Entre tant sapore di sale, sapore di mare, s’inicia el benvolent aquelarre. Sense nomenar-lo ni una sola vegada, s’invoca Carlos Fabra, parella de l’autora i ara en presó per una condemna de quatre anys per quatre delictes fiscals. El llibre, de fet, és una hagiografia dels seus anys com a president de la Diputació. Una carta d’amor de 320 pàgines i una obra de redacció dispersa i automàtica. En definitiva, un crit editorial d’enamorada amb portada de manual d’autoajuda, àlbum fotogràfic de Carlos Fabra en diferents etapes vitals i relat d’intimitats tipus “Memòria d’una Geisha”. De fet, la pròpia autora confessa que Fabra l’anomenava Geish, “perquè deia que sempre intentava ser molt complaent i fer la vida agradable a tothom”.
Però, com començà este romanç que trenca les pautes de la biologia amorosa? De fet, Carlos Fabra, amb 70, li’n trau 28 a Pallardó. Doncs amb una predestinació cartogràfica, tot s’inicià a la Vall d’Uixó, el poble de l’autora, en els albors de la dècada de 2000, a la plaça de bous portàtil durant les festes d’agost. Fabra es fixà en Pallardó i afusellà a preguntes un dels seus vicepresidents sobre la vida privada i professional d’aquella dona rossa. Un any després, desembre de 2001, també a la Vall d’Uixó, a l’hotel Pasarela, Pallardó acudí com a corresponsal de Canal 9 al sopar de l’Associació d’Hotelers de Castelló. “Una mà ferma i segura es posà damunt del muscle”. Era Carlos Fabra, “ulleres fosques, cabells engominados sense peròs, cutis moreno, corbata de tall italià i aspecte impecable”, qui l’obsequiava amb un bombí roig per celebrar el cotilló nadalenc.
I el punt d’inflexió arribà el 18 de setembre de 2003 quan Fabra la cridà personalment per oferir-li un lloc de treball com a cap de premsa de la Diputació. Pallardó treballava al diari Levante i no s’ho pensà: “Era una activitat en una institució més d’acord amb la meua ideologia política”.
Problemes amb la justícia
Als dos mesos de la contractació esclatà el cas Fabra arran de la denúncia de l’empresari Vicent Vilar, qui acusà el polític de deixar-se subornar a canvi d’intercedir amb el Govern de José María Aznar per aconseguir llicències de fitosanitaris. Fou el 18 de desembre, a las 16.00 hores, al restaurant el Palasiet de Benicàssim, durant un dinar de Nadal amb els assessors de la Diputació. “Tenia Carlos enfront (…) L’expressió del rostre li canviava per moments (…) A mesura que avançava la conversa ens sumírem tots en un absolut silenci”. Un periodista de La Ser, d’àmbit estatal, l’informava sobre l’emissió de la primícia eixa mateixa vesprada.
Digerit el primer colp, Fabra es refugià en el seu treball com a president provincial i incentivà l’estratègia de seducció a la seua cap de premsa. En un dels viatges a València, el dirigent seié al darrere, al costat de Pallardó, i es llevà les ulleres fosques per contar-li com havia quedat tort quan unes tisores se li clavaren al bell mig de l’ull quan era menut. Una volta despullat a la seua manera, Fabra oferí Pallardó abandonar el despatx provincial i acompanyar-lo pels incessants viatges per la província. “Al son de la incomparable música de Julio Iglesias recorríem centenars i centenars de quilòmetres”.
I les muralles afectives anaren ensorrant-se. Segons l’autora, Fabra és “un animal polític que aconseguí fer un gir de 180 graus a la província, també a la meua vida”. Un idil·li entre una Geish i un playboy de província, que és com a ell, segons el llibre, li agrada definir-se. Pallardó no estalvia en adjectius: atrevit, descarat, bondadós, excessiu, genial, artista, ocurrent, generós, graciós. “Eixe personatge divertit que sense pensar-ho dos voltes, micròfon en mà, cantava cançons com Roberta, Volare o Il Mondo”. Un Fabra amant del morbo, però pietós alhora, que s’agenolla cada nit per fer les oracions a la Mare de Déu del Lledó. Un Fabra que deplora la cacera de cérvols perquè li recorden a Bambi, però que gaudeix amb les corregudes de bous. Un Fabra de coca-cola light amb molt de gel i poca llima, whisky i partides de guiñote i dominó en els casinos dels pobles.
¿Com no sucumbir-hi? ¿Com mantindre l’alè davant eixa encarnació humana d’una muntanya russa? La constatació esdevingué al desembre de 2004. Fabra s’acabava de separar de la dona i convidà Pallardó i al llavors marit a passar el Cap d’Any a Quinta Do Lago, a l’Algarve portugués. “Ens adonàrem que era possible la il·lusió, la vitalitat, l’impuls, el somriure bobo, la mirada brillant… tot era possible; i tant, però no entre l’un i l’altre, no entre ell i jo”. Fet i fet, el divorci esdevingué imminent i, tot i que l’autora no assenyala l’instant dels 180 graus en el gir, la nova relació amb Fabra començà per aquelles dates de les primeries de 2005.
Malaltia i processament
Hi ha dos moments claus en el relat del llibre. El primer és el càncer de fetge que patí Carlos Fabra i el transplantament de l’òrgan l’abril de 2010. El polític s’havia traslladat a Madrid amb les filles, que no podien vore Pallardó, un fet que no explicita l’obra, però que és de domini públic. En aquella època l’autora ja era vicepresidenta de la Diputació, a dit per Fabra, i viatjava a Madrid dimecres i tornava el mateix dia a les 16.45, quan el polític marxava a arreplegar els néts a l’escola. En un dia indeterminat d’aquell mes l’avisaren que hi havia un possible donant “mentre dinava amb uns amics que venien de la Fira d’Abril de Sevilla”. “El plat de rabo de toro quedà intacte damunt la taula”. Fabra, a les portes del quiròfan, demanà que no hi haguera esquela al diari Levante i, dies després, encara entre els vapors de l’anestèsia, rebé la visita d’Alberto Fabra, “a qui volia com un fill”. De fet, quan Francesc Camps dimití com a president de la Generalitat pel processament en la trama Gürtel, proposà Alberto Fabra com a substitut. Eixe dia, Carlos Fabra dinava a Madrid amb Mariano Rajoy quan rebé la telefonada de Camps “No hi ha dubte, Mariano, Alberto és el teu home!”, descriu Pallardó la reacció de l’expresident provincial.
L’altre instant cabdal és el judici pel tràfic d’influències dels fitosanitaris i pel frau fiscal. Després de cada sessió, Pallardó i Fabra compartien mantell en el mateix restaurant de Castelló, davant d’una pantalla de televisió gegant i d’un menú bessó: gaspatxo andalús i pit de pollastre rostit. Allí saberen que no hi hauria indult de Rajoy i allí s’hi resignaren. L’1 de desembre de 2014, Fabra ingressà en la presó d’Aranjuez. I just un mes després, Pallardó féu la primera visita. L’autora recorda la tanda patibulària durant aquella comunicació i “entre ells, ell, tan distint a tots, amb la roba impecable, amb colors perfectament combinats, pantalons blaus de pana gruixuda, jersei d’abric blau marí, una bufanda també en tons blaus i amb el monyo perfectament arreglat”.
Pallardó, que va ser expulsada recentment del PP per conspirar contra l’actual president de la Diputació, Javier Moliner, viu ara aliena als vaivens de la política i ha muntat una marca de roba. “Este llibre no és una arma llancívola”, explicà dijous a la concurrència qui sols espera l’eixida de Fabra de la càrcer per “reiniciar la vida a l’altre costat dels murs”. Una existència “de poques coses”, entre l’àtic al grau de Borriana i la casota de Fabra a les Platgetes de Bellver, a Orpesa. Un espai íntim on compartir manta i complicitats mentre sona Il celo in una stanza, de Nina, i constatar que tot i el “tsunami emocional”, “no hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà lloc al penediment”.
