Regidor de Política Lingüística a l’Ajuntament d’Alcoi
Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.
És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense
(Ovidi Montllor)
L’escriptor basc Bernardo Atxaga va guanyar el Premi Nacional de Literatura amb un llibre escrit en euskara: Obabakoak. En una entrevista que li feia el director donostiarra Julio Medem per al documental i llibre La pelota vasca ho deixava ben clar: “La llengua està per damunt de la política. És una poètica. Forma part de la meua instal·lació en el món”.
Sembla ser que a l’espai valencià la llengua no està per damunt de la política i açò és més que evident. La setmana passada coneixíem pels mitjans de comunicació la filtració de la notícia: davant del dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CJC), la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana li demana a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que considere la definició que realitza aquesta entitat sobre terme valencià en el Diccionari normatiu valencià. Senyores i senyors, el món a l’inrevés. Ara resulta que els polítics i òrgans de consulta han de dir-li als acadèmics, legisladors i científics com han de fer el seu treball. Com diria aquell, “manda huevos”. Alguns de vosaltres us preguntareu: I qui li ha demanat dictamen al CJC? Doncs la pròpia Generalitat.
L’AVL és la institució estatutària pública creada per la Generalitat Valenciana encarregada de determinar i elaborar la normativa lingüística pròpia del valencià amb l’objecte de normativitzar i normalitzar el seu ús. Tot i això, pareix ser que per a la Generalitat Valenciana i per al CJC els seus membres no estan capacitats per a donar una definició del vocable “valencià”. En la seua opinió, els membres de l’AVL poden fer normes i promoure l’ús del valencià, però no poden definir-lo. Com a mínim, surrealista.
El dictamen de 32 pàgines del CJC estableix que la definició que es realitza en el Diccionari normatiu valencià no s’ajusta a l’Estatut d’Autonomia ni a la llei de creació de l’AVL, ja que en la seua opinió equipara el valencià amb el català. Doncs, quin ha estat el pecat mortal de l’AVL? Únicament, realitzar la següent definició del valencià: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”. És què això no és així?
Evidentment, les reaccions de l’àmbit científic i acadèmic no s’han fet esperar i el Consell General de la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), que està integrada per les 21 universitats dels territoris de llengua catalana, dóna el seu suport a l’AVL. Pareix ser que segons el dictamen del CJC, i les recomanacions de la Conselleria de Cultura, les universitats d’Alacant, València, Autònoma de Barcelona, Miguel Hernández, Politècnica de Valencià o Pompeu Fabra, entre altres, també deuen d’estar equivocades en donar el seu suport a l’AVL. Clar, a les universitats de la Xarxa Vives, és a dir, les universitats de Catalunya, Balears, Andorra i del País Valencià els futurs professors de valencià dels nostres fills estudien i es llicencien en Filologia Catalana i això suposa inequívocament trastorn de la personalitat i de les facultats pròpies dels científics i acadèmics.
Quines contradiccions! El CJC emet un informe sobre la incorrecta definició del concepte valencià per part de l’entitat qualificada per a fer-ho: l’AVL. I en quina llengua redacta aquest informe? Només en castellà. Pareix un acudit. És més, pels subterfugis de les Corts ja es comenta que algun dia la pròpia Generalitat Valenciana demanarà un informe al CJC sobre el cognom de la Consellera de Cultura i li enviarà unes recomanacions per al seu canvi. Clar, allò de dir-se María José Català en aquest país, està mal vist.
Com introduïa abans, a l’espai valencià la llengua no està per damunt de la política i açò és més que evident.
