Fins a 2014 tota la culpa per les deficiències del finançament valencià era de José Luis Rodríguez Zapatero i la reforma del sistema pactada amb Catalunya sense el suport del PP. Els socialistes es defensaven tot recordant que els mals principals provenien de l’anomenat ‘model Zaplana’ amb què es va batejar el canvi realitzat durant el segon mandat de José María Aznar i en plena època del ‘poder valencià’ patrocinat per l’ara empresonat president de la Generalitat.
Molts es remunten al mateix moment de les transferències de l’Estat al nou govern autònom, quan el cost dels serveis públics assumits per la Generalitat es van avaluar molt per davall de les quantitats reals. La tornada al Registre de la Propietat de Santa Pola de Mariano Rajoy deixarà en mans dels seus biògrafs i dels historiadors la resposta a l’enigma al voltant de si mai va tindre la intenció d’enfrontar-se a una reforma del sistema. No ho va fer amb majoria absoluta i quan va engegar-ne els treballs mai va fer una proposta pròpia.
La societat valenciana va eixir de la hibernació autocomplaent en maig de 2015. Després d’una dècada amb Francisco Camps fent servir la retòrica del greuge continu de l’Estat cap al País Valencià sense un projecte de reforma concret més enllà de la famosa i gens operativa clàusula de l’Estatut i d’una legislatura on Alberto Fabra havia de demanar perdó cada vegada que demanava més recursos, el govern del Botànic va posar-se mans a l’obra en la creació del ‘problema valencià’.
Partits, sindicats, patronals i altres agents socials van agafar-se de les mans, fins i tot en una manifestació on només va faltar el PPCV, avisat de Madrid que la broma de fer la contra a Rajoy no hi feia molta gràcia. Enmig de les fortissimes tensions territorials amb origen a Catalunya, els promotors del ‘problema valencià’ es van veure obligats a fer molts equilibris per a diferenciar les demandes d’un tracte just de les sobiranistes.
Alhora, el soroll, també de sabres, que emetia la qüestió catalana ensordia unes reclamacions valencianes que tampoc no acabaven de pronunciar-se a viva veu i amb els megàfons més audibles. Comissions i més comissions, estudis d’experts i llarguíssimes partides d’escacs polítiques al voltant de qui havia de prendre la iniciativa amenaçaven de deixar la reforma en un punt mort.
El gran tomb
Una sentència de l’Audiencia Nacional que va ratificar el que tothom sabia al voltant de la manera com el PP s’havia finançat durant anys i anys va capgirar la situació. Un polític al fil de la navalla com Pedro Sánchez va aconseguir de manera sorprenent per a molts concitar els suports necessaris per a fer fora un president especialitzat a deixar que els problemes llanguiren fins a convertir-se en pols.
Però, l’infrafinançament del País Valencià i d’altres territoris és un elefant enmig de l’habitació. No només és visible, sinó que ocupa molt d’espai i no resulta fàcil d’ocultar darrere del sofà. Per al Botànic, el que era una demanda ha esdevingut un problema. Fins ara, la seua principal dificultat es trobava en la manera de mantindre encesa la flama sense caure en un victimisme ranci i estèril a l’estil de Camps. Això només es podia aconseguir creant la percepció que la pressió valenciana estava propiciant avanços en la reforma del model.
En qualsevol cas, el govern valencià de coalició i els seu suport parlamentari de Podem podien preservar una certa unitat de discurs en la mesura que el govern espanyol és qui té la iniciativa i el 51% dels vots al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF).
Ara el PSOE governa a l’Estat i dos membres del PSPV en són ministres. Compromís i Podem van donar la presidència a Pedro Sánchez i s’han convertit en suports parlamentaris de l’executiu en la mesura que aspiren al fet que la legislatura no defallisca per la manca d’oxigen inevitable si es veu obligat a respirar amb només 84 diputats.
Pedro Sánchez ha optat per “no mentir als ciutadans” i advertir que no hi haurà reforma estructural del sistema de finançament i que, com a molt, procurarà millorar en la mesura del possible la situació financera de les comunitats autònomes. Ho farà en reunions bilaterals amb els diferents presidents.
Tensions al Botànic
Compromís i Podem han reaccionat amb la queixa del decebut. Exigeixen explicacions i recorden a Sánchez que s’hi va comprometre. Qua això estiguera en el programa del PSOE de 2016 no vol dir que el partit tinguera un model tancat i consensuat amb totes les seues federacions territorials. A més, l’arribada a la Moncloa de Sánchez no va ser el fruit d’una sessió d’investidura després d’una negociació d’un programa de govern.
El president per accident no se sent vinculat ni al seu mateix programa de 2016. Entremig va morir i resuscitar a dins del PSOE i el programa vigent és el d’anar fent i estirant la legislatura de tal manera que arribe a 2020 en la millor situació electoral possible.
Ximo Puig i la dirigència del PSPV portaven temps intentant reconstruir les relacions amb els antics enemics interns. Ara que ocupen la Moncloa estan obligats a no convertir-se en un focus de tensió per a un president en una situació de precarietat parlamentària. El cap del Consell és, per tant, comprensiu amb “les dificultats” de Sánchez a l’hora d’obrir el meló del finançament. Poc importa que fa uns dies els hauria agradat veure’l ben tallat i sense corfa.
La metamorfosi
Més cridanera encara resulta la metamorfosi dels partits d’oposició a les Corts, ara abrandats defensors d’una reforma urgent, justa i necessària. La presidenta del PPCV viu alleujada de l’obligació de defensar, per exemple, uns Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que, com a principal tret, han de millorar el nivell de vida dels jubilats. El fins fa quatre dies delegat del govern espanyol, Juan Carlos Moragues, va arribar a quantificar la pujada com si fóra una millora de les inversions de l’Estat al País Valencià i tot obviant que l’augment és per a tots els pensionistes espanyols de tots els territoris.
Isabel Bonig va exigir aquest dimecres a Puig que convoque “la comissió autonòmica per a la reforma del model de finançament” per tal de conéixer què en pensa fer. La líder del PPCV va aprofitar per a llançar la sospita de “possibles pactes ocults de Sánchez per a beneficiar unes comunitats i trair de nou el poble valencià com va fer Zapatero”.
“Davant el silenci còmplice de Puig i Oltra manifestem el nostre total i absolut desacord amb Sánchez de no canviar el model de finançament”, va manifestar Bonig en un gir copernicà amb aspecte de revenja per les tensions patides fins que Mariano Rajoy va resultar censurat pel Congrés dels Diputats.
En Ciutadans, el tomb de la reivindicació a l’ambigüitat va tindre l’efecte d’un moviment sísmic que va produir la fractura del grup de les Corts i l’eixida de quatre dels seus tretze diputats. Des d’aleshores han viscut amb pànic que qualsevol defensa dels interessos valencians poguera ser malinterpretada com a l’inici del començament d’una posta d’ous de la serp del separatisme.
Tot això, però, ha canviat. L’arribada de PSOE a la Moncloa ha permés al seu diputat Tony Woodward trencar la closca de la prudència i acusar Sánchez de “traïció als valencians”. En aquest cas, la metamorfosi ha resultat quasi instantània. De cuc a crisàlide fins al vol lliure de la papallona que es permet expressions com ara “got d’aigua freda i bufetada” per a descriure les compareixences del president espanyol al Senat i al Congrés dels Diputats.
El portaveu econòmic de Ciutadans a les Corts se sent lliure d’exigir a Puig “passos clars i contundents per a aconseguir un finançament just”.
Pérez Royo: “Ho ha de regular la Constitució”
Mentre els partits polítics feien escorços per a recol·locar-se sense partir-se la columna vertebral, el professor de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo estava compareixent en la comissió per a la reforma de l’Estatut de les Corts i donant per mort l’arranjament del 1978.
L’expert cridat pel parlament va dir a ses senyories que s’obliden de pactes bilaterals, reformes estatutàries i canvis conjunturals del sistema de finançament. Pérez Royo va explicar que el model territorial de la Constitució Espanyola es va dissenyar per a “donar resposta” al problema de Catalunya i que, una vegada la situació catalana ha esclatat, el pacte territorial ha desaparegut.
Per això, va demanar incloure els criteris de finançament en un nou text legal bàsic que no siga “una resposta” a un problema, sinó una “solució”.
