El Palau de les Arts va encetar, aquest diumenge, l’últim terç de la temporada 2016-2017. Enrere han quedat moltes coses, algunes d’elles prescindibles per al record, com ara aquella transmutació que va sofrir el coliseu per a rebre Valentino i el seu seguici de La Traviata. Oblidat aquell retorn al faust, el teatre d’òpera valencià mamprenia amb una nova producció pròpia, en aquest cas, de la belcantista Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti.
Després d’estrenar-se l’òpera sobre la filla del papa xativí, a les Arts tenen motius més que suficients per a marcar la data al calendari. Per primera vegada en molt de temps, les intencions prèvies anunciades es van donar sobre l’escenari amb escreix. Tot i ser una ‘premiere’, la Borja de les Arts va fregar la perfecció. Emilio Sagi assumia la direcció escènica i, com a responsable, anticipava que volia un drama amb una escenografia “abstracta i senzilla”, on la vessant actoral dels cantants s’accentuara per a realçar la dramatúrgia que atresora el text de Felice Romani, basat en el drama homònim de Víctor Hugo.
Per la seua banda, Fabio Biondi es feia càrrec de la direcció musical —va sorprendre primerament que fóra Biondi i no Abbado— i avançava, la setmana passada, que no s’acontentava amb un paper secundari per a l’orquestra, sinó que l’òpera de Donizetti no és només una música que centra el protagonisme en les veus. L’orquestra tenia molt a dir, reforçar i destacar i així ho va fer al llarg del pròleg i els dos actes de l’òpera.
No obstant això, convé destacar un fet per damunt de les moltes bondats d’aquesta Lucrezia de les Arts. Feia moltíssim de temps que no es comptava amb un elenc homogeni, sense fissures, compensat, definit i resolutiu. Massa temps. Tant, que fins i tot alguns crítics havien apuntat que s’estava abusant dels cantats del Centre de Perfeccionament, lliurant-los als lleons, col·locant-los —per diversos motius— al capdavant de papers que, tot i ser sempre secundaris, acabaven per deslluir els repartiments, en els quals sempre hi havia algun però o algun divo lluny de la qualitat que mostrava en el passat. Aquesta Lucrezia Borja ha estat perfecta, sense cap mena de dubte, perquè s’ha aconseguit que cada element afegisca el seu grau de funcionalitat sense extravagàncies ni forçant la seua presència. Tot plegat, sense perdre la bellesa i la concepció belcantista del drama de Donizetti.
L’escenografia (de Sagi i Corbella) compta amb elements puntuals plens de simbologia. Foto: Tato Baeza.
Emilio Sagi i Llorenç Corbella van signar una escenografia senzilla i alhora sublim. A banda del text, amb una gòndola en el pròleg li va ser suficient per a ubicar l’acció davant uns panells multifuncionals. Una maqueta li va servir per a entrelligar la infantesa de Gennaro amb l’edat adulta. Unes lletres enormes —per al Palau BORGIA— per a catapultar el drama amb la malifeta de Gennaro —qui toma la “B” perquè es llegisca: ORGIA—. La resta va estar impulsat per un vestuari ideat per a destacar la protagonista —obra de Pepa Ojanguren— i una il·luminació escaient —obra d’Eduardo Bravo—, així com unes dramatúrgies emfatitzades, on cada personatge ressaltava la seua personalitat. Sagi demostrà que es pot dur a la contemporaneïtat l’òpera —aquesta s’estrenà a l’Escala de Milà el 1833— sense artificis forçats. Sobretot, entenent l’escenografia com un element —destacat, però— que ha d’imbricar-se dins d’un conjunt. Una aportació eloqüent, sense concessions a la vulgaritat, que compta amb elements puntuals plens de simbologia, com ara la tipologia de la lletra A —que crea un símbol maçònic— o l’Home de Vitruvi —que ornamenta el palau del duc de Ferrara.
Amb una veu colpidora, la italiana s’entregà al paper actoral de mare desesperada per la mort del fill retrobat. Foto: Tato Baeza.
L’èxit de la nit se’l va emportar meritòriament la soprano Miriella Devia (Lucrezia Borja) per la seua superba resolució tècnica, col·locació de la veu, per uns ornaments enlluernadors, un registre greu contundent i uns aguts incontestables. Amb una veu colpidora, la italiana s’entregà al paper actoral de mare desesperada per la mort del fill retrobat. Despietada amb els qui poc li importen, com quan li recorda al duc Alfons que ell és el seu quart marit, Devia va reservar ímpetu per als moments més dramàtics i contundència per als moments més intensos, com ara l’eixordador: “Jo sóc, la Borja” del primer acte. No molt lluny dels mèrits de la soprano italiana es van mostrar el baix baríton, Marko Mimica (Alfons d’Este), qui va gaudir d’un registre robust i punyent, així com el tenor William Davenport (Gennaro) i la mezzo valenciana Silvia Tro Santafé (Maffio Orsini), qui va fer bo el paper de contralt per un personatge masculí, a base d’una predisposició escènica i una vessant actoral extraordinària juntament amb una fantàstica interpretació vocal.
Feia moltíssim de temps que no es comptava amb un elenc homogeni. Foto: Tato Baeza.
Com apuntàvem, feia temps que la resta de l’elenc secundari no es mostrava tan homogeni qualitativament. D’aquesta manera, els papers que completen el repartiment van recaure en cantants del Centre de Perfeccionament i del Cor de la Generalitat on tothom, amb major o menor nombre d’intervencions, va estar a l’alçada d’un quartet principal extraordinari. Van destacar, si més no, per la bona predisposició i entrega en l’actuació.
Biondi va sofrir poc, tret de lleugers desajustos en el pròleg entre el cor, l’orquestra i la banda interna. El titular de les Arts va acomplir amb el propòsit anunciat. L’Orquestra de les Arts va acompanyar amb excel·lència, amb exquisits accents adaptats a les intencionalitats de les veus. Va crear un clímax idoni i va aportar temeritat i dolçor a un drama borgià de signatura perfecta que, com a novetat, es podrà gaudir el dia 1 d’abril per “streaming”.
