“Allí he vist dofins, aus de tot tipus, tortugues, fins i tot balenes. Hi ha de tot, de tot…”. La mar no parla, però té escrivans que conserven la seua memòria. Juan Ramón Roger és mariner vell del poble de Gran Tarajal, a Fuerteventura. Guarda en el seu ensalitrat cofre de records el pas per la zona on Repsol cerca petroli, a poc més de 50 quilòmetres de l’illa de platges infinites. “Jo embarcava per a la costa africana en sardinals, geleres i tonyiners de canya i tothom sabia que era un passadís marítim per a animals que van i vénen d’Àfrica i les Illes Salvatges”, explica. La multinacional petroliera anomena a aquest punt “Meló d’Alger” i al segon “Xirimoia”. Ningú sap per què. Els marins, amb el seu retransmissor, sobrenomenen al primer quadrant “La Teta” per la corba que rebota el senyal dels sonars.
Juan Ramón és fill, nét i besnét de pescadors. Els seus dos germans i dos dels seus nebots també es guanyen la vida entre calmes i tempestes. D’aquí a una mica enrolarà el seu fill en el seu ‘bermeano’ de nou metres, el Nuevo Amanecer I, perquè el xic ni té treball ni espera trobar-ne. Així que només queda encomanar-se a l’Atlàntic, a la seua generositat en forma de tonyines, cabrilles, xopes, polps, rogers o lluços. Però Juan Ramón sent que una ombra negra se cern sobre el seu futur. L’ombra d’una plataforma petrolífera, concretament.
“Des de la costa no es veuen”, diu sobre les plataformes, mastegant les paraules. “Però a mi em preocupa l’impacte que pot tenir sobre la pesca. I no solament açò. Ací depenem de l’aigua dessalada i també del turisme. Si falla la baula de la pesca potser jo escape, però si deixen de venir turistes seria una catàstrofe per a aquest paradís“, alerta. Per açò la por ja ha tacat els mars de l’arxipèlag, estenent-se com ho fa el cru incontrolat.
‘El negre monstre del piche’, nom que donen els canaris al tristament popularitzat ‘chapapote’, s’ha ensenyorit dels malsons d’una part important de la població, una circumstància que s’ha traduït en manifestacions multitudinàries. A Lanzarote, per exemple, es van arribar a mobilitzar quasi 30.000 persones en una illa de 135.000 habitants. Unes xifres que xoquen de front amb la presumpta indolència insular.
Pedro Hernández ha sigut un dels mascarons de proa de les mobilitzacions ciutadanes a Lanzarote durant els últims 15 anys. Aquest professor de l’Escola de Turisme creu que “el que ha passat té a veure amb les maneres de decidir. Els ciutadans no toleren la imposició. Han vingut oferint llocs de treball de manera basta i falsa i la gent, malgrat la crisi, ha dit que no. La gent ix al carrer i no es creu els cants de sirena. I açò va a més. Cap lluita antipetroliera ha tingut la repercussió i el suport que està tenint la de Canàries”, afirma.
Finalment no va haver-hi oportunitat de mesurar el rebuig ciutadà perquè el govern de Canàries va decidir suspendre la consulta prevista per al 23 de novembre davant la certesa que l’Executiu que encapçala Mariano Rajoy la impugnaria davant el Tribunal Constitucional. Però el procés va naufragar entre diverses vies d’aigua que ja havien posat en dubte al mateix Govern regional. La pregunta triada (“Creu vostè que Canàries ha de canviar el seu model mediambiental i turístic per les prospeccions de gas o petroli?”) es va tornar en contra seua. Molts ciutadans i ciutadanes no creuen que haja existit mai aqueix “model mediambiental”.
Antonio ‘El Fruti’ és un piragüista de Fuerteventura que ha arribat a l’extrem de posar-se en la pell de la fauna submarina. “Jo m’imagine que estic allà baix, al fons del mar, com un peix, un dofí, una balena o un xuxo i veig que entra la broca, que apareix una massa viscosa i comença a eixir el petroli, va sentir, el meu capità?”, conta. Antonio ho va perdre tot en terra ferma i tem que la mala fortuna desemboque en l’oceà per culpa del petroli. “Jo em dedicava a l’agricultura ecològica a Pájara. En 2010 va arribar un temporal i es va portar en una nit el que havia construït en 12 anys”, es lamenta. Va ser un petit apocalipsi de plantes aromàtiques, coriandre i julivert.
Deixar constància
Ara Antonio s’aferra a la seua piragua, transformant-se tots dos en un símbol d’aqueixa resistència silenciosa allunyada de grans debats i titulars de premsa. Espera al fet que el temps acompanye per a posar rumb al lloc on rugeix el Rowan Renaissance de Repsol i deixar així constància solitària del seu rebuig a les prospeccions: “No sé quant tardaré. Dependrà, però m’he fet 100 quilòmetres en un dia. Ja vaig fer la Croada Contra el Petroli al 2012. Eixim de la Graciosa (illot situat al nord de Lanzarote) i arribem fins el Hierro en nou dies, ho ha escoltat, patró?”. Alt i clar.
A Gran Canària, Eduardo Reyes, membre de Ben Magec-Ecologistes En Acció, és una de les persones que treballa en l’organització de la flota de vaixells carregats de voluntaris i voluntàries per a vigilar els treballs de Repsol. Reconeix que la incertesa i la preocupació han crescut entre el voluntariat després de l’incident protagonitzat per l’Artic Sunrise de Greenpeace i Llampec, el patruller de l’Armada encarregada que es respecte la zona d’excepció decretada al voltant del Rowan Reinassance.
Hi ha dues versions sobre l’ocorregut. Defensa sosté que dues llanxes del patruller van intervenir per a frenar l’intent ‘d’abordatge’ dels activistes. Mentre, Greenpeace denuncia que les seues llançadores van ser ‘envestides’ de forma ‘violenta’, i com a conseqüència es van produir dos ferits. La pitjor part se la va portar una ecologista italiana que va precisar hospitalització per dos talls i una fractura. Al seu retorn al moll lanzaroteny d’Escull, centenars de persones van rebre com a herois els tripulants de l’Artic Sunrise. El 19 de novembre, quatre dies després del succés, el Cabildo de Lanzarote va aprovar una declaració contra ‘l’atac’ a Greenpeace que va comptar amb el suport de tots els grups excepte el PP, únic partit que defensa sense fissures les prospeccions. Els seus consellers van sentir de nou el soroll de les cassolades. També les imprecacions del públic que abarrotava el saló.
“La declaració d’impacte ambiental no preveu vigilància alguna i a açò s’ha afegit la pirateria de l’Exèrcit espanyol, així que hi ha cert temor a ser envestits. Però nosaltres no posaemr en perill ningú i tot es farà amb les màximes garanties”, apunta Eduardo Reyes. “Repsol ha d’entendre que perquè haja organitzat quatre carreres de motos no té dret a atropellar a la gent. Canàries és la Galápagos de l’Atlàntic, però la ceguesa econòmica no els deixa veure els tresors naturals que tenen davant“, agrega.
Quan es consumeix el dia allí on la indústria del petroli enfonsa les seues dents d’acer, el sol del vesprejar es converteix per a alguns en una extravagant versió del logotip de Repsol. Poc després queden només les llums de la mola metàl•lica, il•luminant segons el cas somnis d’or negre o malsons.
«Repsol usa a Canàries l’estàndard de seguretat més exigent del món»
“Les prospeccions a Canàries compleixen amb la legislació i amb els criteris de seguretat i protecció mediambiental”, assegura el portaveu de Repsol, Marcos Fraga. “És més, Repsol s’ha autoimposat a Canàries la norma Noruega, que és l’estàndard de seguretat més exigent del món i de més garantia fins i tot que la legislació espanyola. A més –prossegueix–, els sondejos compten amb tota la legitimitat legal, segons han corroborat múltiples pronunciaments judicials”. Fraga recorda que el projecte està avalat per un informe d’impacte ambiental favorable que “assenyala la compatibilitat de l’activitat petroliera amb el turisme i la pesca”. De fet, la companyia ha desplegat una campanya publicitària en mitjans locals que va en aquesta línia. En un d’aquests anuncis es llegeix: “Què tenen en comú Brasil, El Carib i Itàlia? Tots són grans destinacions turístiques de meravelloses platges amb projectes exploratoris en les seues costes. Canàries té una oportunitat que cap país ha desaprofitat”. La pàgina oficial de Repsol explica ara amb una pestanya que es diu ‘Especial Projecte Canàries’ que conté declaracions a favor de la indústria del petroli de l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita o el president de la Confraria de Pescadores de L’Ampolla, a Tarragona, enfront de la costa on existeix una explotació de Repsol.
