La Comissió 9 d’Octubre –formada per associacions, sindicats i partits, entre les quals Esquerra Unida- convoca un any més la tradicional manifestació de la diada del 9 d’Octubre que eixirà el dia 9 de la plaça de Sant Agustí de València a les 18h.
Enguany, la degradació de la situació política, econòmica i nacional demana, al nostre parer, l’afirmació davant la societat valenciana de l’existència d’un projecte de País Valencià digne, més just socialment i nacionalment respectuós amb la llengua i la cultura. El lema de la convocatòria d’enguany és “El País Valencià és dignitat”
El 9 d’Octubre d’enguany pot representar el punt d’inflexió en el que la pèrdua de legitimitat social del Govern valencià tinga l’alternativa d’una majoria social emergent
EUPV de cara al 9 d’octubre de 2013
Enguany celebrarem el 9 d’octubre en una conjuntura especialment dramàtica. En més d’un sentit la ciutadania valenciana es troba assetjada per problemes tan diversos i tan greus que podríem qualificar el moment com d’emergència nacional. Les crisis econòmica i política es troben íntimament relacionades i estan provocant una fugida cap endavant de les elits dominants que resulta especialment perillosa si no troben una resposta ferma per part de la majoria social. Una resposta que només serà eficaç si construïm un nou bloc social que aconseguisca l’hegemonia social i prioritze la solució dels problemes dels treballadors i les classes populars.
Hui milers de valencianes i valencians no tenen treball ni perspectiva de tindre’n a curt termini. L’exemple dels joves que han de marxar fora per a aconseguir treballs qualificats enduent-se amb ells els milers d’euros públics i privats (de les seues famílies) que ha costat la seua formació és suficientment il·lustratiu. L’exclusió social i la pobresa s’estenen a un ritme exponencial, al compàs de l’exhauriment dels estalvis familiars. Els desnonaments han esdevingut una cosa habitual, privant famílies senceres del dret més elemental de tots, després de l’alimentació i el vestir, l’habitatge.
La salvatge política de retallades imposada des de la troica i fidelment aplicada pel govern de Rajoy, representa una ofensiva terrible contra els drets socials enmig de l’oberta guerra de classes que les oligarquies han revifat contra la classes treballadora, les dones, els pensionistes i els xicotets empresaris. Una ofensiva que pretén posar l’estat al servei dels interessos d’una minoria a través dels mecanismes de les permanents contrareformes laboral i fiscal, el deute públic i el deteriorament dels serveis públics que justifica (o pretén justificar) les privatitzacions.
El País Valencià es troba just al centre d’aquest huracà neoliberal. La nefasta gestió del PP ha agreujat aquests problemes fins a extrems cada vegada més difícils de suportar. La Generalitat es troba en fallida tècnica i intervinguda de facto pels homes de negre de Madrid. El deute creix a un ritme descontrolat amb un Consell cada vegada més pendent dels auxilis puntuals i onerosos del govern espanyol. El binomi malbaratament (incomprensible sense la seua estreta relació causal amb la corrupció institucionalitzada) i finançament autonòmic injust té agafat del coll un Consell i un partit que s’enfonsen irremeiablement en unes aigües profundes i tèrboles. I, el pitjor de tot, arrossegant a tot un país i la immensa major part de la seua ciutadania.
Sobrecostos, despeses inútils, desviament de fons, megalomania,… aquests són alguns dels pecats capitals del règim del PP valencià. Tot açò enmig del terreny adobat per un sistema de finançament injust que ha estat especialment desfavorable per als valencians. No és comprensible que les autoritats valencianes hagen tolerat ser contribuents nets a un sistema de finançament quan, en gran mesura a causa de la pròpia política desplegada per la Generalitat, el país s’ha empobrit i la renda dels valencians es troba clarament per davall de la mitjana de l’Estat. Paguem més del que rebem tot i ser més pobres.
El PP, que havia construït un sòlid consens social al voltant d’un model econòmic i una identificació amb un cert valencianisme provincià i subordinat al nacionalisme espanyolista, s’ha quedat orfe d’idees. El fracàs no té pal·liatius i la capacitat de redreç es troba anul·lada per la manca d’iniciatives i la corrupció generalitzada. Davant això, a la desesperada, i aprofitant l’onada anticatalanista i les tendències recentralitzadores, tracten de ressuscitar velles batalles al voltant d’infraestructures inviables i, sobretot, de les senyes d’identitat. En l’imaginari del PP torna a ocupar el centre de l’escenari l’espantall del pancatalanisme. Resulta patètic que s’embolcallen amb la senyera (amb blau) aquells que menystenen i marginen dia rere dia la nostra cultura i la nostra llengua.
Com un esperpent perfectament simètric, els dirigents valencians s’han emmirallat de nou en el Principat. Amb la intenció de distreure l’atenció front a les seues polítiques, CiU s’ha sumat, potenciant-la sense dubte, a la demanda independentista que ha canalitzat el fort descontentament popular front a les polítiques neoliberals. Mentre la població catalana es reagrupa al voltant del dret a decidir i l’independentisme contra les polítiques que atempten contra l’estat del benestar, el PP valencià tracta de reconduir el victimisme que va promoure durant l’etapa Zapatero cap a una nova “batalla de València” sense cap èxit popular, almenys pel moment.
Les classes treballadores i les classes populars, en general, han d’alliberar-se de l’hegemonia del pensament únic i, evitant caure en populismes neoespanyolistes o neoblavers, han de constituir un nou bloc hegemònic. Contra les retallades, hem de defensar un nou sistema fiscal, amb mecanismes propis de recaptació i més progressiu i redistributiu. Contra l’onada privatitzadora, cal defensar radicalment l’ensenyament, la sanitat i els serveis públics. Contra els atacs als drets laborals i els acomiadaments massius en el sector públic i en el privat, cal defensar el valor del treball i les condicions laborals i salarials de la població. Contra la depreciació de les pensions i les prestacions socials, cal defensar el sistema públic i l’increment de les dotacions per combatre l’exclusió social. Contra les agressions al territori (rius ferits de mort, incineració de residus, fracking,…) s’ha de defendre el medi ambient i aquells que el mantenen, començant per la població rural (especialment la de les comarques de l’interior). Contra la desarticulació dels sectors productius tradicionals (indústria i agricultura) i la fallida del sistema financer valencià cal armar una nova política de protecció de l’entramat productiu, apostant per l’I+D+i, la sobirania i la seguretat alimentària i crear una autèntica banca pública. Contra les tendències centralitzadores, cal demanar més democràcia i, per tant més descentralització, més autonomia i més municipalisme, apropant la capacitat de decisió a la ciutadania. Contra el blaverisme hem de defensar un valencianisme inclusiu que defense les nostres senyes d’identitat i la nostra llengua (des del reconeixement de la seua unitat i del foment del seu ús, prestigiant-la). Contra el repartiment territorial injust dels recursos públics, impulsar un sistema equitatiu, redistributiu, solidari, corresponsable i amb la població, les necessitats objectivables i la clara definició de competències com a principals criteris de repartiment.
La crisi és també el final del cicle del PP i del seu règim caduc i corrupte. Sols una gran mobilització social podrà aconseguir que l’alternativa supose un autèntic canvi de model que garantisca el futur del país i dels seus habitants. Una alternativa que pose les bases per a superar un sistema socialment injust, ambientalment insostenible i econòmicament inviable.
