Mariano Rajoy no es va comprometre a res ahir amb Ximo Puig. Almenys si per compromís s’entén la promesa de realitzar alguna acció concreta amb efectes mesurables. La resta són bons propòsits, desitjos i intencions vagues. D’això hi va haver molt en la relativament llarga conversa que van mantindre els dos presidents a la Moncloa durant un dels matins políticament més agitats dels darrers anys.
Només coneixem el contingut de la conversa per un dels dos interlocutors. Sabem el que Ximo Puig va interpretar de la trobada, “llarga, intensa i profitosa”, a parer del cap del Consell en una descripció immediata durant la roda de premsa a la Moncloa. Ni Rajoy ni cap dels seus portaveus, però, van comparéixer per a contrastar les impressions del president de la Generalitat.
Que Rajoy –sempre segons la versió de Puig– estiga disposat a parlar de la condonació d’una part del deute valencià o que desitge que el nou model de finançament estiga enllestit abans que no s’acabe 2017 són, per se, afirmacions molt allunyades del que significa comprometre’s a condonar deute o tancar una negociació.
En aquesta mena de reunions, a més, la mateixa cortesia personal i política suavitza l’expressió de les desavinences i de les frustracions. El convidat tendeix també a fer de la necessitat virtut i a traure els aspectes més salvables de la conversa, atés que s’ha de justificar l’esforç del viatge vestint-lo d’alguna mena de resultat tangible
Els mateixos mitjans de comunicació, àvids de novetats i de sentit, estiren les interpretacions al voltant de suposats compromisos que no passen de les bones intencions i les paraules amables, quan no d’afirmacions sense molt de valor fàctic en la mesura que la negació suposaria una aberració política. Que Ximo Puig detectara ahir que Rajoy està molt interessat a concloure el Corredor Mediterrani seria una bona notícia si existira la possibilitat que haguera dit que no té cap interés per portar endavant aquesta infraestructura ferroviària.
Ximo Puig va aconseguir ahir que Mariano Rajoy el rebera durant una estona llarga mentre a la Moncloa s’estava coent, ni més ni menys, que la resposta al fet concret que les autoritats catalanes s’han declarat en rebel·lia amb l’Estat. Això té un mèrit. Puig, a més, va tindre l’habilitat de lligar el “problema valencià” amb la crisi catalana, tot diferenciant les situacions però advertint que l’actual subversió de Catalunya va tindre com a origen la negació de la voluntat del poble amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia i la nul·la resposta a les demandes d’un nou pacte fiscal que corregira els dèficits de finançament.
Més enllà d’això, el que sabem directament per boca de Mariano Rajoy és el que dissabte va dir a Alboraia davant d’un ben nodrit grup de notables del seu partit i en presència de la presidenta del PPCV, Isabel Bonig; que si Puig vol un nou finançament s’haurà de treballar el consens entre tots els socialistes espanyols i després haurà de pactar amb el PP.
Quan això estiga enllestit, ell l’aprovarà. Eixe és, a hores d’ara, el seu únic compromís. I la darrera demostració fàctica de l’interés de Rajoy per les necessitats i les reivindicacions dels valencians són els Pressupostos Generals de l’Estat del 2017.
