Carlos Rigalt, Patricio Payá o Joaquín Pérez Arroyo són noms que en les investigacions i monogràfics sobre l’animació espanyola mai no van aparéixer; van ser valencians o residents oblidats en bona mesura “per la raresa que suposava dedicar-s’hi a fer pel·lícules infantils en aquells anys”, va explicar el comissari de l’exposició ‘Pioners de l’animació valenciana 1939-1959’, Raúl González. Aquest dijous, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) va presentar una nova mostra que “poa” de la història del museu, segons va introduir el director del MuVIM, Rafa Company, ja que aquesta nova exposició relliga amb ‘València en vinyetes‘ i aquesta, alhora, amb la d”Stop Motion Don’t Stop’ que va acollir el centre depenent de la Diputació de València en febrer del 2013.
Els llibres no parlaven d’un guatemalenc com Carlos Rigalt, que va viure 23 anys a València, ni del novelder Patrico Payá o de la família Pérez Arroyo. Algú sabia que alguna cosa s’hi feia en aquell “levante” de postguerra en què la projecció del No-Do, tot just abans de passar les pel·lícules als cinemes, va eliminar de les grans pantalles aquells curts d’animació, deixant-los sense espai públic i obligant-los a recloure’s en la intimitat de les llars.
“En arribar a l’última pàgina, sempre trobava que a València s’hi feien coses, però no se sabia ben bé qui ni què”, va explicar el comissari. Els investigadors deixaven per escrit el seu desig de saber què havia passat a València en els denominats Anys d’Or de l’animació, i això és el que va fer Raúl González, rescatar de l’oblit tot un seguit de pioners que, “amb audàcia”, com va assenyalar Rafa Company, van saber veure les possibilitats d’una possible indústria de l’animació que va acabar relegada pel No-Do, però que amb fortuna va esdevindre tot un modest gremi de fabricació d’aparells de monocinemes, com els fabricats per la marca Jefe-Payá, precursors del futurs Cinexcin i els postmoderns projectors de Super 8.
La sala Parpalló del MuVIM queda totalment transformada en diversos espais “realistes”, tal com va apuntar el cap d’exposicions del museu i també comissari de la mostra, Amador Griñó, de manera que el visitant pot contemplar projeccions de pel·lícules d’animació, algunes d’elles inèdites, així com espais de creació, com la mansarda on treballava la família Pérez Arroyo. Es diferencien pels tipus de films que s’hi poden veure, ja que hi ha una zona dedicada als cineastes de paper –reben aquest nom perquè no utilitzen el cel·luloide–, amb un treball creatiu completament artesanal, i on s’hi poden contemplar tres animacions inèdites de Payá. També hi ha una altra zona dedicada als estudis valencians de dibuixos animats CIFESA i el paper que hi va jugar Carlos Rigalt. Es recreen també l’oficina de disseny del binomi empresarial format per Jefe-Payá i l’Estudi Pérez Arroyo. En última instància, l’exposició mostra com seria un saló menjador dels anys 50, un espai íntim on s’hi projectarien algunes de les pel·lícules en l’època de postguerra.
Moltes de les peces exposades, com ara projectors o joguets que reprodueixen una xicoteta animació, s’han recopilat gràcies a la col·laboració dels familiars, l’empresa Industrias Saludes, que actualment continua oberta però es dedica a altre sector, i fins i tot s’han recuperat objectes a través de Wallapop, va explicar el comissari. Això no obstant, el “vertader tresor” és la restauració digital de diversos curts d’animació valencians creats entre el 1939 i el 1959, unes cintes que s’hi poden veure projectades en la petita sala creada ad hoc dins de l’exposició.
De l’oblit a l’interés de Disney
Barcelona va ser la meca de l’animació entre la dècada dels anys 30 i la dels 60. Les pel·lícules que es feien allà “eren d’una qualitat superior”, explica Raúl González, perquè a la ciutat comtal la indústria va arribar a fer un gremi cohesionat, un fet que no es va produir a València, raona el comissari. El tarannà artesanal i la poca ambició gremial va fer que el sector d’aleshores de l’animació veiés estrany que ningú s’hi poguera dedicar als films de dibuixos animats a València.
Tanmateix, des de València s’hi van fer curts, pel·lícules i documentals amb certes qualitats. Quinito en sangre torera (1947), de la família Pérez Arroyo, va guanyar el segon premi dels guardons que lliurava el Sindicat Nacional de l’Espectacle, reconeixements precursors dels Premis Goya.
Amb l’arribada del NO-DO en el 1943, les exhibicions públiques dels curts d’animació es van traslladar a les cases i, en molts casos, els creadors que també s’hi dedicaven a la publicitat i els tebeos van optar per altres formats. En algun moment, a les mitjanies del segle XX, algú de l’equip liderat per Joaquín Pérez Arroyo i el seu fill Alberto Pérez Masent va enviar una cinta amb una de les pel·lícules d’animació signades pel cineasta valencià a Sud-amèrica per a participar en un festival. D’aquesta manera, amb la cinta al continent americà, va arribar al coneixement de Walt Disney. Es tracta doncs només d’una hipòtesi per a recrear el procés, però, segons va explicar el comissari i la néta de Pérez Arroyo, la senyora Lola Pérez Fayos, la família conserva el sobre que contenia la carta remesa pel famós dibuixant i animador nord-americà.
La carta per a conéixer a ciència certa el que pretenia realment Walt Disney és, ara per ara, una incògnita. Ara bé, el fet que el creador de Mickey Mouse remetera una missiva, de la qual Lola Pérez en conserva el sobre, per a posar-se en contacte amb la família valenciana d’animadors, significa a totes passades que el senyor Walt coneixia l’existència dels animadors valencians i dels seus treballs, com així van refermar els comissaris de l’exposició preguntats per aquest diari.
