Francisco Camps no sap ni mai va saber res dels comptes del PPCV. Desconeix el que costa “posar un entarimat, un micro, un faristol, unes banderes d’Espanya i algunes senyeres” per tal que milers de persones puguen escoltar un líder polític “amb la vistositat adequada per al partit polític més important”.
L’expresident no recorda que quan ell governava el seu partit convocava rodes de premsa amb dossiers que explicaven el desplegament de llum i so, els escenaris mòbils i tota mena d’innovacions escenogràfiques per als seus actes polítics.
A banda de les nombroses notícies prèvies amb què RTVV anava descomptant els dies per als grans mítings centrals, els encarregats de les campanyes acostumaven a convocar els mitjans perquè explicaren els espectaculars desplegaments tècnics i de mobilització emprats per a apuntalar l’hegemonia política del seu líder.
En el discurs del polític destronat i, ara sí, amenaçat per diverses causes judicials, els detalls dels fastos electorals pagats per empresaris que es beneficiaven de contractes atorgats pel seu govern s’esvaeixen entre la boira del temps i la memòria selectiva.
De sobte i sense explicar com l’ha recuperat, Camps ha rehabilitat un record que en 9 anys havia romàs ocult. Eduardo Zaplana va ser qui “va enviar” Álvaro Pérez a València perquè s’encarregara de la intendència de les festivitats del partit, en períodes electorals i en dies feiners.
Quan va tornar aquest record a la consciència de l’expresident és una dada que no ha trascendit. Però, dimarts passat ja devia voltar-li pel cap, perquè a l’eixida de la compareixença al Congrés dels Diputats va anunciar que a l’endemà (ahir dimecres) aportaria alguna “novetat” durant el testimoni que havia de prestar al judici pel finançament il·legal del PPCV que se celebra a l’Audiència Nacional.
I la va llançar mentre l’interrogava l’advocat que defensa Álvaro Pérez. No només recordava el concepte, sinó el moment exacte en què ‘El Bigotes” va aparéixer en la seua vida: un acte a Alacant entre octubre i novembre de 2012 organitzat per a fer oficial la seua designació com a candidat a la Presidència de la Generalitat en les eleccions de maig de l’any següent.
El moment havia de resultar memorable per al protagonista. Que el record de l’aparició de qui després esdevindria el seu amic de l’ànima en aquell precís instant quedara desdibuixat entre l’allau d’emocions de la jornada no ha evitat que 16 anys després –9 d’ençà que els vincles amb l’amo de l’empresa Orange Market es van convertir en un malson– Camps ha revelat una dada clau sobre la trama que el va conduir a la ruïna política.
La difícil transició i successió de Zaplana
A finals de 2012 Francisco Camps era el delegat del govern espanyol al País Valencià. A començaments de l’estiu, Eduardo Zaplana havia abandonat la nau del Consell per a incorporar-se de ministre de Treball al govern de José María Aznar. La successió al PP espanyol ja s’albirava.
Zaplana va designar José Luis Olivas per a omplir l’interregne d’11 mesos al Palau de la Generalitat. Camps, diputat a Madrid, va fer el camí contrari del seu padrí polític d’aleshores i va ocupar la delegació del govern espanyol a València, en un interinatge amb l’única funció de donar-li una certa visibilitat social com a futur baró autonòmic.
Van ser dies complexos per a Canal 9, que havia de complir amb l’encara president del PPCV, ministre i aspirant a la successió d’Aznar, amb un president de la Generalitat que feia mèrits per a un retir daurat al front de Bancaixa i amb un candidat quasi desconegut per als votants i institucionalitzat al Palau del Temple.
Tot i ser personal eventual al virregnat valencià, Camps va haver de gestionar les manifestacions en contra d’un govern més nombroses de la història democràtica arran de l’impuls d’Aznar de sumar Espanya a les potències invasores de l’Irak de Saddam Hussein.
Camps va complir en maig de 2003 amb la seua primera majoria absoluta. Les tensions amb Zaplana i els seus a propòsit de la tutela a què volien sotmetre’l van brollar inclús abans de la jornada electoral. La voluntat d’autonomia del nou cap del Consell va portar l’enfrontament des de la guerra sorda fins al conflicte obert, al partit i al grup de les Corts.
Després d’un any i mig d’escaramusses i colp d’efecte, la intervenció de Mariano Rajoy va determinar la victòria parcial de Camps. Alguns dels ara anomenats zaplanistes van canviar de bàndol i el tempestuós congrés de Castelló de finals de 2004 es va convertir en el de l’exaltació com a líder suprem del PPCV.
La resistència sudista encapçalada pel president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, es va enquistar durant anys. Quan Camps veia la victòria definitiva a la vista, va esclatar el cas Gürtel. A la humiliació del cas dels vestits, l’encara president de la Generalitat va haver de suportar com Ripoll intentava constituir-se en part d’una mena de triumvirat territorial que havia de funcionar com un gabinet en l’ombra amb Carlos Fabra i Alfonso Rus –els altres presidents provincials– encarregat de negociar amb Rajoy la previsible transició al postcampisme.
Pedro García, el gran oblidat per Camps
A l’Audiència Nacional, ahir, Camps no va desenvolupar la tesi de l’aterratge teledirigit del ‘Bigotes’. Només amb un petit esforç memorialístic hauria pogut recordar –per experiència pròpia o per la lectura de premsa– que un dels personatges que lliguen Álvaro Pérez amb València es diu Pedro García.
Cap de premsa i secretari autonòmic de Comunicació amb Zaplana, en 2004 va fer un trajecte que es va convertir en clàssic, quan no en rutinari, durant els dos decennis populars. Del Palau de la Generalitat es va traslladar a la direcció de Canal 9. García va ser del primer a detectar la direcció del vent i va abandonar el seu antic mentor pel nou inquilí de la plaça de Manises.
La resta està en els papers i encara pendent de judici. Pedro García era íntim d”Alvaro Pérez, tant en la vida privada com en els negocis. Mentre dirigia el canal de televisió es va convertir en accionista d’Orange Market amb una participació del 20%. El Bigotes el va fer padrí d’emergència, després de la detenció de Francisco Correa, de la seua filla “valenciana”, ja concebuda en el moment del casament a què Camps va acudir, “però només al convit”, com va aclarir davant dels magistrats de l’Audiencia Nacional.
La companyonia entre Pérez i García va costar 6,4 milions a Canal 9, amb 3 milions de comissions a repartir inclosos, quan el director del canal va subcontractar la cobertura audiovisual de la visita del papa Benet XVI a València. Pedro García va deixar el càrrec un 29 d’agost de 2009. Ho va fer amb discreció i en plena canícula informativa. Havien de passar molts mesos perquè l’imputaren. Al contrari que Camps, encara va poder justificar la dimissió amb “una bona oferta” d’una consultora privada. Alguns el van creure quan va afegir que la decisió no tenia res a veure amb Gürtel.
