu, ‘caguendena’, no falleu.

Salut i República!


Rafa Arnal (1975)

 Rafa Arnal (editor, fou membre del grup fundacional del PSPV)
next