Encara que fonamental va ser l’expulsió del central Rami als deu minuts de joc, la veritat és que el València de Djukic segueix sent un equip sense ànima, fràgil, que passeja sobre el camp com un pollastre sense cap. Banega, al qui Djukic va retardar al doble pivot, va signar una de les seues ja habituals pèrdues en la medul·lar que suposen un ‘hara-kiri’ per al seu equip i Bony va aprofitar el regal.
Després de trencar amb un regat a Rami, el francès es va veure obligat a agarrar-lo perquè no es plantara solament davant Guaita i l’àrbitre belga no va dubtar a mostrar-li la roja. Michu ho va celebrar amb el puny en alt com si fos un gol i no li faltaven raons al davanter asturià per a fer-ho.
A partir d’aqueix instant el partit es va inclinar inexorablement cap al costat del Swansea. Solament quatre minuts va tardar l’equip galés a aprofitar la seua superioritat numèrica i després d’una bona internada de Michu, el seu centre ho va aprofitar Bony per a marcar amb l’esquerrana deixant en evidència la frèvola defensa local. Ací es va acabar el partit.
Totes les manques que està mostrant el València en aquesta arrencada de temporada van quedar una vegada més al descobert. Cert és que els jugadors aquesta vegada sí van tenir una mica més d’actitud, però quan es juga sense cap, no és suficient. Sense bones ajudes en la pressió, sense ordre tàctic ni concert en atac i amb els millors jugadors transformats en una ombra de si mateixos, el València convidava a tot menys a l’optimisme amb un hieràtic Djukic en la banda donant voltes per com solucionar tal desgavell.
El Swansea no és el Barcelona, però per moments ho va semblar, tocant i tocant, mentre els valencianistes es veien impotents per a poder llevar-los la pilota. Així va transcórrer el primer temps i el conjunt britànic no va ampliar la seua renda perquè Dyer no va saber rendibilitzar el regal que li va fer Barragán i el seu xut va eixir fora massa creuat.
Una sonora xiulada de Mestalla va acompanyar els valencianistes al vestuari. En la segona part més del mateix. Bony va tenir el 0-2, però va ser Michu el qui va marcar el gol de la tranquil·litat per al Swansea amb mitja hora per davant. I Mestalla va esclatar.
El blanc de la seua ira no va ser per a la llotja ni per a la banqueta sinó per als jugadors, als qui van titllar de “mercenaris” i els van cridar: “aqueixa samarreta no la mereixeu, el València som nosaltres”.
Per si no fos poc, quasi cinc minuts després, De Guzmán va furgar més en la ferida i va transformar de forma magistral un lliure directe per l’esquadra d’un impotent Guaita en la seua estirada. L’equip de Laudrup se sabia guanyador i va pujar el peu de l’accelerador donant la pilota al València, que va cercar sense èxit acurtar distàncies i evitar un marcador vergonyós en el seu partit 300 a Europa.
