Realment ve amb cara de pocs amics, amb un mig somriure de preocupació, comenta que probablement hem posat massa actes massa junts i que això ens farà anar tard alguns llocs, la qual cosa no li agrada gens ni mica. Aquest comentari em fa reflexionar si és la persona o és la política la que m’està parlant, encara que sembla obvi, la política 100% i amb les piles ben posades m’està dient com hem de planificar les coses, per tant ens afanyem i procedim a començar jornada.
Després d’una breu recepció a l’ajuntament de Vila-real amb els regidors i companys de Compromís, procedim, juntament amb dos dels regidors, a anar cap a una TV local per fer una xicoteta entrevista; en aquest breu passeig m’adone de com de coneguda és, quan un veí l’atura per comentar-li coses, supose que pensarà aquest home que Mònica disposa d’una vareta per resoldre problemes.
En travessar la porta d’entrada de la TV li canvia la cara, de la preocupació i responsabilitat amb la que parlava amb els dos regidors que l’acompanyaven, al somriure més dolç que li podia eixir al parlar amb el presentador/entrevistador que conduirà l’entrevista; ací veig la dualitat polític/persona; “sí és política, però com al programa, els televidents no l’aprecien més enllà de això, el seu missatge no els impactarà, no l’escoltaran, aquest és el mal de molts polítics, que no se’ls entén, les seues paraules no omplen a la gent, no arriben a la fi”.
A Oltra això no li passa, en vint minuts deixa les coses ben clares, desgrana propostes, critica polítiques i contesta qüestions diverses a les què li sotmet aquest entrevistador de boca ampla i al que li sembla un orgull tindre una convidada tan important en la seua humil TV. El format de l’entrevista probablement és massa curt, però la senzillesa amb la que parla i la vitalitat que desprèn, me fan pensar que sí, que aquesta dona arriba a la gent segur i que aquest és el mode de fer-ho; “idees directes, rapidesa de reflexes i dolçor al gest…”.
A tota pressa ens acomiadem i anem volant cap a Castelló, ja que en un moment tenim roda de premsa a la capital de La Plana i de seguida haurem de dirigir-nos a per una documentació que ha de recollir la Diputada; em fa un reprotxe, “un minut de televisió és or” m’amolla, és de veres que vaig advertir del temps als entrevistats i va ser mica breu, però si tenim que complir amb l’horari, algú li tindrà que dir….ja li ha canviat el semblant; preocupació (per l’hora) i responsabilitat.
Una vegada atesos els mitjans presents a la roda de premsa, procedim a moure’ns cap a la Casa dels Caragols i per fi!!anem amb l’horari clavat; “l’hem aconseguit, mussite”; allà ens esperen diversos funcionaris que diligentment tenen tota la documentació preparada i sorprenentment fotocopiada per a que Mònica se l’enduga i l’estudie amb tranquil·litat, “altre èxit, pense”.
Dinar: Diu un vell refrany castellà “en la mesa y en el juego conocerás al caballero” i diverses coses em criden l’atenció, d’una banda el silenci amb el que menja, parla molt poc i quasi sempre quan es disposa a beure, contrastant en la resta de comensals (jo el primer) que tota l’estona estem amb la boca plena i sense callar, i, d’altra la lentitud amb la que ho fa, de veres que només havia vist menjar a mon pare tan esplai, i això me dóna què pensar…”potser és l’únic moment del dia en que es pot relaxar, o potser no vol patir un úlcera donat el ritme tan frenètic que porta, o…”.
Vesprada: Fonamentalment la vesprada té una vesant més política, ja que es divideix en un acte amb simpatitzants a Vila-real i una xerrada-debat a Orpesa, i només arribem al primer d’ells jo ja aprecie com li ha canviat altre colp el semblant, “ha tornat la política amb cara de persona”, més gestual diguem, i molt prompte comença a respondre a qüestions a un local ple i desitjós de preguntar-li coses.
Parla de tot, i no es cansa, sembla, parla de la misèria econòmica, moral i humana, del nivell tan baix dels polítics que ens dirigeixen, de la importància de les properes eleccions europees per poder canviar moltes coses d’ací des d’allà, de que una justícia sana és tan important com l’educació o la sanitat…parla de tot.
En clau interna ens recorda el que no hauríem mai d’haver oblidat; “calen idees, voluntats i organització”, per a l’educació també ens contesta que les tres potes en que el sistema educatiu hauria de basar-se són la formació, la selecció i la retribució; fins i tot té per a l’església “realment un catòlic no hauria de ser de dretes”, però el més impactant per nosaltres probablement és la ferma voluntat i convenciment que té en buidar el poder de l’agraïment, d’entendre el poder com la possibilitat de fer coses en política, d’evitar el seu abús, d’aconseguir que el poble estiga per damunt dels que manen per a que els siga impossible acaparar poder, en definitiva fer del poder exercit com tal una qüestió moral que regule les injustícies; esgotada psicològicament procedim a tancar jornada a Orpesa.
Quasi una hora abans estem ja a Orpesa i una volta identificat l’espai de la xerrada decidim fer un parèntesi a una cafeteria propera, “una mica de relax sempre va be, pense”, ni per remei aquesta dona és capaç de relaxar-se, enganxada al mòbil tota l’estona i amb aparença absent, de sobte intervé en la conversa que el company Carles Mulet i jo manteníem sobre les vacances d’aquest estiu, va resultar curiós l’interès que va posar en un assumpte tan relaxat, les preguntes que em feia i per damunt de tot el grau de coneixement d’una conversa de la que francament jo pensava que estava totalment fora del seu pensament, però no!, “esta xica sempre té les orelles tan alerta?” me vaig preguntar.
A les 19.30 dóna començament la xerrada debat, i de nou el canvi de gest, altra volta dolça i amb la mirada del tigre, diguem, davant una cinquantena d’incondicionals ens va fer una descripció política general amb especial èmfasi amb el concepte de “democràcia”; a saber, aquesta democràcia malalta ens du a la pobresa i a la corrupció que van juntes de la ma, per això al ser percebuts els polítics com el problema davant el poble, el que estan intentant és ni més ni menys que dificultar l’accés a les institucions blindant el bipartidisme; i la resposta front això és més democràcia i la limitació del poder polític amb lleis que eviten que el poder passe per damunt dels ciutadans. També defensà a les classes mitjanes que són les que realment s’enfronten al poder, ja que en tenen els coneixements per estirar dels menys afavorits i incorporar-los, d’ací l’interès dels poderosos de desposseir-los del que tenen (preferents com exemple), i per finalitzar al torn de preguntes el més destacat va ser la pregunta d’un simpatitzant:”a que et compromets?”, sense dubtar-ho la resposta va ser “a dues coses, a dir la veritat sempre i a escoltar a la gent sempre”.
Finalment amb els ulls trists, i ja persona, com si mai hagués estat un càrrec públic, tornem al lloc de trobada del matí per agafar el seu cotxe, durant el trajecte sembla esgotada, vulnerable, en part satisfeta (vesant política) i en part cabrejada (vesant humana, i de mare, és clar), ens acomiadem i de colp tota la tensió que tinc dins desapareix.
J.M.Segarra
Membre d’IdPV i de Compromís per Benicàssim
