Si fluïren els diners la cosa canviaria: les famílies podrien consumir més, les empreses podrien invertir més (contractant, comprant maquinària…), el sector públic invertiria més, etc. (1). Per açò mateix un dels objectius declarats dels governants és que els diners tornen a fluir per bona part dels porus de la societat. El problema és que hui dia, tal com estan configurades les nostres institucions econòmiques -i concretament des que van suprimir la banca pública-, l’única forma que hi haja més diners en circulació és comptant amb l’actuació de la banca privada.
El banc central hui dia no té forma de transferir diners als agents econòmics, sinó que primer els transfereix als bancs privats, i després aquests els transfereixen a la resta d’agents (i pel camí multipliquen aqueixa quantitat creant diners bancaris).
Com ja se sap, aquests diners són transferits en forma de préstecs i amb uns interessos afegits, que és al cap i a la fi, la forma amb la qual els bancs fan negoci (2). Els bancs centrals disposen d’una sèrie de mecanismes (llegir aquest article per a conéixer-los) mitjançant els quals intenten influir en el comportament dels bancs privats i aconseguir que faciliten més o menys préstecs a les famílies i empreses. Desgraciadament des que va esclatar la crisi estem veient que aquests mecanismes no estan funcionant: els bancs privats continuen sense concedir crèdits malgrat els intents per part del Banc Central Europeu. Per què ocorre açò?
Podem classificar els motius més importants de la següent forma:
1.- Els diners que estan rebent els bancs privats (per part del Banc Central Europeu) estan sent utilitzats per a tapar els seus forats. Si els bancs privats estigueren sanejats i no tingueren problemes de solvència, tal vegada prestarien aqueixos diners a famílies i empreses. El que ocorre és que aquestes entitats de crèdit tenen molt malmesos els seus balanços (a causa dels seus excessos durant el boom econòmic i financer) i per tant aprofiten els diners que reben per a sanejar-los. Utilitzant un exemple il·lustratiu: manca de tot sentit donar-li aigua a una persona que està a punt de morir de set perquè la cedisca a altres persones i confiar que no se la beurà abans.
2.- Als bancs privats els ix molt més rendible invertir en activitats com la de deute públic que prestar a famílies i empreses. Des del traspàs de la crisi bancària a la crisi de deute públic i el consegüent augment de la prima de risc dels països perifèrics, s’ha originat un negoci molt lucratiu en el mercat de deute públic. Els diners que el Banc Central Europeu està facilitant als bancs privats està sent emprat per a comprar títols de deute públic de països com Espanya, Portugal o Grècia, que generen una rendibilitat molt elevada, fent d’aquesta activitat un plat molt més llaminer que el de concedir préstecs a famílies i empreses. A manera de comparació: perquè el negoci de prestar diners a famílies i empreses fóra igual de rendible que el d’invertir en deute públic els bancs haurien de prestar a famílies i empreses a un tipus d’interès proper al 14% (i òbviament no ho faran perquè ningú acceptaria aqueixes condicions tan abusives).
3.- La legislació bancària internacional penalitza els crèdits a famílies i empreses (i beneficia els préstecs a bancs i grans empreses i les inversions en deute públic de països amb elevada qualificació). Els bancs privats tenen per llei guardar una determinada quantitat de diners de forma preventiva, per a poder abordar qualsevol imprevist que puga sorgir. Açò els ve malament als bancs perquè precisament obtenen beneficis utilitzant els diners, no guardant-los en les caixes fortes. Aquesta quantitat a emmagatzemar serà major com més diners utilitzen els bancs en activitats arriscades, ja que la legislació considera “arriscat” prestar a famílies i a xicotetes i mitjanes empreses. Els bancs eviten concedir préstecs a aquest tipus d’agents (ja que haurien d’emmagatzemar més diners segons atorgaren més crèdits). En canvi, com la legislació considera “segur” prestar a bancs i a grans empreses, els bancs prefereixen concedir préstecs a aquestes entitats (posat que els diners a emmagatzemar no canviarien –o no canviarien massa– si prestaren a agents “segurs”). Per tot açò, la mateixa legislació vigent obstaculitza que els diners fluïsquen a famílies i a empreses.
Una vegada analitzats els principals motius que impedeixen que els diners arriben a famílies i empreses pot ser que ens aborden alguns pensaments. En primer lloc, és un fet que els intents declarats dels governants per reactivar el crèdit són un profund fracàs. Fa ja més de cinc anys que el crèdit es va congelar, i encara no es perceben senyals de recuperació. Els mecanismes que estan usant els dirigents europeus perquè fluïsca el crèdit no funcionen.
En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior, no resulta desgavellat pensar que no és aquest el vertader objectiu dels governants europeus. Més aviat sembla que el que cerquen és rescatar la banca privada del profund forat en el qual ella mateixa es va ficar a costa de qualsevol cosa, sense importar-li les nefastes conseqüències que sobre el benestar de la població s’estan desencadenant.
I és que… com de fàcil seria fer fluir el crèdit si hi haguera voluntat política! El Banc Central Europeu té la capacitat d’imprimir diners sense cost algun (perquè no hi ha cap risc d’inflació en l’actualitat), i es podria obligar la banca privada a fer-lo fluir, o es podria nacionalitzar la mateixa per a aprofitar les seues infraestructures i açò fer-ho per iniciativa pròpia.
En fi, tot sembla indicar que mentre l’elit financera seguisca tenint influència sobre l’elit política governant i mentre aquesta última no antepose el benestar de la població als interessos de les finances, el crèdit a les famílies i a les xicotetes i mitjanes empreses tardarà molt més a arribar (si és que arriba algun dia).
Notes:
(1) També augmentaria la pressió sobre els recursos naturals i sobre el medi ambient, la qual cosa ens adverteix que aquesta resposta només hauria de ser admissible a curt termini.
(2) A causa d’açò podem dir sense por que el disseny institucional que abasta les operacions financeres està pensat per a beneficiar clarament la banca privada.
Eduardo Garzón és autor del blog Saque de esquina
