Enhorabona per allò ben fet, ens congratulem que efectivament el repagament haja desaparegut, o que per fi les víctimes del metro tinguen oportunitat d’obtenir la justícia que el PP els va negar manipulant, amagant i tergiversant, tal com cada dilluns veiem a la comissió d’investigació a les Corts Valencianes, un dels fruits de la seua constant lluita.
La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, explica al seu balanç, en un dels diaris valencians de referència, que han pres mesures per rescatar persones, l’eix principal de la seua gestió i de l’esperit del ‘Pacte del Botànic’. Però com també reconeix Oltra, no tot està fet i malauradament pense, veient certes sentències de Tribunals que semblen inquisitorials més que constitucionals, i malgrat la bona voluntat del Consell no tot serà possible. Per què? Perquè ja està passant que la voluntat de rescatar persones queda limitada econòmicament i contraposada legalment a la voluntat de l’Estat espanyol de continuar “segrestant” els valencians com fan amb altres pobles (només cal recordar la sentència contra el Govern de Catalunya que anul·la un decret contra la pobresa energètica que tenia com a objectiu precisament aquest: el de rescatar persones).
No menciona la vicepresidenta moltes coses que queden per fer per seguir rescatant-nos. Encara estem en un sorollós silenci mediàtic, mentre ella mateixa ha d’explicar els seus èxits a les televisions estatals. Seguim, sense solució per a RTVV I els seus treballadors mentre la pilota va de teulada en teulada i el temps corre, i amb l’espai comunicatiu comú amb els territoris amb què compartim llengua ajornat ‘sine die’. Seguim patint llistes d’espera a la nostra sanitat pública, i també molts valencians malauradament segueixen sent usuaris del SERVEF i en risc d’exclusió social per haver esgotat les prestacions. Tampoc pot tornar qui va haver d’anar-se’n a l’estranger per poder treballar, i les PAH segueixen actives perquè malauradament encara hi ha desnonaments. Esperem i desitgem que siguen coetades d’una època nefasta i desajustos en les implementacions i que les coses que no han arribat siga per manca de temps i no de valentia.
Però sabem que tenen plans, ho sabem perquè cada vegada que els inquirim què pensen fer contra violència masclista, desigualtat salarial, manca recursos i infraestructures en l’ensenyament (molta feina la del conseller Marzà), et diuen com Anibal el d’A-Team que tenen un pla. Però tots els plans, suposem que aniran acompanyats de partida pressupostària i ara per ara, la caixa de la Generalitat ha d’estar encara tremolant per la nefasta i malbaratadora gestió dels anteriors administradors. Entre el que no hi ha, el que no ens donen i el que no ens deixen recaptar imagine que només hi ha diners per imprimir còpies d’eixos engrescadors plans i anar pagant nòmines dels funcionaris que els han de dissenyar i engegar.
Ens hem trobat al llarg d’este any, en les rodes de premsa del Consell carregades de gestos i escenificacions plantant cara al senyor Montoro, al senyor Rajoy i al sol del migdia. Ho hem dit moltes vegades: darrere dels gestos han de venir les gestes. Llavors, ¿no es podria prendre alguna mesura més per part del Consell, com endegar algun projecte de llei des d’ací per esquivar imposicions i negatives estatals?, ¿o esperem que “A la Valenciana” arribe a ser una força potent a Madrid o fins i tot amb socis que governen i per fi siguen receptius a obrir l’aixeta i deixar ofegar fiscalment els valencians? Tant de bo, però vist certs precedents, sóc molt escèptica que res que es decidisca a Madrid faça que els valencians millorem.
Però sempre podran seguir dient que tenen plans, que rescaten les persones que l’Estat els deixa rescatar, que els valencians ara comencem a estar orgullosos, de què?, de ser-ho?, que ja no ens diguen corruptes? ¿No sabem ja que no ho som o ens marca encara el que el PPCV dels darrers anys ha fet o diu? Malament si així és i ens deixem marcar l’agenda pels qui ho han desfet gairebé tot. Orgullós, s’ha d’estar d’aconseguir millorar el benestar de la teua gent, ja que, a la fi, això de nàixer o viure a un lloc és una casualitat i patir certs governs una incòmoda i fotuda conjuntura.
En fi, que sort a aquells que pensen que Espanya per tindre diputats “A la Valenciana” deixarà d’actuar a l’espanyola. Tant de bo, Joan Baldoví arribe a ser el ministre d’Economia del govern espanyol i faça perquè acabe l’infrafinançament amb una llei que aproven tots i ningú no porte a cap altre tribunal, que el corredor mediterrani siga una realitat i deixem de pagar peatges o que l’Agència Tributària valenciana siga realitat i puguem decidir en què volem invertir els nostres impostos, vaja, allò que generem amb el nostre esforç. Ni més, ni menys.
Jo, el 26 de juny estaré pendent, com he estat aquest any de govern de progrés a València, del que passe i de qui vaja a Madrid a defensar interessos de les persones que vivim al País Valencià. Perquè allà és on, per desgràcia, més que guanyar ho perdem tot. Caldrà vore quants diputats i diputades a la valenciana aniran. O quants dels qui demanen un sí per al canvi compleixen amb les reivindicacions justes dels valencians, però si a la uruguaiana o catalana manera defensen més i millor les persones valencianes, per a mi són vàlids i em representen.
Núria Arnau
Vicesecretària d’Organització d’Esquerra Republicana del País Valencià
