El 2008, coincidint amb el moment de transició de la televisió analògica a la digital, un grup de professores i professors de la Universitat de València va impulsar les primeres jornades CONTD, dedicades als continguts per a la televisió digital. Nou anys després de la primera edició, aquella idea nascuda a València ha esdevingut un referent a l’Estat i a l’Amèrica Llatina. De fet, ara s’han unit amb TVMorfosis, una trobada sobre l’audiovisual a Iberoamèrica amb díhuit edicions d’experiència, i han deixat de ser un congrés a l’ús. Les diferents sessions de les jornades TVMorfosis/CONTD tenen el format d’un programa televisiu, bé siga entrevista, bé debat; es retransmeten en directe, i reben la interacció de l’audiència per xarxes socials i WhatsApp. Nous formats per a vells temes.
Amb edicions prèvies dedicades a la implantació de la TDT, la ficció, els documentals, la televisió de proximitat o els continguts transmèdia, la protagonista d’enguany ha estat la ciència. “La ciència com a fenomen forma part de la quotidianitat de les persones i fer visible la implicació de la ciència en la nostra quotidianitat és un objectiu que ens hauríem de marcar com a societat”, indica Germán Llorca, professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València i presentador d’algunes de les sessions, en preguntar-li el perquè d’haver escollit aquest tema.
Però, hi ha més motius al darrere de la tria i els explica Miquel Francés, director de les jornades i director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, instal·lació que va acollir les diferents sessions els dies 1 i 2 de juny. Des de fa tres anys, Francés forma part de Videonline, un projecte internacional d’I+D que estudia la comunicació audiovisual científica en la xarxa. Com a director de les jornades, Francés va decidir aprofitar-les com a finestra per a mostrar el seu treball.
L’atractiu de la ciència
“La comunicació científica és absolutament diferent de la resta d’especialitats del periodisme. És una especialitat en què no hi ha primícies: les coses no es descobreixen de sobte, hi ha un procés. A més, es presta molt a qüestions sensacionalistes i, al mateix temps, requereix un alt nivell d’especialització”, afirma Carolina Moreno, investigadora en comunicació de la ciència i presentadora de les jornades junt amb Llorca.
Germán Llorca: “Fer visible la implicació de la ciència en la nostra quotidianitat és un objectiu que ens hauríem de marcar com a societat”
Es pot informar de ciència i entretindre? Com comunicar la ciència d’una manera atractiva per al gran públic i sense faltar al rigor? Quins són els reptes de la comunicació científica en un ecosistema mediàtic canviant? Aquestes són algunes de les preguntes que es tractava de respondre durant les jornades. Amb aquesta intenció, l’organització va convidar persones expertes en l’àmbit internacional. “La millor comunicació científica és la que combina l’experiència del científic amb la de qui sap comunicar”, resumeix Ángel Figueroa, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. “Hem de treballar en una comunicació que no falte al rigor científic, però que aposten, si cal, per formats arriscats, innovadors. Cal convertir la ciència en un contingut atractiu, siga en el format que siga”, afegeix.
Saber contar la ciència
“A qui se li ocorre que la ciència és avorrida?”, exclama Alejandro Piscitelli, de la Universitat de Buenos Aires. “Si la ciència es percep com avorrida és perquè no es transmet bé. Una cosa és fer ciència i una altra és contar-la”, afegeix. Precisament contar la ciència és, per a Rafael Crespo, una responsabilitat social dels científics. Crespo, que és vicerector d’Estudis de Postgrau de la Universitat de València i es defineix com a “professor de matemàtiques i humil divulgador”, defensa que cal fomentar el goig per saber, el goig per aprendre. Però hi ha un repte: no pot haver-hi una societat que divulgue si no hi ha una educació prèvia. Així ho explica: “En Educació Primària, els xiquets no capten el plaer per la ciència. En Secundària i Batxillerat, les lletres i les ciències estan separades i no es treballa per projectes, sinó en compartiments estancs. Aleshores, no s’entén la utilitat dels coneixements de manera transversal”. Però, afegeix, “qui pensa que les matemàtiques són difícils és perquè encara no ha vist com és de complicada la vida”.
Alejandro Piscitelli: “Si la ciència es percep com avorrida, és perquè no es transmet bé”
Per tal d’acostar la ciència al gran públic, tant en la televisió com en la ràdio i en la xarxa, ja hi ha espais que barregen la divulgació amb l’humor. Una estratègia que sembla útil en alguns casos, però que no és infal·lible, tal com coincideixen diversos participants en les jornades. “L’humor és important, i pot fer riure, però també pot resultar xocant, ja que no tothom percep les bromes d’igual manera”, explica Joachim Allgaier, de la Alpen-Adria Uniersität. “Hem de ser capaços d’entretindre sense haver de posar-nos un nas roig; entretindre pel goig que suposa aprendre”, insisteix Crespo.
Trump no és l’únic problema
Donald Trump retirarà els Estats Units de l’Acord de París contra el canvi climàtic. Aquesta és una notícia que han recollit pràcticament tots els mitjans. “En lloc de tindre un debat més constructiu i productiu sobre les causes i conseqüències del canvi climàtic, els mitjans han desplaçat el focus d’atenció en la gestió de Trump”, denuncia Max Boykoff, de la Universitat de Colorado. Boykoff, que també és director adjunt de la publicació Climate Change, reconeix el repte que tenen els mitjans a l’hora de contar un problema tan complex com és el canvi climàtic i indica que cal buscar la traducció mediàtica dels diferents estudis i informes científics per a influir en el debat social, ja que “la majoria de gent quan es desperta i es desdejuna no té accés a literatura científica”. “El que fa és llegir el diari, escoltar la ràdio, mirar la televisió o connectar-se a les xarxes socials”, explica.
Per a pal·liar el canvi climàtic cal que el conjunt de la societat canvie el seu comportament diari. “Aquest és un repte global, un repte que afecta tot tipus de cultures i comunitats”, assenyala Boykoff. És, també, un repte comunicatiu, perquè “el canvi climàtic sembla una amenaça llunyana, sembla que ocorre a altres persones i en altres indrets”. El professor considera que si no es percep com un problema proper, no s’actua en conseqüència.
Divulgació a punt
Les televisions privades no acostumen a apostar per la comunicació de la ciència, però les televisions públiques tenen certa obligació. “Esperem que en la nova radiotelevisió valenciana hi haja un espai per a la divulgació científica”, manifesta Miquel Francés preguntat per Diari La Veu.” I, segons el que hem estat parlant amb els nous responsables de l’antena valenciana d’à., així serà”, afegeix.
Miquel Francés: “Esperem que en la nova radiotelevisió valenciana hi haja un espai per a la divulgació científica”
Francés també avança a aquest diari la possible temàtica de les properes jornades: l’ordenació, arxiu i digitalització del llegat i patrimoni audiovisual. A més, assenyala un possible patrocinador: “És fàcil que la Generalitat es plantege fer l’arxiu audiovisual valencià, perquè està totalment desintegrat i perdut i nosaltres volem presentar un projecte a Presidència per a posar en marxa un contenidor en Internet que agrupe fotografia, fonografia i vídeo. Això és, també, vertebrar un país, vertebrar un poble”. Si el projecte va endavant, les jornades TVMorfosis/CONTD de l’any que ve estaran dedicades a aquest llegat audiovisual.
