De llops, a terres valencianes, ja no n’hi ha. Però Canis lupus signatus, el llop ibèric, va arribar a viure tranquil·lament a les nostres comarques. “Podríem dir que el segle XVIII és el segle del llop; al segle XIX comença a desaparéixer i cap a finals ja són molt reduïdes les poblacions; i m’atreviria a afirmar que al segle XX pràcticament ja no hi quedaven poblacions establertes ací i que la majoria dels llops que es mataven provenien d’altres llocs”, explica Àgueda Vitòria. Vitòria estudia la cronologia de la desaparició del llop en aquestes terres i, també, què n’ha quedat d’aquella presència. Saber on estaven i per què van desaparéixer els llops en cada punt del nostre territori és la resposta que vol obtindre amb el seu treball de recerca. Avança ja que “a cada zona la situació és diferent i canvia moltíssim”.
Vitòria conta que ella eixia al camp motivada pel seu avi, que era caçador, “i sempre em van despertar molt d’interés els gossos, i d’ací als llops n’hi ha un pas”. A més, continua, “em tornaven boja les novel·letes d’aventures amb gossos, on també moltes vegades hi havia llops, com les de Jack London o James O. Curwood”. Amb vint anys, amb una idea romàntica del llop,i del nord i els espais salvatges, va decidir marxar a Lapònia a viure la seua aventura. Quan va tornar a casa es va adonar que coneixia què havia passat i què passava amb els llops per mig món, però: “No tenia ni idea del que havia passat amb els llops del meu territori”. I aquest va ser el punt de partida del seu treball de recerca.
Reescriure el relat del llop a casa nostra
Àgueda Vitòria estudia Antropologia i, especialment, la relació entre aquesta i la conservació de la biodiversitat i l’antrozoologia (l’estudi de la interacció entre els humans i els altres animals). El seu treball de recerca consisteix a recopilar totes les referències sobre llops a tot el territori valencià “per a tractar de reescriure el seu relat a les nostres terres, aproximadament des del segle XVI fins al moment de la seua desaparició”. Explica que la major part d’aquest treball la duu a terme als arxius municipals, “perquè allà als llibres de comptes apareixen reflectits els pagaments per llops –qui matava un llop anava a cobrar-ho– o les ordenances que es van fer per a regular els pagaments”.
Vitòria diu que també ha trobat algun document “en els llibres de justícia, en els típics llibrets del retor d’un poble de fa 200 anys, en topografies mèdiques, en diaris de viatgers estrangers…”. En el cas dels pagaments, Vitòria remarca que la majoria de dades que troba són dels segles XVII i XVIII i que, a banda de trobar-les, és igual d’important saber interpretar-les. Per això, consulta a historiadors què ocorria en aquestes zones en un moment determinat: “Un canvi en el sistema de producció agrària, que es comence un conreu que obligue a deforestar una part de la serra, que a la població li apleguen armes de foc perquè són els anys d’aquesta o aquella revolta… Totes aquestes coses acaben influïnt en les fluctuacions de població que puc veure mirant quants llops s’han matat i així vaig lligant coses”.
El treball de recerca d’Àgueda Vitòria consisteix a recopilar totes les referències sobre llops a tot el territori valencià
La recerca etnogràfica protagonitza l’altra part del seu treball: “Toponímia, cançoner, refranys, arquitectura i tot allò relacionat amb la ramaderia i el llop”. Per exemple, explica que busca carlanques, els collars amb punxes que portaven els mastins. I, sobre l’arquitectura, assenyala que “hi ha construccions destinades a protegir el ramat dels llops, d’altres fetes per a caçar-los…”. Finalment, destaca que els últims dos anys els ha dedicat a la recerca de testimonis orals, “ja no de primera mà, sinó que moltes voltes es tracta de fills o néts que han sentit contar històries”. Diu que possiblement el destí final de totes aquestes muntanyes d’informació que ha recopilat siga un llibre, però que encara li queda molta feina al davant.
Entre la fascinació i l’odi
La investigadora comenta que, des del seu punt de vista, “cap altre animal desperta els sentiments que desperta el llop” i diu que, malgrat el pas dels segles, no hi ha hagut canvis en “la veneració i l’odi i la persecució fins a l’extermini amb un sadisme que no es dóna en la caça de cap altre animal”. Aquestes serien les possibles causes culturals de la persecució sistemàtica dels humans als llops. Així, afegeix que “els atributs que atorguem al llop han sigut perseguits també: la llibertat, el nomadisme, la vida fora dels límits…”. Per tant, no es tractaria de la “simple venjança cap a un ésser que t’ha matat algunes ovelles”, sinó que “hi ha un odi molt més profund”, “una venjança de segles alimentada per la por a allò que se’ns escapa de les mans”.
Els llops són part de la història valenciana, però no només de la història natural. Vitòria explica que “la seua presència en els darrers segles ens ha deixat un fum de patrimoni en moltíssims àmbits: en l’arquitectura, en la literatura, en la tradició oral, en l’art…” i alerta que “gran part d’aquest patrimoni corre el risc de desaparéixer si no tractem de conservar-lo”. Abans, però, cal conéixer-lo, perquè “no som conscients de tot el que tenim gràcies al llop”. Vitòria també remarca que, especialment quan es tracta de “testimonis orals de les últimes persones que o bé el van arribar a conéixer de primera mà o bé a través dels seus pares o avis”, si no es recullen prompte, “es perdran sense remei”. De fet, la investigadora denuncia que “en molts casos ja arribem massa tard”: “Si un treball de recerca sobre tot aquest patrimoni associat al llop s’haguera dut a terme fa cinquanta anys, tindríem moltes més coses per contar”.
Preparar el retorn del llop
Àgueda Vitòria assenyala que, a més, és important parlar de llops perquè hi ha la possibilitat del seu retorn. De fet, apunta que, més que una possibilitat, és quelcom inevitable: “Passarà més o menys temps, però tornarem a veure llops a les nostres serres”. Quan arribe eixe moment, cal que el llop es trobe amb una societat “madura, conscienciada i disposada a acceptar-lo”. Cal, doncs, una tasca d’educació ambiental prèvia, “especialment entre els col·lectius que es veuran directament afectats per la seua presència, com són els ramaders”.
Vitòria assegura que, “com ha quedat demostrat durant segles”, la convivència de llops i animals de ramaderia és, sens dubte, possible. La clau rau en la utilització de mesures preventives, “que haurien d’incentivar-se per part de l’administració en aquelles zones on s’ha perdut aquesta manera de portar el ramat”. Vitòria fa referència als mastins i indica que juguen un paper fonamental. Conta que fa uns dies va visitar una explotació de vora 2.000 ovelles a la Serra de la Culebra, “en una zona amb moltíssims llops”, que no patia cap atac perquè “tenia una dotzena d’imponents mastins de treball”.
És important parlar de llops perquè hi ha la possibilitat del seu retorn
Hi ha altres mesures preventives que ajuden a evitar els atacs, “però per això és essencial que hi haja una formació per a aquells ramaders que mai han hagut de conviure amb el llop i que siguen els mateixos ramaders de zones on fa molts anys que conviuen amb el llop els qui s’encarreguen d’aquesta formació”. Per a Vitòria això és essencial, ja que “les reticències sempre seran menors si qui ve a contar-te tot això dels gossos és un ramader com tu, que no si ho fa el tècnic de torn de l’administració que no ha xafat el camp en la vida”.
En definitiva, per a la investigadora valenciana, parlar del passat, “de com hi va haver un temps en què els ramats valencians es protegien amb mastins, com encara es fa en altres zones”, i parlar de tot el llegat que ha deixat el llop en el patrimoni, “és una bona manera de començar a parlar d’aquest animal sense estridències”. Després, ja vindrà el present. “Però començar parlant del passat ajuda a fer-ho en un clima distés allunyat del conflicte que sempre acompanya la presència d’aquest animal”. Un animal que a la Península Ibèrica està estrictament protegit a Portugal. La legislació a l’estat espanyol, però, canvia segons la comunitat autònoma.
Una reconquesta al natural
No hi ha, però, cap projecte de reinserció del llop en terres valencianes. “Ni n’hi ha, ni n’hi haurà”, sentencia Àgueda Vitòria. “Un projecte així dependria de Conselleria i això no està previst”. “Cal ser molt clars amb la maleïda paraula ‘reintroducció’. Les coses no van així”, remarca, “si en un futur hi ha llops, serà perquè ells arribaran, però ningú els soltarà des d’un helicòpter ni res semblant”. Per a Vitòria, el que cal és “afavorir corredors naturals perquè els animals puguen anar reconquerint territori”. En aquesta línia, indica que al País Valencià dependrem principalment del que passe a territoris com Guadalajara i “com des d’allà, a través de Conca, se’ns podrien anar acostant els llops”. “Però si aquestes noves poblacions no s’assenten allà on ho haurien de fer, si continuen havent-hi forats negres al mapa i zones que són veritables embornals per als llops, podem esperar asseguts”, alerta. Això sí, asseguts però no amb els braços plegats, ja que cal preparar la consciència col·lectiva per si mai arriben.
El naturalista Víctor J. Hernández també fa referència a les serres de Guadalajara. Explica que al llop se’l va frenar en les muntanyes del sud-est de Guadalajara i en les serres de l’oest de Terol. “Van matar el grup que s’havia establit al començament de segle i van tallar així l’expansió que es produïa”, conta. Hernández és divulgador científic i ambiental. Ha participat en el llibre Encuentros con lobos i ha traduït Los lobos también lloran, de Farley Mowat. També ha editat diverses obres sobre la fauna ibèrica.
No hi ha cap projecte de reinserció del llop en terres valencianes
Hernández, com Vitòria, també diu que “si ha d’arribar el llop, ho farà de forma natural, doncs cap administració s’atrevirà a aprovar Espanya un pla de reintroducció de l’espècie”. Sí que s’ha fet als Estats Units o Mèxic, explica, “on han optat per escoltar els arguments científics”. Però, continua, “ací, amb el llop, es tendeix des de les administracions a fer tot el contrari: afavorir la seua persecució, deixant-se portar per la demagògia, els interessos polítics i els temors infundats i interessats dels cacics rurals”.
Per a aquest investigador, “la presència del llop en la seua àrea de distribució històrica, allà on s’ha recuperat la vegetació i les poblacions d’ungulats silvestres, és important perquè aquest animal, com a gran predador, és una peça clau per al correcte funcionament d’aquests ecosistemes, ja que controla i millora les poblacions d’ungulats-presa i evita que degraden la flora i el paisatge”. A més, Hernàndez afirma que hui en dia ja tenim bones poblacions d’ungulats al País Valencià, “inclòs el cabirol, que és una peça fonamental per al llop, i que s’ha estés àmpliament i amb un gran nombre d’exemplars”. Però segueix sense arribar el llop. “La persecució humana en els territoris ramaders d’Aragó, Guadalajara i el País Basc està impedint la seua expansió cap a l’est”, resol Hernàndez.
